Poderós metall

Senyores, senyors… els presento aquesta entrada per a delit de les seves selectes orelles. L’energia i el virtuosisme caminant pel vèrtex d’una combinació impossible, tant bon punt delicada, com incisiva i brutal. Molts són els grups que han tractat de despuntar-hi i molt són els que hi fracassen… però val la pena donar les cordes vocals, els dits i els braços en aquesta batalla èpica, car la recompensa és gran!

Tot aquest paràgraf grandiloqüent parla del power metal, el que podríem dir que és el meu gènere musical preferit. En general podríem dir que és un derivat del heavy metal primitiu i que se’n diferencia pel so esdevingui evocador, èpic i provoqui una descàrrega d’adrenalina en l’oient. Això és fa palès en unes lletres fantasioses sense el matís fatalista de la majoria de subgèneres de metal, en un so net, clar i poderós, aconseguit amb veus agudes i entrenades (allunyades dels grunys o dels brams del black metal i del death metal) i partitures de difícil execució, amb molta importància pel fons i amb solos agosarats. És, al meu parer, una de les menes de rock dur més fàcils d’escoltar, ja que, té un notable esperit artístic que no comparteixen els seus cosins de la ràbia, el fatalisme i els crits. N’hi deien, per fotre-se’n, happy metal.

Si algú vol informació de caire més acadèmic sobre el power metal, li recomano la Vikipèdia (algun dia diré perquè és una font fiable), perquè aquí em centraré en les meves opinions i gustos, en el panorama actual i no pas en història, influències o similars. Si a més de tenir en compte el present de tot el gènere, que ja és molt, hagués de tenir en compte el passat, em saturaria i rebentaria.

El que jo escolto és principalment europower, és a dir, power metal desenvolupat a Europa i en concret, sento una preferència descarada per la vessant melòdica desenvolupada per Stratovarius, en detriment de la que tira més a l’speed metal (el gènere precursor del power, Aerosmith i tot allò) i que, tot i així, ha donat grups tant bons com Helloween i Gamma Ray. Diguem que d’Stratovarius parteix tot el que s’ha fet a Europa en power metal melòdic. Són finesos i, a part del seus himnes, poques cançons me n’agraden del tot, ja que el so està poc evolucionat en comparació amb algunes bandes més recents. Però bé, per aquest paper històric, d’iniciar el power metal melòdic, ells tenen l’honor de ficar la primera cançó. Es diu Hunting high and low i és un exemple perfecte del gènere: energia, bon rotllo i lletra fantasiosa. Atenció a la veu i als cors, que encara s’entenen sense gaires problemes (ja veureu que la cosa es complicarà més endavant).

Jo vaig arribar al power metal en si gràcies a una banda: Rhapsody of fire. Encara recordo les sensacions de la primera cançó que en vaig sentir, Emerald Sword, quan s’anomenaven Rhapsody. El grup té dos etapes clarament diferenciades, la simfònica i orquestral, característica dels seus darrers treballs i la més crua i simple, pròpia dels primers àlbums. Aquesta cançó pertany al seu segon disc, Shymphony of enchanted lands i tot i que és més simple que les seves obres posteriors, hi podem apreciar una gran influència de la música barroca i una complexitat creixent en tots els aspectes.

A dia d’avui potser una de les bandes més conegudes és Sonata Arctica, que tot i decebre amb el seu darrer àlbum, tenen cançons boníssimes. Podria estar-me estona parlant d’aquests finesos (si, si, ells també), però quasi que escolteu una de les seves obres mestres, Weballergy. Atenció a la bateria, que això només es pot fer amb doble bombo; i als extrems fins on porta la veu en Tony Kakko. Per cert que aquí la temàtica no és fantàstica, com sol passar en algunes cançons de Sonata… podríem parlar d’una crítica al cybersexe?

En una vessant més dura del power metal melòdic europeu trobem a Edguy i, sobretot, a la personalitat de Tobias Sammet, que a part de ser la demostració empírica que els metalheads poden estar com un pa de bons, és un músic molt actiu. A la seva iniciativa devem el projecte d’òpera-metal Avantasia (discs de metal amb la filosofia narrativa d’una òpera, que si parlem de l’estil d’una òpera, això és monopoli de Rhapsody of fire), que aplega personalitats del metal i el rock dur de tot el món. Al voltant d’aquest nucli gira el power metal més comú i estès. A partir d’aquí trobem variants molt interessants, com ara els britànics Dragonforce i el seu power metal extrem. Crec més important penjar una peça d’aquests darrers, que no pas d’Edguy perquè m’agraden més i perquè resulta més pedagògic: atenció a la macrobateria, al teclat i al duel de guitarres!

Probablement, aquí no s’escoltin com déu mana, perquè totes les cançons requereixen un bit rate molt alt i uns altaveus ben capacitats per a gaudir-ne al 100%. Però si a algú li agrada, ja s’ho manegarà per sentir-ho amb millor qualitat. De Dragonforce n’he penjat un vídeo perquè la cançoneta original dura més de vuit minuts (qui aguanta 8 minuts a aquest ritme?) i per a ser pedagògic del tot, contemplant una actuació d’alt nivell.

Si algú en vol més, hi han els hispanoargentins Dragonfly, apadrinats per Leo Jiménez, ex-Saratoga (grup que, per cert té algunes peces força power) i líder d’Stravaganzza; els italians Elvenking, a mig camí entre Mägo de Oz i Rhapsody of fire; Freedom call, per mi una sàvia millora del power germànic d’Edguy, Hammerfall (un grup de capçalera en el power metal melòdic), Kamelot (una raresa en tant que americans i d’estil europeu, tot i que a mi no m’acaben de fer el pes), el projecte personal de Luca Turilli, algunes cançons de Mägo de Oz, Nightwish (sobretot les de la nova vocalista, Annette Olzon) i Saratoga a estones, i Vision Divine (el grup del vocalista de Rhapsody, que té alguna que altra peça acceptable).

Apa, i amb això us en podeu anar al cel, a l’infern, a l’Olimp i als pols, donant la volta pel Nirvana.

4 Responses to “Poderós metall”

  1. molaaaa
    seeeeh, magradaa
    (vease eli soltanse la melena)
    hem sembla que ho has explicat força be i amb detall x no parlar de les cançons que has triat.. ;)
    booon noi
    jo vull anar al limbo!

  2. Has d’admetre que el heavie és l’estil més tancat, sectari que existeix: els seus seguidors son incapaços d’escoltar res que se surti de l’ortodóxia d’un gènere que s’ha enquilosat en el barroquisme absurd del 80’s i es incapaç d’evolucionar un mílietre.

    To i aixó he de reconèixer que m’agradaven les balades de Guns & Roses… ahajaj!

  3. Això de que el heavy és tancat i intolerant es sent dir força, però n’han sorgit tota mena d’estils i vessants. Aquesta n’és una i precisament de les més tolerants. Molts grups incorporen elements de la seva música folklòrica a les cançons, com Rhapsody of fire, Elvenking, Korpiklaani (aquest no fan power ben bé)… I almenys en el meu cas, escolto molt metal, però també un ventall musical realment ampli que inclou des de hip-hop a punk, i passant pel pop!
    També cal tenir molt clara una cosa: les peces celestials d’aquí dalt no són pas heavy i en són força diferents. Diries que és tancat i ortodox un gènere que dona lloc a grups tant dispars com Within temptation, algun d’aquí dalt, Rammstein (tanz metal) o Cradle of filth (black metal ultra brutal inescoltable xD). I tots ells admetran la influència de Black Sabbath, Judas Priest i tota la tropa de melenuts fossilitzats.

  4. [...] Poderós metall [...]

Discussion Area - Leave a Comment