La felicitat injustificada i les existències vibrants, brillants, s’apaguen amb una lenta cadència. Després de l’equinocci, l’època d’abundor i exuberància en començarà a patir els estralls. Els colors que volen per l’ambient i es fiquen dins les coses com insectes hiperactius sobre delicades flors, van disminuint.
Si el fred no acaba amb nosaltres i la grisor obligada no ens aliena, podrem esdevenir els qui donem els colors (només per als nostres ulls) fugits amb l’equinocci. Per uns mesos caminarem per ciutats dormitori dorments, per immortals natures mortes on només l’efímer xiulet del vent gosa trencar el silenci de la letargia.
Després de l’equinocci serà el moment de cercar-nos, de retreure’ns, de deixar la nostra ànima dins el nostre cos, per tal de protegir-la de l’hostil solitud que creix i es multiplica, mòrbida, a l’exterior.
Després de l’equinocci cal retrobar-nos nosaltres, descobrir als supervivents i gestar el nou ordre. Cal donar llum a nous projectes: vides i morts, tiranies i anarquies, pintures i músiques, fills i bastards, tumors i mals lletjos, còpules i amors, a l’ego i als demés.
Jo us esperaré, amics, dies després de l’equinocci (els que trigueu a arribar): beurem intensos beuratges, veurem increïbles visions, obrarem magnífiques obres i escriurem aclaparadors escrits.
Després de l’equinocci, amics, mentre ningú sigui, serà el temps en que nosaltres serem.

Tags: Literologia //