Perquè tractem de racionalitzar els nostres gustos? És necessari que expliquen perquè ens es agradable al paladar un vi del Priorat? És necessari que enumerem les virtuts que fan que determinada peŀlícula ens faci passar una bona estona?
Això se m’ha acudit després d’escriure la meva declamació de les virtuts del power metal. I després de signar i enviar un dels millors posts de la meva carrera, ho he entès: les apetències són completament irracionals i l’únic que fem nosaltres és tractar d’explicar-les.

És que m’agrada tal fragància perquè em porta records d’una ex-parella. Senzillament t’agrada i punt, l’explicació és encara més absurda que no pas el fet que t’agradi, perquè tot buscant una connexió racional, has cregut trobar-la en una altra associació que encara n’està més mancada. Amb el que es produeixen exemples molt clars és amb la gastronomia, tracteu de justificar perquè us agrada o no us agrada cert plat i descobrireu que només l’esteu descrivint.

En el nostre cervell hi han unes neurones que produeixen plaer quan quelcom ens agrada, atenent-nos a certs criteris. I nosaltres, imbècils de mena, tendim a tractar de comprendre-ho. I creiem fer-ho. Però no i és que ben mirat… perquè ens hauríem d’entendre? Jo estic assumint que la maledicció humana és que mai podrem comprendre el nostre subconscient, tant caòtic i aleatori.

Tags: Diàlegs interns //