Avui és el dia del meu aniversari i per a tancar el cicle, el millor és posar fi a tot plegat en una irrisòria efemèride com la d’avui. Li he estat donant moltes voltes i crec que és la millor opció. Per a demostrar-ho (i cagar-me i pixar-me a les orelles dels que m’escolteu), redacto la que serà la darrera argumentació que sortirà dels meus dits:
No té cap mena de lògica continuar existint per a morir d’aquí deu, vint, trenta anys. Al món li serà igual i seran quatre els que ploraran per mi, si és que ho fan. Així doncs, assumint-me com un èsser totalment substituïble, poso fi a les escasses relacions de les que he gaudit de la manera més radical possible. Gràcies a tots i a totes, per conversar amb mi, per estimar-me, per odiar-me. Tot plegat són petites coses que m’han fet sentir viu en la seva petita mesura, fins i tot en la mesura de prendre la decisió de morir a voluntat (quanta raó tenia en Puigcarbó!).
Com que mai arribaré a realitzar tots els projectes que tinc pensats, m’és igual deixar-ne un milió que dos trilions sense realitzar. Que pot haver-hi una motivació superior a qualsevol cosa que jo em proposi? D’acord. Però aquesta motivació, no ha vingut, m’ha esquivat i ho ha anat explicant pel món, enfotent-se’n de mi. La recerca de l’amor només ha estat grata en escasses ocasions i m’ha sodomitzat sense lubricar en masses i repetides ocasions. Una vida sense amor no té sentit. Una vida sense amor i que afirma no tenir sentit, encara en té menys.
Estic cansat del món i de l’actitud que prenc envers ell. Em desespera despertar-me cada matí i veure esguerros morint del seu propi verí, davant la passivitat dels vianants atrafegats; em desespera la mort aliena, el siŀlogisme: si la seva mort no té sentit, la meva tampoc, igual com tampoc l’ha tingut la meva vida; em desespera la disparitat ideològica, el relativisme pel qual la humanitat està condemnada a navegar en un oceà de pros i contres, sense arribar mai a una perfecció que algú va dir que existia però de la que mai en la nostra bruta existència hem tingut la més mínima proba fefaent.
I potser la raó de més pes per a posar fi de forma voluntària a la meva vida és per tots els errors que he comés, que han estat molts. Crec que val la pena un cert càstig, una autorrepresió que m’impedeixi cometre’ls de nou. No vull ferir a ningú més, no vull ferir-me a mi mateix, no vull donar continuació al meu egoisme ni un instant més, no vull que la meva existència sigui capaç d’engendrar mal en els cors aliens. No vull ser còmplice de la destrucció de les demés vides com elles ho són de la meva.
Per tot això i per tantes altres coses, aquest és el darrer post d’aquest blog i si el nus aguanta, el darrer de la meva vida. Feliç dia dels Sants Innocents!

Tags: Vida i misèria //