Dimecres papà es va estirar i em va comprar un mòbil nou, un flamant Sony Ericsson K530i. El cas és que jo abans tenia un Siemens AX72 i cert dia va decidir deixar de funcionar, així que després d’un temps d’espera amb un terminal vell he pogut fugir de la fama que sempre m’ha caracteritzat de tenir telèfons tronats.

El cas és que el sistema d’agenda de Siemens no deu ser compatible amb el de Motorola i el de Sony Ericsson, perquè tal i com tenia els contactes a l’AX72 no ho podia veure al Motorola ni al nou. Crec que tenia alguna cos a veure amb el mode en que es visualitzava l’agenda (si contactes o telèfons). En fi, el cas és que fins i tot hi havia allí els que jo havia esborrat en el mode que només feia anar el Siemens, com ara un parell d’ex-musses l’adéu de les quals no he paït prou bé, el meu ex-equip de volei en ple i ex-companys de classe als quals fa segles que no veig.

He tingut la sensació d’anar recorrent un passadís on se’m mostrava, com en una exposició retrospectiva, la gent que s’ha creuat en la meva vida des que tinc mòbil (des del dia en que vaig fer 14 anys). D’alguns no en sé absolutament res (i de fet no ens vam ni acomiadar) i precisament per això he esborrat els números dels companys d’equip i també d’alguns companys de classe, embarcats en l’aventura dels cicles formatius i amb una vida nocturna molt poc susceptible de coincidir amb la meva.

I és clar, sent com sóc no podia evitar caure en el tòpic: la gent passa per la nostra vida, les nostres relacions experimenten uns pics determinats, o senzillament un creixement sostingut i després decauen fins a desaparèixer. Realment hi ha poca gent amb la que mantingui una relació continuada de debò. Molt poca. I moltíssima menys encara que em permeti afirmar que aquesta relació continuarà en un futur. I tot i així res és segur. Jo he esperat molt d’algunes persones i no n’he rebut res més que un silenci frívol. Diu la meva terapeuta que els amics de debò són els dits d’una mà. Jo no sé quants dits té la meva mà, però no arriben a cinc.

Mentre esborrava a gent valorava quines possibilitats tenia de tornar a necessitar el seu telèfon o quins motius podia tenir per conservar-lo. Érem bons amics? Parlàvem d’intimitats? M’he sentit malament, com atacat per una nostàlgia negativa, aquella que et recrimina que deixis morir les floretes del camp…

Realment sóc jo qui tinc el poder d’afirmar que no vull reprendre una amistat estancada en els llots de la incomunicació? No s’han de parlar aquestes coses? Massa preguntes per un dia de ressaca. En breu, gaudireu d’una novetat blogogràfica sense precedents a les vostres pantalles.

Tags: Vida i misèria //