Aquest escrit d’en Chufo i altres situacions en que les que m’he vist aquests dies m’han dut a escriure una entrada d’autoanàlisi com aquesta. La pregunta és tan simple com la del títol… per què tracto de convèncer als demés? Per què tracto de legislar sobre la moral aliena? Té alguna cosa a veure amb ser monitor d’esplai? És curiós ja que en certs aspectes com ara l’amor hem considero força liberal en comparació amb la monogàmia i la possessió imperants en l’actualitat, però tot i així, segueix havent-hi una sèrie de qüestions relatives al lliure albir de la gent que em treuen de polleguera.

Que hom pugui mirar sèries espanyoles de pèssima qualitat i de nivell intelectual infinitessimal, o que estigui enganxat al Cor de la ciutat o a Vendelplà em solleva. També em fica dels nervis que es visqui d’acord amb la moral dionisíaca de Nietzsche, esperant al cap de setmana per fer com aquella cançó d’Extremoduro Salir, beber, el rollo de siempre, meterme mil rallas hablar con la gente…. Em molesta com el que més que la gent menyspreï el saber, l’afany de conèixer i que s’opti per la llei del mínim esforç. A mi, aquests estats de consciència llibertins no m’agraden, com als capellans.

Ahir, sense anar més lluny, a la presentació de les colònies que vam fer al grup de joves (de 1r fins a 4t d’ESO) algú va preguntar I, s’hi podrà fumar?. Dins el meu cap, s’hi va projectar en una pantalla Imax la resposta que jo hauria donat convenientment dramatitzada. En aquesta delirant visió, jo tenia el cabell visiblement més llarg suat, barba de setmanes, una bandana i la cara contreta pel fàstic, la ràbia i el cansament (i tampoc em sentia les cames). Amb les meves mans controlava una machine gun que apuntava al fumador/a insaciable. I llavors disparava i el cosia a trets, fins que el seu cos es convertia en carn picada, a base de pulmons podrits, músculs matxucats, sang i plom. Es clar que no pots fumar tros d’escrot infecte! hauria estat la meva resposta.

Ben mirat, fumar tampoc és cap crim. Podem entrar a explorar les teories de JS Mill sobre la llibertat social, però covar un càncer perjudica força menys als demés que no pas que no pas al virtuós fumador. Però hi han lleis que prohibeixen fumar als menors, que se’ls vengui tabac, també es recomana no fumar a qualsevol edat i fumar davant de les criatures seria un mal exemple flagrant, ja sigui en un jove o en un monitor. Fins i tot relativitzant-ho, no m’entra al cap que un participant de les colònies fumi, a pesar de que hi han monitors que fumen i sovint, ignorant la prohibició de fer-ho en certs espais. En qualsevol cas, no ho fan davant dels infants i suposo que l’arquetip de persona que fa aquesta pregunta també se’n amagaria, no sé si dels nens o dels monitors intransigents com servidor.

En qualsevol cas, perquè no em semblen bé tantes coses sobre la gent (i tinc amics i companys que fumen, que llegir més aviat poc i que s’empassen qualsevol merda de la televisió; no necessàriament tot a la vegada)? És una mena de despotisme ilustrat? No sé si és una qüestió de vetllar per la resta, tot i que en molts casos és així (per exemple les meves teories polítiques passen per aquí), però aquí caldria furgar en el meu caòtic subconscient i això encara no he aprés com fer-m’ho jo mateix… Potser és que, simplement m’han educat molt bé? Si m’haguessin educat més malament, estaria més preparat per assumir el món en que visc?

Fumar a les colònies era un exemple a partir del qual extrapolar, però hi ha moltes més actes relativament inocuus que em molesten. A mi, tot i que durant aquestes setmanes que em queden m’afectaria força, tampoc em sembla pas malament que els docents adquireixein autoritat policial i que les xuletes o les piles siguin durament castigades com pertoquen. Sembla que només vulgui que sigui castigat allò del que jo no peco, però mira tu, a qui no li agradi, que s’hi posi fulles…

Tags: Diàlegs interns, Societat //