Miro d’escriure i els dits resten immòbils, paralitzats, esperpènticament corbats sobre el teclat, que, arrogant, manté totes les seves tecles alçades, en un gest inaudit de subversió. La inspiració mai n’ha entès de terminis, de límits, d’extensions, de condicions, de formats… I tot sovint arribo a pensar que no som els homes que tenim el do de l’escriptura sinó que més aviat és l’escriptura (en forma de maledicció més que no pas de do) la que ens posseeix a nosaltres. I és que a vegades, la nostra voluntat és completament insuficient per frustrar el desig imperiós d’escriure que ens assalta en els llocs més insospitats i tanmateix, també és incapaç de fer que les paraules brollin amb relativa fluïdesa. També és curiós com la inspiració no obeeix a les situacions. El temut Holocaust generava dificultats als escriptors per a tractar-lo i de vegades, el simple vol d’una papallona desembrida el sentiment i s’emplenen pàgines en temps inusitats.

A fora plou i la pantalla de l’ordinador, amb els únics colors de les icones del processador de textos, segueix allí, a dins, dues hores després. Ho he intentat tot, des de basar-me en el que un altre ja ha escrit, fins a fer un brainstorming, passant per escriure el primer que em passi pel cap. Potser fora bo, obrir la finestra, descongestionar l’habitació del fum de l’encens, que insistentment ha cremat tota l’estona i cercar la inspiració en el plugim insistent que porta caient des de mig matí.

Pel carrer hi passa una mare que es tapa el cap amb una cartera decorada amb motius infantils. Al seu cantó, un individu de la talla inequívoca d’un nen camina, colgat entre els plecs d’un impermeable enorme. Un cotxe esquitxa a la senyora al pas de vianants, i aquesta renega amb totes les seves forces, com si ignorés la presència de la criatura al seu cantó. Sens dubte el nen recollirà les perles regurgitades per la dona i les desarà en algun racó de la seva memòria per tal d’emprar-les en qualsevol picabaralla. Podria escriure un assaig sobre com arriben a influir els pares en les seves criatures. I la dicotomia entre fingir-nos qui no som per tal que el nostre fill creixi en un llit de roses o ser sincers amb ell i mostrar-li totes les facetes de la nostra personalitat. Però senzillament, no és el moment. També podria escriure un poema sobre la pluja que cau, fresca, jovial, que duu l’olor dels penya-segats de la costa. Però ara escriure qualsevol cosa només hem serviria per perdre encara més el temps. I per si fos poc, també em ve de gust escriure sobre, sobre el Temps. Alguna mena d’escrit tràgic i histèric, com sempre que se’m llença a sobre. Definitivament, no és pas el moment adient.

Sento la rebeŀlió de les meves pròpies idees secundant a la de la blancor del monitor. M’encenc un cigarret i poso música. Una peça acústica on predomina una veu trencada i sensible inunda l’habitació, substituint la flaire intensa i pesada de l’encens. Per què m’he compromès? Ben mirat no sóc un escriptor conegut ni molt menys. Vull ser conegut? Què és ser un escriptor? Narrar, compondre, explicar… Això ho podria fer qualsevol, fins i tot un paio com jo. En qualsevol cas, i retornant a l’eix central, a mi em vindria de gust ser escriptor. Que em publiquessin, que em critiquessin, que em llegissin, que em coneguessin, que tractessin d’entendre’m. No sé si és escriptor qui escriu o qui és llegit, però jo, sense la difusió de la meva obra no em sento realitzat. Realment gaudeixo escrivint?

Sona el telèfon i agafo l’aparell del cantó de l’ordinador. Pregunten per mi. És en Joan, que si tinc llest l’original. Doncs no, però em queda poc, al vespre o demà pel matí li podria fer arribar. Però hem diu que ja no li fa falta, que el productor i el director ja n’han triat un (un que si que ha complert els terminis) que s’ajusta a l’essència de la peŀlícula. I jo, que faig? Per què havia dit que acabaria un guió ja començat, si sé que no sóc capaç de proposar-me un tema o un estil concret, que sempre penso en tot menys en el que toca? Pel plaer d’escriure, de tenir idees? Cerco excuses com premis, convocatòries, publicacions i reconeixements diversos, per a tacar un paper amb tot allò que m’inquieta?

De moment, llençaré una altra pàgina en blanc a la paperera. Ja puc tornar a escriure del que vull. I definitivament, la meva vida no està feta per cercar moments per a publicar.

Obra guanyadora del primer premi de prosa del Concurs literari de Sant Jordi. He de confessar que no me l’estimo, però ben bé val la pena llegir-se-la: pura autobiografia. És possible que algun dia la revisi, la retoqui i la torni a publicar, car hi han massa detalls que no m’acaben de fer el pes. De totes maneres, em serveix per oficialitzar un anunci que ja fa temps que salta de neurona en neurona: a partir d’avui, res del que escrigui serà presentat a cap premi literari, ni cap convocatòria de res. O és que algú presentaria el seu fetge a un concurs de vísceres?

Per cert, un altre detall que cal tenir en compte. Una petita extravagància si se’m permet. El que escric, sobretot la prosa no està fet per a ser llegir en veu alta.

Tags: Literologia //