De contes en el sentit estricte de la paraula aquí no n’hi ha molts… però en sentit figurat, tots els que vulguis: blog misceŀlani d’un postadolescent egocèntric i inclassificable.
Benvinguts altre cop a Storyville. Si. El meu currículum blogogràfic és llarg i difícil de de seguir, poc estable, fet que sempre dificultarà que se’m segueixi. Però bé, ara espero que tot plegat em permeti una relativa calma, fins d’aquí un parell d’anys, en que hauré mort de sobredosi o decidiré canviar d’allotjament (fent-li un lleig a en mai9 que tant amablement me’l deixa).
Com veureu, és obvi que el tema actual necessita unes quantes raspallades (tot i que mola mazo, sobretot per la capçalera, fragment de Path to the gothic choir de Raphael Lacoste), però si vaig prometre canvis pel pont que s’apropa, ja n’heu començat a tenir abans (jo no sóc com alguns o algunes, que antes se parten que se doblan y así nos va).
Ara mateix estic d’exàmens i la veritat és que estic començant a pagar no haver après a organitzar-me quan tocava. Però sempre va bé que et fustiguin, sobretot si t’agrada. Però no està tant bé quan avui (últim dimecres de mes) hi ha sessió de CaféCurt a la que no podré assistir.
En fi, ja veurem com va tot. Reprenc la freqüència habitual (si va molt malament no la reprendré xD) cap al 6 de desembre, com estava promès.
Mentrestant, prengueu precaucions i no obriu la porta a estranys.
No sé que em passa darrerament, però el cert és que trobo a faltar Irlanda, just quan en aquest dia que enceto fa un any que hi vaig posar els peus. Trobo a faltar l’Ullster. Irlanda del Nord. La ciutat de la donzella. La Garden City. El Bogside. La Foyle Language School. Ara ja fa una mica més d’un any preparava amb iŀlusió el que ara ostenta el títol de viatge de la meva vida (i que tal com auguro el futur, és possible que deixi d’ostentar-lo al proper viatge). I pensant-ho fredament va ser una experiència més aviat banal.
Cafès, cerveses, edificis fets pols però carregats d’Història i d’històries; voreres i calçades molles, música tradicional, pluja, nadal hiperbòlic, centres comercials a la americana, verd, compres compulsives, pubs, nit a traïció, llargues distàncies a peu, mòbil a preu d’or, taxis a preu de quincalla, països, estats, nacions, regnes, unions, repúbliques, desunions, monarquies, déus, Déus, referents, lliçons, coneguts, desconeguts, amics i enemics. Encara no n’hem rebut la recopilació de les fotos i ja ni ho farem. I a mi realment em sap molt de greu. Al cap i a la fi, ha estat el viatge de la meva vida. I del viatge de la meva vida només me’n queda la nina de porcellana amb vestit típic que vaig dur a ma mare i el got oficial de Guiness que vaig dur per a mon pare… si i una samarreta llardosa que no aguantarà gaire més.
Estic escoltant Tom Waits. És genial, aquest paio, tu… És l’enèsima descoberta musical (descobrir Tom Waits ara és declarar-me deficient mental i curt de mires, ho sé) que faig gràcies a l’esplai (n’hi han força més: els Cronistes, Pascal Comelade, Daniel Higiénico per citar només els que escolto regularment).
Trobo a faltar aquella casa on totes les estances eren enormes excepte la que ocupàvem en Chufo (que ha convingut ser errònia companyia per mi tal i com jo ho vaig ser per ell) i servidor; aquella llarg mig absurda, mig de tota la vida, on apagaven la calefacció per les nits; tant a prop del Foyle que esfereïa, les costes impressionants, els penya-segats de la Calçada dels Gegants, Waterloo Place, Diamond Square, Ferryquay St., Great James St. apuntant sempre al cel, l’antològica Strand Road, traçada pas a pas cada matí, mentre des dels cotxes ens miraven estranyats (aquests no són d’aquí…), l’indispensable Bishop St… Un any enrere Irlanda va representar la fugida de la meva vida lleidatana (que algun dia trobaré a faltar). Va ser escapar de tantes obligacions que em lligaven i va representar la fugissera oportunitat de representar un paper diferent en aquest absurd sanatori.
Potser per això l’enyoro tant. Al cap i a al fi va ser un repte personal que als 15 anyets (per haver nascut tard) amb que llavors comptava em deixessin campar sol en un país, que comptessin amb mi per manipular càmeres de gran valor i que pogués mantenir una conversa amb gent tant semblant i a l’hora tant diferent a mi.
Aquest és en Christy Moore, cantautor irlandès. Una mena de Raimon, Lluís Llach o qui sap que, però amb afició als bars i a les gigues. Els meus caps a Irlanda, ficats de ple al Sinn Féin em van recomanar aquesta cançó, amb la qual es pot resumir el nostre vincle d’una forma més que personal, a travès de la història de la cinquena brigada internacional que va combatre a la guerra civil espanyola dels anys 1936-39.
Ara mateix Viva la quinta brigada només resta com una anècdota del viatge de la meva vida. Com ho era el cafè aigualit, la taronjada Tango, els outlets regentats per hindús, els murals del Bogside, el Guildhall, les converses sobre la feina del cinema (no de l’art), el circular pel cantó que no toca, les muralles que envoltant el casc antic…
Diria que ho trobo a faltar en gaèlic irlandès, però només m’atreveixo amb un macarrònic anglès a dir I miss it.
Fa uns dies va arribar a les meves oïdes la gran notícia: la multinacional International Leisure Development pretén construir un complex d’oci al desert dels Monegres, a cavall entre Saragossa i Osca. El projecte s’anomena Gran Scala i la gent parla d’un Las Vegas en miniatura, ja que el futur complex d’oci hauria de constar de 32 hotels i varis casinos, i a més estarà situat en un territori erm, l’única riquesa del qual és la cocaïna que s’hi consumeix durant el Monegros Desert Festival. Als referents de la futura construcció cal afegir-hi però, Orlando, pels 5 parcs temàtics que contindrà, dels quals se n’han donat a conèixer tan sols dos: el primer és dirà Spyland i estarà dedicat a l’espionatge mentre que el segon, girarà a l’entorn de l’aigua i rebrà el nom d’Aqcuantica. Hi ha un tercer espai que serà descobert el 12 de desembre, quan es presenti el projecte a Saragossa.
ocuparà 2025 hectàrees (el terme municipal d’Osca tan sols ocuparia un 75% d’aquesta superfície)
La idea de Gran Scala com a concepció arquitectònica i urbana em sembla brutal: ocuparà 2025 hectàrees en un quadrat perfecte, a l’interior del quan hi haurà una enorme circumferència que simularà un rellotge, com a aŀlegoria del pas del temps, de la història. Per a fer més tangible encara la idea, el cercle que descriurà la titànica esfera, estarà dividit en 16 àrees temàtiques ambientades en diferents períodes històrics. Segons es desprèn de la informació que he anat collint d’aquí d’allà, cadascuna tindria un casino i establiments diversos a conjunt. A la zona compresa entre el centre (on s’hi emplaçaria un enorme gratacels) i la part més exterior del rellotge, s’hi ubicaran els parcs temàtics. A més, a la perifèria hi haurà habitatges pels empleats, un hipòdrom, un canòdrom, un centre de convencions amb gran capacitat i una plaça de braus. Així mateix, entre les diferents àrees temàtiques hi hauran més de 230 establiments hotelers, així com sales de concerts o de cinema, zones verdes o botigues de luxe. Per a solucionar els problemes de comunicació interna, una carretera circumvaŀlarà la circumferència externa del rellotge del temps de Gran Scala i una línia de tramvia, en traçarà una segona amb la meitat de radi (al que jo suposo la frontera entre els parcs temàtics i el que en teoria serà espai urbanitzat (casinos, hotels, botigues i demés).
Sembla ser que serà un projecte molt beneficiós que oxigenarà l’economia de les Terres de Ponent, d’Aragó i de la Franja i el qual s’espera amb candeletes per tot el que se’n sent dir. I és que és una poma que jo també em sento temptat de mossegar. Una ciutat sencera de culte a l’hedonisme més descarat i despreocupat. Una vil crida a la inconsciència. Per a fer-nos tocar de peus a terra davant de la lluentor d’aquest projecte, permeteu-me apuntar una sèrie de preguntes retòriques:
Qui pagarà les carreteres cap al que ara és sorra i matolls aïllats? Són competència de l’estat o d’aquesta potent iniciativa privada? En el cas de que es donés que fossin competència de l’estat, aquest ha de proveir infraestructures per una nova ciutat de la qual només n’ha aprovat la construcció (no ha triat construir)? Suportaran i donaran cabuda al tràfic que generarà proveir una nova ciutat d’absolutament cada cosa que necessiti?
Qui hi oferirà serveis bàsics? Es parla de 100000 habitants puntuals. A Lleida per una població una mica superior calen dos grans hospitals i tres clíniques. Com es finançaran uns serveis mèdics decents per un volum semblant de població? D’on sortiran els professionals qualificats? No només això. Cent milers de persones mengen i poden tenir les més impensades necessitats mentre gaudeixen d’un moment de lleure.
He llegit que aprofitaran al màxim possible l’aigua, però en qualsevol cas, d’on la trauran, al bell mig del desert? Dels pobles propers, que potser es veuran formant part d’una altra faraònica construcció: l’ampliació del Desert dels Monegres…?
Sens dubte, un projecte amb llums i ombres fets a escala, a molt gran escala…
En tots els tractats de política al llarg de la història de les civilitzacions, incivilitzacions i aquesta mena de despropòsits, es parla de les qualitats que ha de tenir un bon governant. Jo avui vinc a parlar només d’una de les qualitats que sembla ser que necessita un líder polític actual. La que hom anomena carisma.
Aquesta entrada l’ha inspirada el Tinc una pregunta per a vostè d’abans d’ahir, amb el president de la Generalitat, que no vaig poder acabar de veure per pur avorriment. I és que José Montilla, és un home d’idees clares però un comunicador pèssim i a qui, a més un partit anomenat PSOE li anorrea el seu poc (no diré escàs) criteri propi. A priori, el carisma no hauria de ser necessari per governar. Evidentment, fa falta per conquerir el poder, però un cop assegut a la poltrona, es pot desenvolupar una tasca que parli per si sola. Fets no paraules. Però tot i així, el president de la Generalitat segueix essent un líder coix, mancat d’aquesta determinació dialèctica dels grans polítics (què us diré: Puedo prometer y prometo, Catalans ja sóc aquí, ¡Viva Honduras! o la meva preferida, ¡Aprobaré el estatuto que apruebe el parlamento de Cataluña!). És doncs la mancança retòrica de l’adalil del socialisme català (entenent com a socialisme aquest progressisme d’ulleres de pasta i en ocasions no dur corbata, compte no aixequis una revolució espontània…) un estigma suficient per privar-lo del govern? No en tenia prou amb no ser català de naixement (però si de voluntat)?
La meva opinió al respecte és ben verda. Evidentment que un gestor eficient pot i hauria (si és el més eficient que es presenta a les eleccions) de ser el més votat, però hi estem a gust amb un president com Montilla? Ara ja és una qüestió estètica. Montilla no és el president que la nació és mereix, però això el desqualifica com a polític?
És una cosa molt semblant (sinó la mateixa) a la brama aquesta que cor que Suárez va guanyar les primeres eleccions democràtiques per ser maco de cara… El carisma i la bellesa milloren o empitjoren, però dins d’uns límits. Rebutjar un polític per les limitacions innates que no fan anar de corcoll al país, em sembla una bajanada. És ser nazi, com Plató… Però és que el Montilla és insuportable…
Tot just ara acabo de llegir un correu dels administradors de la plana que allotja aquest humil blog, Lynksee, que tancaran la paradeta el dia 21 de desembre per problemes de finançament.
El més curiós és el fet que ha dut Lynksee a ser un projecte no rentable. Resulta que van tractar de finançar els seus serveis amb publicitat d’AdSense, però a can Google els demanaven que moderessin el contingut de les planes que hostatjaven per tal que no hi aparegués res tant iŀlegal com la lletra de cançó.
Com que jo comparteixo part de la culpa pel tancament de Lynksee, ja que he penjat material no lliure de drets d’autor aquí, demano disculpes als administradors per haver contribuït a aixafar-los la guitarra i els felicito per haver-se mantingut fidels als seus principis, així com pel genial projecte que han dut a terme.
Així mateix, proclamo als quatre vents que sóc un lladre, algú al marge de la llei, un criminal que mereix anar a la garjola, al cantó dels que arruïnen famílies i juguen amb el pa de milers d’infants. I a sobre, amb aquesta prepotència i aquest orgull, que em faria merèixer acabar en aquell temut pavelló on et cau el sabó a la dutxa i ja ets pell.
Estic tant indignat que ni tan sols sé si continuar amb el correu a can Google. S’estan convertint en el que Microsoft va ser pel que fa a sistemes operatius, però a la xarxa. I aquí, tothom coincideix que un monopoli mai és bo, sobretot quan és culpable de la ruïna econòmica d’un projecte que integrava les millors idees de codi lliure per a la publicació de contingut a internet. És com si, per veure quin artista provocador la fa més grossa, algú acabés cremant el Louvre.
En fi, pel que fa a la mudança d’aquest blog, el més possible és que es dugui a terme pel pont de la Immaculada Constitució, un cop finalitzats els exàmens i amb temps per davant. La publicació seguirà un ritme normal ja que tinc moltes entrades al tinter i no voldria que una possible migració ara destorbés la seva publicació o en dificultés la lectura.
Gràcies a Lynksee per haver posat a la disposició dels seus usuaris els seus magnífics serveis.
