Contra l’absentisme
Què passaria si un dia el metge decidís no fer la seva feina? Que passaria si un dia, el policia preferís patrullar assentat al bar en comptes de sobre la moto o a peu? Què passaria si algun dia el bomber preferís deixar cremar una casa perquè al parc s’hi està més calent? Doncs el que està passant avui en dia. Tant caòtic com ho llegiu.
Sé que semblaré un neocon amb totes les de la llei i que, dient això ara, quan em faci gran acabaré per complir l’arquetip de senyor ranci i avorrit; però em cago en ta puta mare si algun dia has pensat que no feia falta que fessis allò que s’esperava de tu. Perquè no et surts pas amb la teva, sinó que deceps a tota una societat de la que, t’agradi o no, formes part. I l’únic problema que hi ha és que individuus com tu heu emmalaltit i enrarit tant la convivència humana que ara ja no té sentit condemnar una acció (o no acció aïllada).
I et mereixes que t’atropelli un tràiler a dos cents per hora, que pateixis un ictus que et deixi totalment paralitzat però totalment conscient o que et diagnostiquin (en qualsevol cas que t’agafi de sobte) un càncer de còlon amb metàstasi als ossos, a la sang i als ganglis (així et donarà més pel sac) per a que sàpigues quan pots renunciar amb un cert dret als que són els teus deures.
Senyores i senyors, avui trenco (amb insults i desitjos de mort i agonia alienes) el meu silenci blogosfèric per atacar a aquesta gent que es creu amb suficient criteri per inventar un nou significat per la paraula obligatori: fer-ho quan em ve de gust. L’excusa de que jo també podria reinventar la paraula no em serveix. No ho faig perquè no vull i els qui ho fan tampoc haurien de voler. Perquè jo aprecio el dret i el deure que se m’ofereix.
Podríem establir un paraŀlelisme amb les eleccions. El panorama polític no és el millor, però cal votar per mantenir la nostra precària estabilitat. Quan tinguem l’oportunitat d’evolucionar jo seré el primer a apuntar-m’hi. Ara ja puc deixar-me de cripticismes: amb anar a classe passa igual. Potser no t’agrada o et sembla que tens coses millors a fer, però l’assistència és obligatòria.
Et faltes al respecte a tu mateix i als que hi són com hi hauries de ser tu. Ja sé que els que no van a classe per motius de justificació dubtosa (o no justificat, que collons, aquí no tenim vergonya de cap mena) tampoc els importarà el que els pugui dir un paio que quasi sempre hi va, a no ser que es tracti de visites mèdiques, malalties (constipats,depressions, contusions i dolors menstruals no valen) o cites ineludibles. Jo l’única vegada que he fet pila dues vegades, les dues durant una hora, perquè no em venia de gust quedar-me a classe si no hi havia professor (ni de guàrdia). Podria saber-me greu, però no me’n sap. Si no hi ha res que fer a l’escola, per estudiar o passar una estona ociosa, ho pots fer a casa, al carrer o al bar.
Però havent-hi professors i sense haver rebut cap ordre de suspensió de les classes? Gran hijueputa gonorrea chupa condones brinca pa lo alto (Diego Céspedes díxit). És d’un egocentrisme (o d’una autoestima pèssima, d’anorèctica com a mínim) recalcitrant creure que no cal anar a classe.
Pensaràs que sóc un reprimit que mai (o quasi mai) ha fet campana i que no tinc collons per fer-ne i que això em frustra. Però no és ben bé això. Sempre hi han matisos, i voldria aclarir que el que em frustra colla de cabronassos malparits, és que la societat no us donarà pel cul, que no hi ha un camp de concentració per vosaltres, on podrir-vos de fred i on l’única cosa que us donin per menjar siguin els vostres propis excrements. Em fa molta ràbia que des del professorat no se us baixi un punt de la nota final per cada falta injustificada (i una firma del pare o de la mare, del germà o la germana o de tu mateix no es suficient, porta un justificant mèdic o una extremitat de menys si és que realment és indispensable faltar). Em fa ràbia saber que trobaràs feina igual, que podràs tenir parella i fins i tot fills i que a unes pobres criatures incorruptes els transmetràs la teva ètica hedonista i gens implicada en un model social competent. Em fa ràbia veure que, a més, et serà possible apoltronar-te i cobrar un sou enorme per no fer res, en un ajuntament, un parlament o una gran empresa. Quan trigarem a criminalitzar l’absentisme laboral i escolar?
Per cert, dues coses, cal que sabeu que aquest any he assistit a moltes sessions de l’Animac, però no hi haurà entrada al respecte. El to eteri i inútil de moltes projeccions no es mereix més que el silenci. A despit de perles com Paprika o les obres de Koji Yamamura. A més, n’he acabat ben embafat de tot plegat.
I la segona cosa, aquestes vacances, després del viatge a Madrid, comença l’edició d’In vino veritas!
[...] tot just cinc minuts que he llegit l’últim post d’en moz i tracta d’aquest mateix tema. Concidero oportú contestar-lo o [...]
La culpa en tot cas no és del alumne sinó del professor. No diuen que ens estan formant i educant? Doncs no haurien de permetre aquestes faltes de respecte.
De totes maneres, tal com tu has dit, aquesta gent trobaran feina igual, tindran un família, una casa… Cosa que em fa planteja la següent qüestió: Estem fent realment el capullo?
Home! depén del cas! Jo a la Uni procurava anar a totes les classes, però aquelels en qu el pofessor es edicava a fer classes magistrals recitant apunt com un lloro, passava olimpicament!
LA docéncia és dialéctica, com dira Plató, o es busca un debat amb l’alumne i una participació mútuao no es pedagoga, sinó manipulació.
El que ara està succeïnt és encara pitjor que l’absentisme: metges que no practiqeun aborts, alumnes que no van a Educacion Ciudadania, jutges que no inscriuen matrimonis gais, etc. etc. La propia consciencia no pot ser excusa per a no treballar. Sobre tot quan un es funcionari public !!!!
Ara mateix podria esborrar tota l’entrada i deixar només la darrera frase del comentari de la Cristina… La situació d’indiferència absoluta que provoca l’absentisme, no només entre la docència sinó entre la societat en general és el símbol de la decadència de la civilització occidental, així de clar.
Si el professor fa una classe magistral, jo aplicaria el principi d’autoritat acadèmica, sobretot en una universitat: aquell home deu ser allí per alguna raó. Tot i que cada vegada m’oloro més que arreu es contracta a l’atzar.
Jo ja no parlo de l’objecció de consciència. No la comparteixo gens ni mica, però si tu fossis advocat, Ferran i et demanessin actuar contra una clínica avortista, suposo que no ho faries. Així doncs, qui objecta que? De totes maneres, dic que legitimo les raons de consciència perquè tenen a veure amb quelcom en el fur intern de l’individu, no pas amb el propi hedonisme i la cerca descarada del benefici propi. Una manera de pensar simple i innocent, potser, però no comparteixo del tot el que exposes. De totes maneres gràcies pel comentari!
En el cas de la ESO cal denunciar l’absentisme escolar al departament d’educació, doncs l’alumne te el dret d’assistir a classe. És responsabilitat de la família vetllar pq assisteixi a classe amb regularitat.
En l’ensenyament postobligatòri, cal notificar a la família les absències dels seus fills. La responsabilitat recau en l’alumne que ja és lo suficientment gran com per tenir un mínim ,no de responsabilitat, sinó de sentit comú i anar amb regularitat a classe.
Considero que la reiteració de faltes d’assistència, encara q estiguin justificades per la família,ha de penalizar la nota en relació a la dels alumnes q assisteixen amb regularitata classe.
Però tampoc cal passar-se doncs imagino q cada cas te les seves pròpies peculiaritats .