Ruíz Zafón ha trobat la gallina dels ous d’or amb la seva Barcelona vidocquiana, encantadora, vodevilesca i casposa. En molts aspectes, El Juego del Ángel és un calc descaradíssim de La Sombra del Viento i no para de fer-hi referències, críptiques, formals i, fins i tot, textuals. De fet, assistim al tímid festeig dels pares d’en Daniel Sempere (amb David Martín, protagonista d’aquesta darrera noveŀla fent d’alcavot com anys més tard ho farà en Daniel amb Fermín i Bernarda) per no parlar dels paraŀlelismes inacabables: una fuga a París frustrada per una tragèdia, amors segats pel poder, l’ambició, la diferència de classes… En general, Ruíz Zafón repeteix els trets que ja li van funcionar farà cosa de set anys.

Però també innova: tenim un antiheroi zafonià que té molts trets del Daniel jove i innocent, però que a la vegada és més gran, realista, àcid, cru i expeditiu. És diu David Martín i també creix sense mare. És un escriptor segons se’ns diu exceŀlent i amb vocació, però poc reconegut, enamorat de la mateixa dona que el seu mecenes i protector, Pedro Vidal. En aquesta ocasió, els designis del polifacètic autor duen a aquest jove a investigar els antecedents de l’antic propietari del casalot on viu, sospitosament connectat a un editor poc menys que diabòlic, que li ofereix un pacte mefistotèŀlic. Al final, si em permeteu un petit spoiler, el nostre protagonista s’acaba convertint en el profeta de la Guerra Civil i de la Segona Guerra Mundial. Dit així, sembla un deliri, però llegint el llibre té la seva gràcia. En qualsevol cas, s’admeten apostes sobre la lectura final: és l’Andreas Corelli (existeix un tal Arcangelo Corelli…) un àngel que fa partícips a en Martín i a en Marlasca del seu joc?

La trama d’intriga que tant es venia, triga molt a començar de debò i mentre no ho fa, gaudim d’un dels jocs d’atzar i providència impossibles que caracteritzen l’obra d’aquest escriptor barceloní i que sostenen l’argument de les dues noveŀles de la saga del Cementiri. Aquests llargs i curiosos canapès ens remeten al final, quan els més ortodoxos esperem una resolució racional de l’obra. Personalment, no m’agrada com aquesta providència i sort acaba solucionant les coses, de vegades contra tota lògica, però suposo que és un mal menor, ja que, en aquesta ocasió, ni providència ni llets, Ruíz Zafón tira del poder sobrenatural d’Andreas Corelli per solucionar una trama amb ingredients semblants a La Sombra del Viento, on s’ha incrementat amb força la presència dels elements característics de la noveŀla gòtica del XIX. Un tribut literàriament perfecte, però molt poc versemblant. De vegades, tracto de no ficar-m’hi, en aquest aspecte. Però cal preparar al lector quan una història és de tall fantàstic. I al meu parer, és un error emprar un estil racional i realista i, sobretot, qualificar el llibre com una obra d’intriga.

I és que la noveŀla supura incongruència (o això li sembla a aquesta pobra ment científica que santifica la realitat), no per la sort descarada del protagonista sinó per una trama d’intriga sobrenatural amb prou feines aclarida i sobretot per un encantador onirisme malaltís i desesperat de nova aparició. En general, crec que El juego del ángel peca de sobredosi d’imatges gòtiques, emo, dark i gore, precioses i sublims, això sí, però que acaben desequilibrant l’estètica tímidament gòtica de La Sombra del Viento, estronca l’aire de bohèmia que tant bé hi havia funcionat i sobretot, esquinça el gran teló de la versemblança amb molt poca gràcia.

Ja ha caigut el primer best-seller de Sant Jordi. Pel que fa a servidor, l’han de seguir La trilogía de la niebla, del mateix autor, Shadow warriors, una coŀlecció d’anècdotes del SOCCOM nordamericà escrits per Tom Clancy basant-se en l’experiència d’un ex-militar i La passió d’Alexanda de Xulio Ricardo Trigo. Us ben asseguro que no seré tant ràpid com amb aquest…

Tags: Literologia per (V)ΘZ
1 Comment »

Ahir vaig assistir fent d’espelma, a un concert magnífic que va oferir Marc Parrot al Café el Teatre. Vaig gaudir del xou a primeríssima fila, contemplant com aquest geni desgranava el seu repertori amb el seu estil inconfusible. Tractant de ressenyar la música de Marc Parrot al meu pare li vaig parlar de que era una mescla entre l’electrònica, el grunge i m’atreviria a afirmar que algun punt de Pascal Comelade (la part del cabaret, que en diu ell).

Amb la veritat per davant, no tinc el plaer d’haver escoltat el seu darrer disc, que va monopolitzar el concert i que motiva la gira, però crec que promet i molt. I és que a la manera de fer d’en Marc li queda molt suc, ja que la seva música és trencadora, però no per ser trencadora és perd en extravagàncies incomprensibles. De fet, tot el que pugui tenir (i de fet, té) d’extravagant ho comparteix amb el públic, sense manies. Un paio que surt a l’escenari amb llum negra i comença a cantar amb un micro penjant del sostre, que a estones recorda a Ian Curtis…

Al concert ens va obsequiar amb tres dels meus temes preferits de Mentider, el seu primer àlbum en català, Be negre, Faig llenya i Porteu-me carbó, que em van fer xalar com un cabró. També va recuperar temes com Rompecabezas i una bonustrack de Mentider sobre la música comercial, tocada com els gitanos de l’est. Tot plegat, amb una escenografia temàtica molt aconseguida al voltant de les ones de ràdio i el món dels radioafeccionats, esquitxat amb uns quants canvis de vestuari. Fins i tot, algunes cançons com Cinc caps o Ara que estic mort van requerir canvis d’instrumentació i complements, donant lloc a gags divertidíssims.

En resum, crec que en Marc Parrot es fa girar el concert al voltant de si mateix, controlant-ho tot. Un artista que ha entès el que fa temps que haurien d’haver entès molts altres, que tot hauria de començar amb la seva voluntat de crear i mostrar.

Em vaig poder fer una foto amb ell. Trobo que és un paio realment atractiu i carismàtic, al meu cantó, així que us faig saber que posseeixo la prova del delicte, però també que la mantindré sota secret de sumari.

NB: Durant els tres propers dies (dilluns, dimarts i dimecres) no publicaré res aquí ni moderaré comentaris. Queda poc. Molt poc, senyors!

Tags: Música per (V)ΘZ
1 Comment »

Dos pensaments anotats en un full caigut de la meva llibreta vermella:

La justícia s’ha operat les cataractes i la llibertat ja no vol ser l’esclava dels que la duen a la boca.

Als que emplenen les parets de les galeries d’art, tenen un nom que apareix en maons de ceŀlulosa o en qualsevol altre lloc; només els falta fer voleiar la seva bossa per revelar la seva condició. Sinó, com expliqueu que se’ls conegui?

Havia de llençar el paper i no sabia on apuntar això…

Tags: Deliris, Diàlegs interns per (V)ΘZ
2 Comments »

Miro d’escriure i els dits resten immòbils, paralitzats, esperpènticament corbats sobre el teclat, que, arrogant, manté totes les seves tecles alçades, en un gest inaudit de subversió. La inspiració mai n’ha entès de terminis, de límits, d’extensions, de condicions, de formats… I tot sovint arribo a pensar que no som els homes que tenim el do de l’escriptura sinó que més aviat és l’escriptura (en forma de maledicció més que no pas de do) la que ens posseeix a nosaltres. I és que a vegades, la nostra voluntat és completament insuficient per frustrar el desig imperiós d’escriure que ens assalta en els llocs més insospitats i tanmateix, també és incapaç de fer que les paraules brollin amb relativa fluïdesa. També és curiós com la inspiració no obeeix a les situacions. El temut Holocaust generava dificultats als escriptors per a tractar-lo i de vegades, el simple vol d’una papallona desembrida el sentiment i s’emplenen pàgines en temps inusitats.

A fora plou i la pantalla de l’ordinador, amb els únics colors de les icones del processador de textos, segueix allí, a dins, dues hores després. Ho he intentat tot, des de basar-me en el que un altre ja ha escrit, fins a fer un brainstorming, passant per escriure el primer que em passi pel cap. Potser fora bo, obrir la finestra, descongestionar l’habitació del fum de l’encens, que insistentment ha cremat tota l’estona i cercar la inspiració en el plugim insistent que porta caient des de mig matí.

Pel carrer hi passa una mare que es tapa el cap amb una cartera decorada amb motius infantils. Al seu cantó, un individu de la talla inequívoca d’un nen camina, colgat entre els plecs d’un impermeable enorme. Un cotxe esquitxa a la senyora al pas de vianants, i aquesta renega amb totes les seves forces, com si ignorés la presència de la criatura al seu cantó. Sens dubte el nen recollirà les perles regurgitades per la dona i les desarà en algun racó de la seva memòria per tal d’emprar-les en qualsevol picabaralla. Podria escriure un assaig sobre com arriben a influir els pares en les seves criatures. I la dicotomia entre fingir-nos qui no som per tal que el nostre fill creixi en un llit de roses o ser sincers amb ell i mostrar-li totes les facetes de la nostra personalitat. Però senzillament, no és el moment. També podria escriure un poema sobre la pluja que cau, fresca, jovial, que duu l’olor dels penya-segats de la costa. Però ara escriure qualsevol cosa només hem serviria per perdre encara més el temps. I per si fos poc, també em ve de gust escriure sobre, sobre el Temps. Alguna mena d’escrit tràgic i histèric, com sempre que se’m llença a sobre. Definitivament, no és pas el moment adient.

Sento la rebeŀlió de les meves pròpies idees secundant a la de la blancor del monitor. M’encenc un cigarret i poso música. Una peça acústica on predomina una veu trencada i sensible inunda l’habitació, substituint la flaire intensa i pesada de l’encens. Per què m’he compromès? Ben mirat no sóc un escriptor conegut ni molt menys. Vull ser conegut? Què és ser un escriptor? Narrar, compondre, explicar… Això ho podria fer qualsevol, fins i tot un paio com jo. En qualsevol cas, i retornant a l’eix central, a mi em vindria de gust ser escriptor. Que em publiquessin, que em critiquessin, que em llegissin, que em coneguessin, que tractessin d’entendre’m. No sé si és escriptor qui escriu o qui és llegit, però jo, sense la difusió de la meva obra no em sento realitzat. Realment gaudeixo escrivint?

Sona el telèfon i agafo l’aparell del cantó de l’ordinador. Pregunten per mi. És en Joan, que si tinc llest l’original. Doncs no, però em queda poc, al vespre o demà pel matí li podria fer arribar. Però hem diu que ja no li fa falta, que el productor i el director ja n’han triat un (un que si que ha complert els terminis) que s’ajusta a l’essència de la peŀlícula. I jo, que faig? Per què havia dit que acabaria un guió ja començat, si sé que no sóc capaç de proposar-me un tema o un estil concret, que sempre penso en tot menys en el que toca? Pel plaer d’escriure, de tenir idees? Cerco excuses com premis, convocatòries, publicacions i reconeixements diversos, per a tacar un paper amb tot allò que m’inquieta?

De moment, llençaré una altra pàgina en blanc a la paperera. Ja puc tornar a escriure del que vull. I definitivament, la meva vida no està feta per cercar moments per a publicar.

Obra guanyadora del primer premi de prosa del Concurs literari de Sant Jordi. He de confessar que no me l’estimo, però ben bé val la pena llegir-se-la: pura autobiografia. És possible que algun dia la revisi, la retoqui i la torni a publicar, car hi han massa detalls que no m’acaben de fer el pes. De totes maneres, em serveix per oficialitzar un anunci que ja fa temps que salta de neurona en neurona: a partir d’avui, res del que escrigui serà presentat a cap premi literari, ni cap convocatòria de res. O és que algú presentaria el seu fetge a un concurs de vísceres?

Per cert, un altre detall que cal tenir en compte. Una petita extravagància si se’m permet. El que escric, sobretot la prosa no està fet per a ser llegir en veu alta.

Tags: Literologia per (V)ΘZ
4 Comments »

A tots aquells que així ho han decidit, gràcies per no premiar-me. Sens dubte, i també sense ironia, això constitueix un repte per a millorar. Quedo agraït, però faré com que no ho he sentit.

Aquí l’obra menyspreada, al meu parer una de les millors que he escrit mai. O és que potser, per l’autor, l’obra s’assembla a la mussa?

Jo vull caminar pels teus pensaments,
descobrir nous mons mai creats,
dins l’àtom més simple avui existent;
i, entronitzar als Déus mai idolatrats.
I tanmateix mai seré prou lluny de tu.

Jo vull fugir lluny, a caçar estels,
jugar a ser funàmbul sobre un cometa,
solcant els cels en el pegàs de gel,
fins estavellar-me en algun planeta.
I tanmateix mai he estat tant a prop de tu.

Jo vull descobrir noves dimensions
universos de possibilitat
que tu m’estimis, una entre trilions,
un lloc on jo, encara, no hauré errat
I tanmateix mai deixaré de pensar en tu…

Explicacions? Com de roses, avui no en dec cap a ningú.

Tags: Deliris, Literologia per (V)ΘZ
2 Comments »