Sota la taula
Sobre la taula en aquesta societat juguem la carta d’allò que és políticament correcte, de l’acceptació, la tolerància i dels quatre tòpics mal complerts. Però després, per sota de la superfície de joc net, tenen lloc les més brutes bruteries que pot embrutar el més brut dels bruts.
Si. Molta gent és tolerant de portes enfora (o senzillament evita pronunciar-se), però de portes endins, a mi als moros que me’ls apartin. Avui, el profe d’història, lector habitual d’aquest blog, ha iniciat un debat quasi espontani a classe sobre el tema. I bé, molts dels meus companys s’han delatat en regurgitar perles com ara que les dones amb hiyab fan mal a la vista, que aquí només ve la púrria (recolzant-se en l’assassinat comés per l’equatorià Gilberto Antonio Chamba a la meva ciutat farà cosa d’un any) i alguns tòpics vilatans, desinformats i endogàmics.
La condició d’humà (i el respecte inherent que aquesta implica) és innegable per a qualsevol homo sapiens sapiens, siguin quins siguin els seus crims, el seu sexe, la seva religió, la seva fesomia (allò del mal a la vista també me’l pot fer algú molt lleig i no per això reobro els Gulags), el seu color de pell, la seva doctrina política o el seu país d’origen. Que intentem negar això és acceptar que a nosaltres també se’ns pot aplicar el mateix tracte, per tal de restaurar l’equilibri de la maltractada balança de la justícia, que abans havíem alterat.
Una cosa és no respectar el dogmatisme o la imposició i es perfectament comprensible, sempre i quan no es passi al rebuig actiu. Però al que no tenim dret, ni nosaltres, ni el dalai lama i ni tan sols Chuck Norris, és a menysprear una persona si aquesta no ho ha fet abans envers nosaltres o algú altre. Moltes vegades, però, es traspassa la barrera dels putos extremistes islàmics per parlar dels putos moros. És una temptació tan gran i tan senzilla de calmar… tot plegat si movem uns metres la línia, aquesta deixarà a l’altra banda a tots aquells que ens fan por o que no ens agraden i podrem creure’ns que som gent normal (i no anormal, ni subnormal). Masses vegades es parla de Chamba i no de l’onada d’equatorians que van arribar a Lleida amb ell i que estan aixecant l’economia de la ciutat, com ho fan tantes altres comunitats estrangeres.
Aquesta mena de polèmiques solen girar al voltant dels hiyabs islàmics, potser perquè són un símbol (com el rei Joan Carles) o potser perquè han esdevingut un simple cavall de batalla que per si sol és, en realitat, inofensiu. Així doncs, no m’agradaria acabar l’entrada sense comentar breument el tema. El fet que una dona de religió islàmica trii dur el vel per pròpia decisió no ens hauria de preocupar. El problema és que el dugui una nena per imposició, fet que sempre serà així mentre no hagi complert 18 anys i per tant, no tingui potestat sobre si mateixa. El sistema educatiu és el que, respectant les creences de la nena o la noia, té l’obligació de mostrar-li la seva llibertat, però no pas el que ha d’imposar-li. Perquè si, de vegades hi ha gent que t’obliga a ser lliure. Feu un cop d’ull sinó, al primer vídeo d’aquest post; el tercer vídeo també és recomanable; parla, amb un tema diferent, de com delatem els nostres pensaments quan entrem de debò en un debat, com per exemple en un que tracti sobre immigració, integració o la negació de la nostra xenofòbia injustificable). Bé, això és tot.
Guanyant-me enemics un cop més i notant l’indescriptible plaer de l’odi aliè sobre les meves carns, m’acomiado fins a la propera :-). Algun dia reprendré el tema perquè, com diu una cançó super lletja de Jarabe de palo, En lo puro no hay futuro i veient el panorama, sembla ser que cal recordar-ho força sovint.
