No sé que em passa darrerament, però el cert és que trobo a faltar Irlanda, just quan en aquest dia que enceto fa un any que hi vaig posar els peus. Trobo a faltar l’Ullster. Irlanda del Nord. La ciutat de la donzella. La Garden City. El Bogside. La Foyle Language School. Ara ja fa una mica més d’un any preparava amb iŀlusió el que ara ostenta el títol de viatge de la meva vida (i que tal com auguro el futur, és possible que deixi d’ostentar-lo al proper viatge). I pensant-ho fredament va ser una experiència més aviat banal.

Cafès, cerveses, edificis fets pols però carregats d’Història i d’històries; voreres i calçades molles, música tradicional, pluja, nadal hiperbòlic, centres comercials a la americana, verd, compres compulsives, pubs, nit a traïció, llargues distàncies a peu, mòbil a preu d’or, taxis a preu de quincalla, països, estats, nacions, regnes, unions, repúbliques, desunions, monarquies, déus, Déus, referents, lliçons, coneguts, desconeguts, amics i enemics. Encara no n’hem rebut la recopilació de les fotos i ja ni ho farem. I a mi realment em sap molt de greu. Al cap i a la fi, ha estat el viatge de la meva vida. I del viatge de la meva vida només me’n queda la nina de porcellana amb vestit típic que vaig dur a ma mare i el got oficial de Guiness que vaig dur per a mon pare… si i una samarreta llardosa que no aguantarà gaire més.

Estic escoltant Tom Waits. És genial, aquest paio, tu… És l’enèsima descoberta musical (descobrir Tom Waits ara és declarar-me deficient mental i curt de mires, ho sé) que faig gràcies a l’esplai (n’hi han força més: els Cronistes, Pascal Comelade, Daniel Higiénico per citar només els que escolto regularment).

Trobo a faltar aquella casa on totes les estances eren enormes excepte la que ocupàvem en Chufo (que ha convingut ser errònia companyia per mi tal i com jo ho vaig ser per ell) i servidor; aquella llarg mig absurda, mig de tota la vida, on apagaven la calefacció per les nits; tant a prop del Foyle que esfereïa, les costes impressionants, els penya-segats de la Calçada dels Gegants, Waterloo Place, Diamond Square, Ferryquay St., Great James St. apuntant sempre al cel, l’antològica Strand Road, traçada pas a pas cada matí, mentre des dels cotxes ens miraven estranyats (aquests no són d’aquí…), l’indispensable Bishop St… Un any enrere Irlanda va representar la fugida de la meva vida lleidatana (que algun dia trobaré a faltar). Va ser escapar de tantes obligacions que em lligaven i va representar la fugissera oportunitat de representar un paper diferent en aquest absurd sanatori.

Potser per això l’enyoro tant. Al cap i a al fi va ser un repte personal que als 15 anyets (per haver nascut tard) amb que llavors comptava em deixessin campar sol en un país, que comptessin amb mi per manipular càmeres de gran valor i que pogués mantenir una conversa amb gent tant semblant i a l’hora tant diferent a mi.

Aquest és en Christy Moore, cantautor irlandès. Una mena de Raimon, Lluís Llach o qui sap que, però amb afició als bars i a les gigues. Els meus caps a Irlanda, ficats de ple al Sinn Féin em van recomanar aquesta cançó, amb la qual es pot resumir el nostre vincle d’una forma més que personal, a travès de la història de la cinquena brigada internacional que va combatre a la guerra civil espanyola dels anys 1936-39.

Ara mateix Viva la quinta brigada només resta com una anècdota del viatge de la meva vida. Com ho era el cafè aigualit, la taronjada Tango, els outlets regentats per hindús, els murals del Bogside, el Guildhall, les converses sobre la feina del cinema (no de l’art), el circular pel cantó que no toca, les muralles que envoltant el casc antic…

Diria que ho trobo a faltar en gaèlic irlandès, però només m’atreveixo amb un macarrònic anglès a dir I miss it.

Tags: Música, Vida i misèria //