Com que no trobo cap tema del que escriure, opto per penjar un escrit orfe de continuació que vaig escriure farà cosa d’uns mesos, explicant com el meu son, inconscientment es veia afectat per l’estrès de les colònies. La veritat és que em recorda bastant a la classe d’introducció a la filosofia de 1r de batxillerat. Aquí ho deixo.

No sé si són els efectes de l’alcohol o la son perduda durant qui sap quants dies, però ara sóc a casa meva envoltat de gent, gaudint de tot. Ens veiem diverses vegades, xarro amb tots i evoco aquell passat en el que jo sabia el que em feia. Hi ha moments en que em manquen els records, prendre un gintònic que es volatilitza i despertar al meu llit per tornar a divertir-me al ritme d’unes cançons sense cap mena de compàs ni sentit, però que tothom balla. Tracto d’aclarir que està passant, com hem arribat fins qui som i on anem, però ningú té les respostes, ni tan sols els teus ulls blaus. Desperto d’una de les meves llacunes d’amnèsia completament nuu i sabent-ho, em dirigeixo cap al menjador, cercant-te, mentre el sentiment més apassionat que desperto als meus convidats és la indiferència.
Els sacsejo, els interpelo, un per un i van desapareixent inexplicablement. Desperto, de debò. C’est finní.

Per cert, us recomano aquesta ràdio personalitzable. Fa gràcia, oi?

Tags: Literologia //