Cal acabar amb la mediocritat de les gravadores humanes, que només repeteixen el que se’ls ha dit, sense processar-ho mínimament. Hem de posar fi als còmplices del càncer psíquic i cultural de la nostra societat. És necessari ficar-hi tota la nostra empenta en acabar amb els ximpanzés que res volen saber del contrast i la comparació de les seves idees. Cal que preparem les baionetes de la ironia, que fem acopi de les bales de les indirectes i que ens vestim amb el vestit de camuflatge que més confiança inspiri al dogmàtic dissident per esclafar-lo amb força quan no s’ho esperi.
Cal que duguem a les ments l’anarquia i la llibertat del saber, la costum de la qüestió. Perquè en nom de la costum de la no-qüestió s’ha matat, s’ha deportat, s’ha torturat i s’ha deixat fer impunement a milers d’energúmens conscients del gran mal que ens afecta.
Anorrear el dogmatisme ha de ser la nostra màxima prioritat, no podem perdonar cap encarcarament mental, cal que tots siguin executats sense un sol àtom de pietat. AIxí i només així posarem fi als dantescos problemes de causen amb la seva insofrible passivitat i amb al reafirmació d’idees que ni tan sols entenen perquè no les qüestionen. Així i només així podrem instaurar un nou ordre, en que ningú repetirà el que sentirà, sinó que per llei i consciència moral estarà obligat a matissar-ho i alterar-ho segons el seu criteri per arribar poc a poc a la societat perfecta, partint de la millora constant de la idea.
Durant anys em viscut en aquest règim de papagais de fireta i ja no estem disposats a tolerar ni un segon més una bossa el cap en nom d’una idea que autènticament només posseeixen un parell d’individus manipuladors. No volem una sola bossa, que ens privi del dret de la qüestió, de la rèplica, del sanejament de l’Ideal, no volem cap bossa que ens privi de l’aire o de la vida mateixa.
No podem permetre la continuïtat dels abanderats del màxim enemic de la llibertat i la perfecció. No, quan estem en poder de garantir a les generacions futures l’absència del dogma. O és que volem que als nostres fills els violi mentalment el primer demagog amb qui es creuin? O és que volem una moral unitària, per a que a tots se’ns sodomitzi en al mateixa posició i sense oferir la més mínima resistència?
Alcem-nos, pensem lliurement i conquerim els bastions de la creença cega i estavellem-la daltabaix de la torre de l’homenatge! Qüestionem-la! Que un crit d’individualisme unitari és senti des de los Angeles a Japó i de Groenlàndia fins a la Patagònia! Tots fent pinya, amb tu no podran!

Quina contradicció més maca…

Tags: Deliris, Societat //