Abans d’ahir em vaig gravar el Tengo una pregunta para usted d’en Duran i Lleida i d’en Carod-Rovira (un fica una i entre els dos cognoms i l’altre els ajunta amb un guionet; l’un tira cap als formalismes oficials i l’altre cap al poc comú… diu tant d’ells!). Cap dels dos ha dit res de nou i han fugit d’estudi i han escombrat cap a casa, com fan tots els polítics (o la majoria absoluta d’aquests). No he trobat a en Carod tant patètic com s’ha dit, però bé, tampoc m’ocupa això.

No, avui el que m’importa de debò son dues de les preguntes formulades a en Carod-Rovira sobre la situació en que es trobarien el Barça, l’Espanyol i els clubs catalans d’alt nivell en general, si es donés la independència.

No sé fins on estem arribant, però si aquests són els dubtes i les possibles objeccions que es poden plantejar a l’independentisme català, a mi em vénen ganes d’aplicar aquella dictadura meva tant somiada per tal de fer una bona neteja i després rebentar el món amb l’arsenal nuclear que els sobra a tantes superpotències.

Això et fa adonar de fins a quin punt la gent es preocupa pel que no importa. Perquè, insisteixo, tot i que una jove promesa del Barça femení ens parli de les portes que li tancaria una suposada autodeterminació, crec que es força probable que segueixi treballant on ho fa ara, amb un evident canvi de lliga o fins i tot amb el manteniment de l’actual (Carod va mencionar una hipotètica lliga ibèrica, però és que a mi la solució al respecte ja dic ara que me la pela), ja que com en alguna ocasió m’ha comentat en Ger, hi han equips andorrans que juguen a Catalunya sense cap problema.

Però a mi les dues preguntes que van sorgir al programa i a les quals sembla ser que els mitjans no han prestat gaire atenció (tot i que tampoc he estat al cas de l’eco mediàtic de les respostes del vicepresident de la Generalitat), em fan veure cada cop més clarament la realitat (ara descobriré les sopes d’all, jo): el futbol té un paper massa important en la nostra societat. Un Tengo una pregunta para usted amb personatges del món del futbol o d’alguns esports majoritaris tindria encara més audiència que el de política convencional. I per què estem tant hipnotitzats? Com és que si mor un jugador d’un equip de primera no importa el mateix que si se’n mor un d’un equip de segona regional (amb tot el respecte pel de primera, és clar)? Tant nazis som?

El més fotut és que no seria el primer argument futbolístic que sento en contra de la independència de Catalunya. I a mi el que em preocupa no és que es digui, si hi ha gent que puja al púlpit es fica els dits a la gola, burxa uns segons i acte seguit vomita, que ho facin. El problema és que es puguin arribar a prendre seriosament segons quines afirmacions. No, és clar, ara qualsevol que s’ho hagi plantejat el futur esportiu dels equips catalans dirà que ho deia de broma o que senzillament és un tema secundari. Però segur que tothom hi ha pensat i hi ha dedicat el seu temps. I és que el futbol té un pes increïble en la nostra adormida societat.

Una cosa que hauria de ser tant innocent i secundària (un mer passatemps sense més transcendència que una partida d’escacs o una peŀlícula) com el futbol n’està desplaçant altres d’indiscutiblement primaries (o si més no més importants) com la política, la cultura o la pròpia família. A més, és un oci passiu, que no ens aporta res, amb prou feines el benestar efímer de quatre crits i quatre insults i un sentiment per un equip la meitat del qual serà diferent la propera temporada (a mi em fascina la gent que entrega el seu fanatisme de forma tant cega al primer desconegut amb un dorsal bonic que fica una pilota entre tres pals).

El futbol s’enduu la palma quan parlem de distreure de coses més importants amb d’altres que en realitat no ho són. En temps de Franco, un partit significava ocultar quelcom, però bé potser dir això avui en dia és entrar en polèmiques innecessàries (anaves a dir això, eh, comentarista cabró, eh?)… qui sap! Però no cal que ens oculti res el govern, sinó que ens ho sabem fer nosaltres mateixos: la nostra dona pot estar odiant-nos a mort, però si guanya el Barça, ja estem contents; la nostra filla pot estar essent violada per un tipus com jo a qui no li agrada el futbol mentre ens mirem tranquiŀlament el PPV; el nostre fill pot estar enganxant-se a les drogues dures mentre a nosaltres només ens preocupa l’estat físic d’en Ronalpiño i no l’estat de salut d’algun familiar malalt (o el del tabic nasal del nostre formós primogènit).

Hi ha una cançó molt bona de La Polla Records que fa així:

Gol en el campo, ¡paz en la tierra!
gol en el campo, ¡paz en la tierra!
¡Que bonito es el futbol!
¡Que pasiones despierta!
Defiende tus colores: ¡sudar la camiseta!
¡Que bonito es el futbol,
para los que gobiernan!
Te estan pegando el palo
¡sin partido de vuelta!
Gol en el campo, ¡paz en la tierra!
gol en el campo, ¡paz en la tierra!
Justícia enloquecida arbitra la contienda
patrón enloquecido despide libremente
y roban la pelota por la extrema derecha
atentos al remate ¡que va directo a puerta!
Gol en el campo, ¡paz en la tierra!
gol en el campo, ¡paz en la tierra!

No us sembla que tot plegat s’està convertint en una cançó d’un grup punkie?

NB: La sublim peça musical és diu com ben fàcilment es pot deduir Gol en el campo i pertany al disc Carne para la picadora.

Tags: Cites, Música, Païs, Societat //