Ahir a les 10 de la nit es projectava al CSC La Caixa de Lleida El Brindis, un dels llargmetratges a concurs de la Mostra d’enguany. La veritat sigui dita, el vaig triar amb l’únic criteri de que hi treballava en Pepe Soriano, un actor argentí que vaig descobrir a la passada edició de la Mostra, al magnífic film A través de tus ojos.

El brindis és una peŀlícula xilena dirigida per Shai Agosin amb una factura característica, en algun punt perdut entre el convencionalisme i la innovació i que va traient a escena trets propis de cada concepció segons el moment. La història que se’ns hi narra és la de tres personatges amb relacions ben especials entre si: el rabí de la petita comunitat jueva de Valparaíso; un jueu fins ara no practicant, que als seus vuitanta i escaig anys vol fer el bar mitzvà; i la filla que aquest va tenir amb una mexicana.

És una peŀlícula maca, nyonya i tanmateix realista, amb una mena de fervor semita totalment innecessari, com també ho era el leitmotiv del vi i que dóna títol al film. En qualsevol cas, deixa un molt bon gust de boca si tractem de no prestar tanta atenció a aquests trets…

D’ella també en destacaria les interpretacions del trio protagonista: Pepe Soriano (com Isidoro, un adorable octogenari que mescla tendresa i tossuderia), Pancho Melo (com David, el rabí, que amaga un profund desassosec) i Ana Serradilla (com una camaleònica Emília), la fotografia, a estones agosarada i deliciosa i a estones clàssica i reposada, esquitxada aquí i allà amb panoràmiques precioses de Valparaíso, a més d’una banda sonora heterogènia, versàtil i molt ben triada.

Al principi, sembla que se li podria retreure un argument i una visió de la societat un pèl absurds. Realment costa al principi, però home ràpidament podrà apreciar que no és més que un retrat fidel de la majoria de relacions, com comencen, com acaben, com es fingeixen, com és deterioren. I El brindis ho tracta amb una certa indulgènica, retratant-ho més que no pas criticant-ho. Com la vida mateixa. Llàstima que perdi aquest to tant encertat en els moments més embafadors i potser requerien una major objectivitat (el polvazo de l’Emília i en David, el bar mitzvà de l’Isidoro i el bateig (o al que jo anomeno bateig) de l’Emilia.

Sens dubte, molt millor que alguns drames i algunes comèdies absurdes ensucrades, impersonals i amb personatges poc definits que ronden per segons on. I tot plegat, a pesar del vi i les menorahs…

Off topic: ja li he trobat dos bugs al 2.5: no puc pujar imatges i quan modifico una imatge enllaçada a quelcom, es perd l’enllaç… Molt mal començament, la veritat.

Tags: Cinema //