Si ens imaginem extraterrestres ho fem com a éssers semblants a nosaltres o amb unes estructures que puguem arribar a anomenar orgàniques. Pocs han anat més enllà a imaginar models relativament semblants als terrestres. I els que hi han anat, han aconseguit hipòtesis vertaderament fascinants, però no per això menys impossibles. A continuació una teoria ben sorprenent.

El primer ingredient per a una forma de vida sorprenent és un medi sorprenent: una estrella de neutrons, probablement un dels darrers llocs on aniríem a passar unes vacances intergalàctiques, més que res per no morir esclafats. Aquest sorprenents cossos celests són el resultat d’una supernova, una estrella que ha esclatat en contreure’s sobtadament perquè ha esgotat l’hidrogen del seu nucli, que convertia en heli per fusió.

A la imatge, la imatge astronòmica del dia pel 24 de març del 2005 podeu veure les restes d’una supernova. Algun dels punts que brillen (o no) podria ser una estrella de neutrons, tot el que restaria del seu nucli. Com us quedaríeu si us dic que podria haver-hi vida en un d’aquests puntets (o en els de qualsevol altra supernova)?

Frank Drake, un dels pesos pesants en la bibliografia del meu treball de recerca, va postular una possible vida subatòmica en un medi com aquest. I és que si hagués de ser en algun lloc, tingueu per segur que no seria en un vulgar àtom d’urani… Per favor, quin poc glamour! Igual que la vida orgànica que coneixem requereix una química electrònica molt complexa, la vida a base de partícules subatòmiques requereix supernuclis que requereixen altíssima energia per formar-se.

I deia que l’estrella de neutrons era el medi ideal perquè la repulsió entre els neutrons n’eleva la temperatura fins a nivells inconcebibles, però estan forçats a quedar-s’hi, perquè al cap i a la fi, l’estrella de neutrons conserva gran part de la massa que havia tingut abans (però en un espai molt més reduït) encara hi exerceix atracció… En resum aquestes singulars condicions forçarien la topada entre neutrons i alguns protons i crearien nuclis atòmics de gran complexitat i mida formats potser, per més d’un miler de nucleons… A que acollona?

Aquestes reaccions de fusió, doncs, no serien estranyes i podrien donar lloc a alguna entitat capaç d’interactuar amb l’entorn i perquè no, de reproduir-se. Fins i tot podrien sorgir civilitzacions a partir d’aquí. Al cap i a la fi, desconeixem en molts aspectes el comportament de la matèria en unes condicions que no podem ni imaginar. Però la fi d’aquests complexos seria ben ràpida: és desintegrarien en qüestió de segons, quan no d’infinitèssims, com és desintegra un vulgar isòtop radiactiu sense la grandeur necessària per esdevenir vida. Pols ets i en pols et convertiràs. Però els processos a escala subatòmica ja tenen lloc en temps tant petits. Si la unitat de temps més petita que existeix en física equival a una fracció del segon que troba quelcom diferent a zero al seu quaranta-tresé decimal, és per alguna cosa… En un esternut nostre una suposada civilització subatòmica podria experimentar la seva gènesi, el seu auge i la seva caiguda en un pack 3 en 1 promogut per una imaginació inclassificable i una fe en la vida extraterrestre, que després de dedicar-li el meu treball de recerca quasi em fa feredat…

Per cert que aquest conte xinés no hi està inclòs, al meu treball de recerca, però hi té a veure. No deixa de ser un exemple de com de sorprenent pot ser (o no ser) l’existència.

Tags: Ciència, Treball de recerca //