Desconfiar por defecto de las noticias en el Día de la Mentira Oficial es tan ingenuo como confiar en ellas el resto del año.
Nacho Vigalondo en aquesta entrada.
M’ha fet gràcia, ves… A veure quan podem veure el seu primer llargmetratge a l’estat espanyol.
El terrorisme en nom d’Alà s’havia tornat en un problema ben greu. El suposat assalt a certes instaŀlacions militars del Pakistan per part dels integristes i el posterior bombardeig d’Israel havien marcat un abans i un després en la lluita contra l’integrisme islàmic. Perquè per primera vegada, allò era “integrisme de debò”. Aquell gir inesperat havia fet que Amèrica comencés a perdre poder en les principals institucions del món, ja que la seva “estratègia antiterrorista” es revelava com a ineficaç. Evidentment que ho era d’ineficaç! Si l’amenaça extremista era un engany que havien ordit per a mantenir-se al capdavant del món occidental! A més, el liderat mundial semblava haver-se traslladat a la Unió Europea, cosa que era contrària als seus interessos econòmics. Aquella colla d’inteŀlectuals endogàmics, un cop superada la frontera psicològica dels 30 països, van alçar-se com a primera potència mundial i com a padrins dels orientals per tal de fer front al terrorisme islamista, a aquell que “existia”, però que es reduïa a uns quants insurgents a Palestina o a Iraq i que per desgràcia van aconseguir fer-se amb el control d’un cap nuclear paquistanés i de part de la seva flota aèria, emprada més tard per a atacar Israel.
Així doncs, les grans massacres com els atemptats de signe islamista als EUA i a Europa, o les revoltes estudiantils islàmiques arreu del planeta, eren una farsa. Tot plegat pretenia que el món es sotmetés a la política de seguretat americana, potenciant així el guany de quantitats inconcebibles en armament i obrint la veda per a obtenir recursos a l’orient mitjà, com ara el petroli, sobretot ara que científics americans havien descobert com generar-ne de nou a partir de quantitats reals de cru.
En qualsevol cas calia prendre mesures per tal que el país no perdés encara més posicions. Una d’aquestes mesures era vigilar una sèrie de persones a tot el món que podien dinamitar seriosament els pilars del poder americà. I contra un d’aquells individus “potencialment perillosos” hi havia un dispositiu muntat. Algú que no convenia a l’economia americana podia resultar escollit cap del màxim ens econòmic mundial aquell mateix vespre.
En aquells temps convulsos pel món i per tal de prendre mesures, era secretari de defensa dels EUA Michael Zareth, que amb una diferència de 5 hores respecte Anglaterra, seia al seu despatx mentre esperava que se li comuniqués telefònicament el resultat de la votació per a fer una segona trucada. Escoltava country, no duia sabates, tenia els peus sobre l’enorme taula de faig i repassava en una llibreteta negra un discurs que oferiria, al que estava sembrant ara i adés, com si franquejessin paraules “potencialment perilloses” un excés hiperbòlic de cometes. Després d’un quart d’hora de relaxada espera, el telèfon va sonar. Amb parsimònia incorporar-se, deixant la llibreteta sobre la taula; va prémer el botó de pausa al reproductor, situat darrere seu, i va despenjar l’auricular. A l’altre cantó de la línia, una veu rogallosa va donar-li un nom.
-Penningham.
Així doncs l’anglès havia estat escollit i per tant els interessos de la nació corrien perill. Però, per sort, tenia al seu home sobre el terreny, per a evitar que l’error “de debò” de Sir Robert Penningham tingués conseqüències negatives pels interessos de la que tornaria a ser, per història i per legítim dret, la nació més poderosa del món.
Avui és el dia del meu aniversari i per a tancar el cicle, el millor és posar fi a tot plegat en una irrisòria efemèride com la d’avui. Li he estat donant moltes voltes i crec que és la millor opció. Per a demostrar-ho (i cagar-me i pixar-me a les orelles dels que m’escolteu), redacto la que serà la darrera argumentació que sortirà dels meus dits:
No té cap mena de lògica continuar existint per a morir d’aquí deu, vint, trenta anys. Al món li serà igual i seran quatre els que ploraran per mi, si és que ho fan. Així doncs, assumint-me com un èsser totalment substituïble, poso fi a les escasses relacions de les que he gaudit de la manera més radical possible. Gràcies a tots i a totes, per conversar amb mi, per estimar-me, per odiar-me. Tot plegat són petites coses que m’han fet sentir viu en la seva petita mesura, fins i tot en la mesura de prendre la decisió de morir a voluntat (quanta raó tenia en Puigcarbó!).
Com que mai arribaré a realitzar tots els projectes que tinc pensats, m’és igual deixar-ne un milió que dos trilions sense realitzar. Que pot haver-hi una motivació superior a qualsevol cosa que jo em proposi? D’acord. Però aquesta motivació, no ha vingut, m’ha esquivat i ho ha anat explicant pel món, enfotent-se’n de mi. La recerca de l’amor només ha estat grata en escasses ocasions i m’ha sodomitzat sense lubricar en masses i repetides ocasions. Una vida sense amor no té sentit. Una vida sense amor i que afirma no tenir sentit, encara en té menys.
Estic cansat del món i de l’actitud que prenc envers ell. Em desespera despertar-me cada matí i veure esguerros morint del seu propi verí, davant la passivitat dels vianants atrafegats; em desespera la mort aliena, el siŀlogisme: si la seva mort no té sentit, la meva tampoc, igual com tampoc l’ha tingut la meva vida; em desespera la disparitat ideològica, el relativisme pel qual la humanitat està condemnada a navegar en un oceà de pros i contres, sense arribar mai a una perfecció que algú va dir que existia però de la que mai en la nostra bruta existència hem tingut la més mínima proba fefaent.
I potser la raó de més pes per a posar fi de forma voluntària a la meva vida és per tots els errors que he comés, que han estat molts. Crec que val la pena un cert càstig, una autorrepresió que m’impedeixi cometre’ls de nou. No vull ferir a ningú més, no vull ferir-me a mi mateix, no vull donar continuació al meu egoisme ni un instant més, no vull que la meva existència sigui capaç d’engendrar mal en els cors aliens. No vull ser còmplice de la destrucció de les demés vides com elles ho són de la meva.
Per tot això i per tantes altres coses, aquest és el darrer post d’aquest blog i si el nus aguanta, el darrer de la meva vida. Feliç dia dels Sants Innocents!
A l’hora de la migdiada que quasi mai faig, m’assalta la recança de no estar fent res amb la meva vida, una profunda desesperació per estimar i ser estimat, que percebo com una insistent pressió al pit. Tracto de posar-hi fi imaginant plans per al futur, consolant el meu comiat (alguns en diuen existència) d’aquest present absolutament buit que travessa o tractant de pensar en una altra cosa que no sigui el forat on tots ens precipitem.
És com si rendís un tribut a Cronos i em mengés als fills que encara no tinc i em sabés greu haver-ho fet fins i tot durant el grotesc àpat, sense aturador possible. Només a la cega passió canibal és comparable la tristor atemporal que m’assetja aquests dies. Mirant als ulls a aquesta tràgica acompanyant (és ben macabra aquesta metàfora), li pregunto si ha vingut a emplenar el buit del somriure que acariciava les meves cabòries, que em permetia alçar el cap i mormolar val la pena. Les moltes persones en qui personifico aquest somriure es personaran tard o d’hora en algun tombant del viarany que fa les voltes de comiat (alguns en diuen existència), però ara amteixels dies semblen caminar cap a la foscor i no cap a la llum que pregonaven fa tot just dos dies les despulles del Sol Invictus.
En fi, que ficant les banyes a aquesta presència d’absència que em masturba ara i adés, sense que jo li ho demani (una succubus!), m’he dirigit a la biblioteca, que per sort em queda a prop de casa (amb el fred que feia!) i hi he llogat agafat en préstec dos llibres: Grans esperances, de Charles Dickens i Lolita de Vladimir Nabokov. En certa manera, són com documentació per a una noveŀla en la que treballo darrerament, però que probablement deixi penjada quan m’adoni que tot el que tenia pensat ja ho havien parit dos genis abans que jo. En parlo al tercer paràgraf d’aquesta entrada.
Abans d’atacar el primer llibre de préstec, però he acabat amb l’agonia d’El manuscrito carmesí, d’Antonio Gala, que ja feia uns quants mesos que durava. Era una fervent recomanació del meu pare que se me’n ha anat de les mans: a estones insondable monòleg interior i a estones, crònica històrica erudita i confusa… En fi, recomanable, però suposo que hi hauré de tornar quan la meva velocitat i comprensió lectora s’incrementin, ja que darrerament les dues estan força oxidades.
En fi. I demà és el meu aniversari. Compliré disset anys bressolat per la mateixa sensació que avui per pocs regals que de debò em sorprenguin (tothom em regalarà diners o alguna especialitat Ferrero). Tremolo d’emoció.
El muntatge està parcialment basat en aquesta fotografia d’en Dave Morris, àlies Daveybot.
Avui (més aviat ahir), dia de Sant Esteve, ha tingut lloc la darrera sessió de CaféCurt de l’any, basada, com no podia ser d’altra manera en aquestes dates que corren, a saber: Nadal i cap d’any. La sessió estava composta només per 4 obres de les quals seria difícil triar-ne una com a destacada ja que totes són indispensables en el seu estil. Comencem amb la crítica detallada:
Doncs de moment això és tot. Pel que fa al CaféCurt, passi-ho bé i fins l’any que ve!
