De contes en el sentit estricte de la paraula aquí no n’hi ha molts… però en sentit figurat, tots els que vulguis: blog misceŀlani d’un postadolescent egocèntric i inclassificable.
Aquest era l’encapçalament del blog en els seus primers temps. N’hi havia un altre composat d’una dona nua (que en teoria era una prostituta real d’Storyville), un dibuix manga a tinta xinesa de la meva ex (no d’aquesta, de l’anterior) i no sé que més. Però aquest sens dubte triomfava llavors i encara ho fa ara. De fet, sinó fos perquè difícilment combina amb un tema normal seria a tots els que he tingut.
En aquest collage, hi podeu apreciar l’obsessiu pla del llit en forma de cor de la peŀlícula de Sin City, un tros d’un fons de pantalla de la nova edició de WoD, un dibuix d’una mà amb guants de reixeta i cadenes subjectant una rosa (desconec qui n’és l’autor, però m’agrada molt i va ser durant molt temps el meu avatar del messenger) i el mateix fanal repetit cada cop més petit per a donar la sensació de perspectiva d’un carreró, tot i que els petits no s’aprecien, quasi. El fons de tot plegat són degradats del Photoshop, amb el filtre Liquify i la font del títol és Bad Acid.
Trobada de monitors de la CECta, molt rebé. Potser en parlo o no.
El fet que jo sempre parli de l’estat espanyol no és per un caprici nacionalista. És que, fins allà on m’arriba l’enteniment, aquesta entelèquia que hom anomena Espanya no existeix.
Això té moltes conseqüències perceptibles en l’actualitat, moltes derivades de les psicologies nacionals dels pobles que conformen un estat on la convivència és realment difícil. Però també té la seva explicació històrica, folklòrica i lingüística, patilleres i manipulades com no podia ser d’altra manera… Què esperàveu? Si voleu informació veraç i objectiva escolteu la COPE, cony.
Si hom mira un mapa lingüístic de la península ibèrica durant la Reconquesta, apreciarà que la multitud de llengües i dialectes que s’hi parlaven era ben nombrosa i més diferenciada que ara. Això, els interessos de les classes dominants, primer la noblesa i després la burgesia, van anar-ho llimant perquè és més fàcil gestionar el mateix territori que no gestionar-ne varis? Però, ves qui ho diria, que encara hi ha l’asturià i l’aragonès que sobreviuen com poden. I hi ha l’èuscar, el gallec i el català que donen pel sac pel pur plaer de fer-ho, perquè fins i tot s’han normalitzat i oficialitzat. Això és un signe elemental de diferència.
A més, hi han molt pocs trets del folklore ibèric que siguin comuns a tot l’estat espanyol. El més estès potser són les curses de braus i els vestits de sevillana ultra cutres que vénen les botigues de la costa… D’encierros, al principat no se’n fa ni un i la música regional també presenta unes divergències excessives per a que es pugui considerar unitària. Fins i tot la llengua presenta diferències territorials molt remarcables, tant als territoris bilingües com als que no ho són. En aquest punt hi he estat barrinant força i això és el que hi ha. Em deixo alguna cosa?
Finalment, el tema que esmentava al principi. Jo crec bastant en la teoria de la psicologia nacional, per la qual tots els habitants d’un país tenen una manera de pensar mínimament unificada amb uns patrons de conducta molt bàsics. Per exemple, els finesos i molts pobles escandinaus són introvertits, els italians i altres pobles mediterranis són amants de la gresca, els francesos i els anglesos educats… Semblen simples arquetips, però jo crec que va més enllà. Fixem-nos el en cas de la fama de calents que tenen alguns països del sud d’Europa. Allà hi fa caloreta durant més temps a l’any… A més calor, més carn a la vista i a més carn més excitació. A Irlanda per exemple, la gent és molt hospitalària i de cada dos dies, un plou. Què devia passar quan en aquells temps que els camins eren fangosos i hom viatjava a peu? Quina mena d’ésser roí deixava la gent a la seva sort a l’exterior? Els factors ambientals d’una regió contribueixen a generar uns patrons de personalitat. La pluralitat de regions naturals, sota la influència de diferents climes a l’estat espanyol ha fet que es gestin diferents pobles, amb maneres d’entendre la vida molt allunyades. Ara, molts d’aquests pobles creuen ser espanyols i ben pocs iŀluminats defensen una Castella lliure o un nacionalisme asturià diferenciat de l’espanyol. I molts altres, creuen formar part de la unitat espanyola, sense ni tan sols qüestionar-se que aquesta és fruit de conquestes i matrimonis dinàstics, que en cap cas són trets democràtics que expressin la voluntat popular.
Hem repeteixo? Més que l’all. Visca Catalunya lliure! (Visca!)
Perquè tractem de racionalitzar els nostres gustos? És necessari que expliquen perquè ens es agradable al paladar un vi del Priorat? És necessari que enumerem les virtuts que fan que determinada peŀlícula ens faci passar una bona estona?
Això se m’ha acudit després d’escriure la meva declamació de les virtuts del power metal. I després de signar i enviar un dels millors posts de la meva carrera, ho he entès: les apetències són completament irracionals i l’únic que fem nosaltres és tractar d’explicar-les.
És que m’agrada tal fragància perquè em porta records d’una ex-parella. Senzillament t’agrada i punt, l’explicació és encara més absurda que no pas el fet que t’agradi, perquè tot buscant una connexió racional, has cregut trobar-la en una altra associació que encara n’està més mancada. Amb el que es produeixen exemples molt clars és amb la gastronomia, tracteu de justificar perquè us agrada o no us agrada cert plat i descobrireu que només l’esteu descrivint.
En el nostre cervell hi han unes neurones que produeixen plaer quan quelcom ens agrada, atenent-nos a certs criteris. I nosaltres, imbècils de mena, tendim a tractar de comprendre-ho. I creiem fer-ho. Però no i és que ben mirat… perquè ens hauríem d’entendre? Jo estic assumint que la maledicció humana és que mai podrem comprendre el nostre subconscient, tant caòtic i aleatori.
Senyores, senyors… els presento aquesta entrada per a delit de les seves selectes orelles. L’energia i el virtuosisme caminant pel vèrtex d’una combinació impossible, tant bon punt delicada, com incisiva i brutal. Molts són els grups que han tractat de despuntar-hi i molt són els que hi fracassen… però val la pena donar les cordes vocals, els dits i els braços en aquesta batalla èpica, car la recompensa és gran!
Tot aquest paràgraf grandiloqüent parla del power metal, el que podríem dir que és el meu gènere musical preferit. En general podríem dir que és un derivat del heavy metal primitiu i que se’n diferencia pel so esdevingui evocador, èpic i provoqui una descàrrega d’adrenalina en l’oient. Això és fa palès en unes lletres fantasioses sense el matís fatalista de la majoria de subgèneres de metal, en un so net, clar i poderós, aconseguit amb veus agudes i entrenades (allunyades dels grunys o dels brams del black metal i del death metal) i partitures de difícil execució, amb molta importància pel fons i amb solos agosarats. És, al meu parer, una de les menes de rock dur més fàcils d’escoltar, ja que, té un notable esperit artístic que no comparteixen els seus cosins de la ràbia, el fatalisme i els crits. N’hi deien, per fotre-se’n, happy metal.
Si algú vol informació de caire més acadèmic sobre el power metal, li recomano la Vikipèdia (algun dia diré perquè és una font fiable), perquè aquí em centraré en les meves opinions i gustos, en el panorama actual i no pas en història, influències o similars. Si a més de tenir en compte el present de tot el gènere, que ja és molt, hagués de tenir en compte el passat, em saturaria i rebentaria.
El que jo escolto és principalment europower, és a dir, power metal desenvolupat a Europa i en concret, sento una preferència descarada per la vessant melòdica desenvolupada per Stratovarius, en detriment de la que tira més a l’speed metal (el gènere precursor del power, Aerosmith i tot allò) i que, tot i així, ha donat grups tant bons com Helloween i Gamma Ray. Diguem que d’Stratovarius parteix tot el que s’ha fet a Europa en power metal melòdic. Són finesos i, a part del seus himnes, poques cançons me n’agraden del tot, ja que el so està poc evolucionat en comparació amb algunes bandes més recents. Però bé, per aquest paper històric, d’iniciar el power metal melòdic, ells tenen l’honor de ficar la primera cançó. Es diu Hunting high and low i és un exemple perfecte del gènere: energia, bon rotllo i lletra fantasiosa. Atenció a la veu i als cors, que encara s’entenen sense gaires problemes (ja veureu que la cosa es complicarà més endavant).
Jo vaig arribar al power metal en si gràcies a una banda: Rhapsody of fire. Encara recordo les sensacions de la primera cançó que en vaig sentir, Emerald Sword, quan s’anomenaven Rhapsody. El grup té dos etapes clarament diferenciades, la simfònica i orquestral, característica dels seus darrers treballs i la més crua i simple, pròpia dels primers àlbums. Aquesta cançó pertany al seu segon disc, Shymphony of enchanted lands i tot i que és més simple que les seves obres posteriors, hi podem apreciar una gran influència de la música barroca i una complexitat creixent en tots els aspectes.
A dia d’avui potser una de les bandes més conegudes és Sonata Arctica, que tot i decebre amb el seu darrer àlbum, tenen cançons boníssimes. Podria estar-me estona parlant d’aquests finesos (si, si, ells també), però quasi que escolteu una de les seves obres mestres, Weballergy. Atenció a la bateria, que això només es pot fer amb doble bombo; i als extrems fins on porta la veu en Tony Kakko. Per cert que aquí la temàtica no és fantàstica, com sol passar en algunes cançons de Sonata… podríem parlar d’una crítica al cybersexe?
En una vessant més dura del power metal melòdic europeu trobem a Edguy i, sobretot, a la personalitat de Tobias Sammet, que a part de ser la demostració empírica que els metalheads poden estar com un pa de bons, és un músic molt actiu. A la seva iniciativa devem el projecte d’òpera-metal Avantasia (discs de metal amb la filosofia narrativa d’una òpera, que si parlem de l’estil d’una òpera, això és monopoli de Rhapsody of fire), que aplega personalitats del metal i el rock dur de tot el món. Al voltant d’aquest nucli gira el power metal més comú i estès. A partir d’aquí trobem variants molt interessants, com ara els britànics Dragonforce i el seu power metal extrem. Crec més important penjar una peça d’aquests darrers, que no pas d’Edguy perquè m’agraden més i perquè resulta més pedagògic: atenció a la macrobateria, al teclat i al duel de guitarres!
Probablement, aquí no s’escoltin com déu mana, perquè totes les cançons requereixen un bit rate molt alt i uns altaveus ben capacitats per a gaudir-ne al 100%. Però si a algú li agrada, ja s’ho manegarà per sentir-ho amb millor qualitat. De Dragonforce n’he penjat un vídeo perquè la cançoneta original dura més de vuit minuts (qui aguanta 8 minuts a aquest ritme?) i per a ser pedagògic del tot, contemplant una actuació d’alt nivell.
Si algú en vol més, hi han els hispanoargentins Dragonfly, apadrinats per Leo Jiménez, ex-Saratoga (grup que, per cert té algunes peces força power) i líder d’Stravaganzza; els italians Elvenking, a mig camí entre Mägo de Oz i Rhapsody of fire; Freedom call, per mi una sàvia millora del power germànic d’Edguy, Hammerfall (un grup de capçalera en el power metal melòdic), Kamelot (una raresa en tant que americans i d’estil europeu, tot i que a mi no m’acaben de fer el pes), el projecte personal de Luca Turilli, algunes cançons de Mägo de Oz, Nightwish (sobretot les de la nova vocalista, Annette Olzon) i Saratoga a estones, i Vision Divine (el grup del vocalista de Rhapsody, que té alguna que altra peça acceptable).
Apa, i amb això us en podeu anar al cel, a l’infern, a l’Olimp i als pols, donant la volta pel Nirvana.
Ja fa més d’un mes, el dia 23 de febrer d’enguany, vaig programar una gimcana per a l’esplai basada en un dels meus temes preferits, Harry Potter. La idea va ser meva, així com la feina de redacció i preparació de les estacions i l’atrezzo, però la resta de l’equip va aportar idees i van fer que el meu frikisme galopant es trobés ben acollit.
No és que sigui una gran gimcana, sinó més aviat vulgar, ja que no té uns grans objectius educatius ni una posada en escena espectacular. Però per altra banda és la sublimació del que considero que és un dels meus punts forts com a monitor: sé motivar coses. Podria preparar una gimcana, una kermesse o un joc de pistes del tema més imbècil, des de la festa major al wrestling, passant per les flors del camp i ho faria lligar. Per exemple, en aquesta gimcana associo el professor Flitwick, a qui trobem fent classes de levitació al primer llibre, amb fer equilibris amb pals, perquè les dues coses tenen a veure amb evitar que quelcom caigui a terra. És una cosa una mica estúpida i inútil, però serveix per fer un activitat relacionada amb aquest personatge amb una relació de conceptes simple i, sobretot, barata.
En fi, sense més preàmbuls, penjo aquí la gimcana per si algun monitor/a faltat/da d’inspiració s’ho troba.
