Ahir va tenir lloc, com sempre al Café del teatre el primer CaféCurt del 2008, la projecció mensual de curtmetratges que s’ha convertit en una bona tradició que respectar. Amb l’anècdota de la meva persona cobrint (fotogràficament parlant) la intervenció de Judit Porta presentant el seu curtmetratge, vam poder veure aquesta mateixa obra, Nada en la linea i una selecció dels millors curts presentats al festival de curts andalusos de la Diputació de Màlaga. Ressenyes i crítiques:

• Nada en la linea: Dirigit per Judit Porta i Jesús Muñoz, presents a la projecció, explica la història d’un vell cec que viu al cantó de la platja turmentat per l’absència de la Minerva, la dona que estimava i per una colla de nois que es riuen d’ell. Rodat en alta definició i ben sovint amb la càmera en mà, és un curt força espartà, no gaire del meu gust tot i que li reconec un cert mèrit artístic i estètic
• La dama en el umbral: Mai un títol es queda tant curt respecte a la història que amaga un curt… La dama en el umbra és tot just el principi, la guspira que desencadena aquest genial curt d’animació en 3D que raconta una superba història de Gaston Leroux. L’animació potser és un pèl simple comparat amb el que ronda per les sales, però molt encertada per retrobar l’ambient primer absurd i després malaltís que pren l’obra. Molt recomanable.
• El pollo que se muerde la cola: Dos amics fan una barbacoa en mig d’un camp de blat recentment segat, sota un arbre. Mentre preparen el pollastre, duen a terme una mena de competició per veure qui suggereix la desgràcia més grossa. I la desgràcia finalment arriba en un final sobtat i hilarant. Llàstima que cap d’ells l’havia suggerit abans. Divertit, sense ser una obra mestra.
• Los 10 pasos: Impecable curtmetratge que ens explica la història d’un duel entre dos nobles a principis del segle XIX. Eclèctic, inesperat, simple i alhora barroc. Un dels millors curts que he vist mai.
• Escamas de caballa: Anticurt sobre com un junkie roba una càmera i tracta d’obrir-se camí en el món del cinema. M’hi sento tant identificat. Decadent i divertit, com no podia ser d’altra manera. I un missatge d’esperança als que esperem signar un curt estúpid.

Potser degut a la novetat dels curtmetratges molts no tenen encara una plana web ni estan penjats a YouTube. Que hi he de fer, jo?

Tags: Cinema per (V)ΘZ
1 Comment »

No fou bona idea venir fins aquí
no et penso oblidar per venir a Madrid
Tant segur de mi, tant segur de que no perdré
la sort se’n fot de mi altre cop, en forma d’ulls verds.

Això és una adaptació personalíssima (i absurda… això dels ulls verds és molt qüestionable) d’una cançó que a hores d’ara és un Struming my pain with his fingers, signing my life with his words, killing me softly with his song…. Els autors, La Fuga, i la cançó, Madrid.

I passada aquesta crisi personal, ben aviat tornaran els posts racionals i com cal.

Tags: Diàlegs interns, Música, Vida i misèria per (V)ΘZ
2 Comments »

El relat que vaig enviar per a participar al llibre Blogs & literatura no ha estat seleccionat. Ja és ben trist; 100 entre 138 i que ésser escollit. No em presentaré mai més a cap premi literari o en qualsevol convocatòria en que calgui palesar que tampoc sóc tant bo, perquè vist el vist, les decepcions que comporten són massa grans pel meu ego. Prefereixo viure en una bombolla.

Me’n vaig a entrevistar Jacek Wierzchos. Potser la ciència no és tant subjectiva com la literatura. Ni tant puta. Algun dia hauré de penjar aquí la meva gran obra derrotada, Els extrems del pentacle, un recull de contes molt personals. Potser al cap i a la fi, l’autarquia del blog és el que encara manté els peus als meus ànims per a escriure. I a veure si quan entregui el treball de recerca reprenc Desitjos boirosos, la noveŀla…

Salutacions cordials.

Tags: Blogs, Literologia per (V)ΘZ
2 Comments »

Avui em ficaré perepunyetes, però que molt. I en proporció a d’altres ocasions, ho és encara més, perquè la raó de tot plegat ocupa un sol caràcter:

ŀ

Aquest és l’l-dot, el caràcter 320 de l’Unicode i és la manera més correcta que hi ha fins al moment d’escriure l’ele geminada (permeteu-me la transcripció occidental), una grafia molt pròpia dels catalans, apreciable en paraules com goriŀla, que sona pràcticament igual que en castellà, en la que la pronuncia de l’ele geminada en català li confereix una distinció única. De fet, quan es caricaturitza l’accent català en la llengua castellana, sempre es tira de les vocals neutres (fet del que no peco, per cert) i sobretot, de la nostra curiosa pronuncia d’algunes eles, les meves estimades geminades.

La majoria de gent escriu l’ele geminada amb un punt volat entre dues eles: l·l. Però la diferència és sensible:

l·l ŀl

Hi ha molt menys espai entre les dues eles en la versió pseudocorrecta. Però en realitat, hi hauria d’haver el mateix poc espai entre el punt i la segona ela, de manera que tot plegat ocupés el mateix espai que la doble ele, ll. Tenint en compte això, s’hauria de disposar d’un caràcter que inclogués les dues eles i el punt volat i, a ser possible a l’abast del teclat (sense haver de recórrer a combinacions numèriques ni als mapes de caràcters).

Però per què tot plegat? Doncs molt senzill, perquè és el model tipogràfic (linotípic també?) més adient a la dicció de la ela geminada, que en cap cas és un dígraf, més aviat una grafia i una lletra pròpia del català. A mi, de fet, a 2n de primària se’m va presentar com una sola lletra, com a ele geminada, fent referència a tot el conjunt de dues eles separades pel punt volat.

Mentre el guirigall no es soluciona, però, el més correcte és fer anar el caràcter esguerrat que Unicode ha disposat per a nosaltres, els pobres catalanoparlants, a pesar de que no inclogui una ele després del punt volat i que el caràcter disposi d’una versió en majúscula, tot i que segons tinc constància cap mot català comença per ela geminada.

Per als que us hagi convençut aquesta teorització absurda (propera entrega: el diàmetre dels punts de les is vs. el diàmentre dels dels de les dièresis xD), us proposo que tingueu a mà un mapa de caràcters o que disposeu del caràcter de més amunt per a usar-lo quan sigui necessari (enganxant-lo des d’un arxiu de text, per exemple, com faig jo). És un detall pesat i potser no surt a compte en escriure ràpid, però sens dubte és un símbol de qualitat i de factura cuidada, d’amor per la perfecció. Per això m’enorgulleixo enormement d’emprar l’ldot des de fa uns mesos en aquest blog.

Prego disculpes pels errors de nomenclatura lingüística o tipogràfica que hagi pogut cometre. No sóc un expert, ni molt menys en el tema, només un perfeccionista malaltís.

Tags: Blogs, Ullerapastisme i diletància per (V)ΘZ
3 Comments »

Redactant el treball de recerca i en concret un apartat que vaig dir que no entraria (en un comentari a aquesta entrada explico per què ara si que entra), se m’ha acudit, una estupidesa increïble, però que he de deixar en algun lloc:

Estrella de neutrons mugrons

Us ho imagineu?

Tags: Deliris, Treball de recerca per (V)ΘZ
No Comments »