A l’hora de la migdiada que quasi mai faig, m’assalta la recança de no estar fent res amb la meva vida, una profunda desesperació per estimar i ser estimat, que percebo com una insistent pressió al pit. Tracto de posar-hi fi imaginant plans per al futur, consolant el meu comiat (alguns en diuen existència) d’aquest present absolutament buit que travessa o tractant de pensar en una altra cosa que no sigui el forat on tots ens precipitem.

És com si rendís un tribut a Cronos i em mengés als fills que encara no tinc i em sabés greu haver-ho fet fins i tot durant el grotesc àpat, sense aturador possible. Només a la cega passió canibal és comparable la tristor atemporal que m’assetja aquests dies. Mirant als ulls a aquesta tràgica acompanyant (és ben macabra aquesta metàfora), li pregunto si ha vingut a emplenar el buit del somriure que acariciava les meves cabòries, que em permetia alçar el cap i mormolar val la pena. Les moltes persones en qui personifico aquest somriure es personaran tard o d’hora en algun tombant del viarany que fa les voltes de comiat (alguns en diuen existència), però ara amteixels dies semblen caminar cap a la foscor i no cap a la llum que pregonaven fa tot just dos dies les despulles del Sol Invictus.

En fi, que ficant les banyes a aquesta presència d’absència que em masturba ara i adés, sense que jo li ho demani (una succubus!), m’he dirigit a la biblioteca, que per sort em queda a prop de casa (amb el fred que feia!) i hi he llogat agafat en préstec dos llibres: Grans esperances, de Charles Dickens i Lolita de Vladimir Nabokov. En certa manera, són com documentació per a una noveŀla en la que treballo darrerament, però que probablement deixi penjada quan m’adoni que tot el que tenia pensat ja ho havien parit dos genis abans que jo. En parlo al tercer paràgraf d’aquesta entrada.

Abans d’atacar el primer llibre de préstec, però he acabat amb l’agonia d’El manuscrito carmesí, d’Antonio Gala, que ja feia uns quants mesos que durava. Era una fervent recomanació del meu pare que se me’n ha anat de les mans: a estones insondable monòleg interior i a estones, crònica històrica erudita i confusa… En fi, recomanable, però suposo que hi hauré de tornar quan la meva velocitat i comprensió lectora s’incrementin, ja que darrerament les dues estan força oxidades.

En fi. I demà és el meu aniversari. Compliré disset anys bressolat per la mateixa sensació que avui per pocs regals que de debò em sorprenguin (tothom em regalarà diners o alguna especialitat Ferrero). Tremolo d’emoció.

El muntatge està parcialment basat en aquesta fotografia d’en Dave Morris, àlies Daveybot.

Tags: Deliris, Literologia //