S’havien conegut en un en un coŀlegi major de la Metròpoli, quan aquesta quedava massa lluny de la Ciutat de Províncies per a anar-ne i tornar-ne sovint. I, si eren a la Metròpoli, és que eren els millors de la Ciutat de Províncies. Tenint ben clar això, quan van anar retornant als carrers sorruts de la urbs que els havia vist créixer, van endegar un projecte per a activar culturalment aquella ciutat perduda que encara conservava tants visos de poble en el seu tarannà.

La seva tasca va prosperar durant anys. Van impulsar la restauració de catedrals i van subvencionar músics, pintors i cineastes. Cuidaven que els més ben dotats fossin els que gaudien de les millors oportunitats per tirar la ciutat endavant. Organitzaven concerts, exposicions i projeccions; festivals i fires de tota mena. Coŀlaboraven en els esdeveniments típics del folklore local, divulgant-los i donant-los un nou tel d’interès cultural, social i quan no, antropològic.

Amb el temps, i amb la disposició de les fortunes que havien acumulat essent els millors de la seva terra, anaven abonant el camp que tant havien estimat amb el purí de la cultura, i l’anaven abonant no perquè aquest donés millors fruits, sinó per a que aquest els recordés en un futur. Ells ho dissimulaven molt bé, però, a mi, observador de mena, no em van enganyar.

Entre moltes altres coses, pagaven per dotar un premi destinat a joves creadors cinematogràfics que havia adquirit un cert prestigi arreu del país. Més o menys des dels inicis, els curtmetratges que es presentaven solien projectar-se en un dels locals que, generosament havien ajudat a aixecar, a condició que fossin un refugi de les arts i la cultura.

Com que calia deixar-se veure, un d’ells, no importa qui, va personar-se en una d’aquelles projeccions. Just davant meu. En total, la mostra constava de sis curts, tots força pèssims i tenyits amb els visos de l’inteŀlectualisme pel qual es poden explicar històries sense ordre ni concert i ja posats, de lògica. Jo em removia nerviós al meu seient i vaig prendre la decisió de marxar, però llavors vaig reparar en qui tenia al meu davant. I en el meu odi per l’status quo i en el meu amor pels draps bruts, vaig decidir quedar-me per a observar aquell individu…

Al tercer curt, en una llengua estrangera i sense subtitular, en una escena de particular violència física (ja que la verbal no s’entenia), l’home va dur-se una mà a la cama, sobtat. I en aquell precís instant, una melodia polifònica va inundar la sala. Era la Marxa Turca i cada cop sonava més fort. Segurament, devia estar programada per fer-ho. El mecenes, va aixecar-se a corre cuita, fent soroll amb la cadira i se’n va anar cap a fora, tot responent a aquella inoportuna trucada.

Li havia sonat el mòbil, al molt cabró! Suposo que al cap i a la fi, tot plegat és culpa de la ingesta excessiva del purí de la cultura…

Tags: Relats per (V)ΘZ
1 Comment »

Aquests dies, repassar blogs i fotologs de gent que hagi cursat segon de batxillerat és un pandemònium de declaracions de futur que van des de l’agraïment als profes, al nemesis de la separació d’amics de tota la vida, passant, com no, per la declaració d’hedonisme que sura sobre aquest estiu.

Fer el mateix aquí seria quelcom summament antioriginal i quan no, vulgar. El cert és que estic molt content de la meva nota d’expedient (suficient per medicina, ara com ara), tot i que considero que el meu esforç no és suficient, però, com ja heu comprovat, també tinc els meus motius per no anar-la esbombant.

Realment és difícil descriure com em sento en un canvi d’etapa. Tinc moltes coses a dir i el problema, més que com fer-ho (i sempre que dic això em ve al cap aquells encertats versos de Nach Scratch: tantas cosas que decirte y no sé como empezar, que te quiero que te odio y que sin ti no puedo estar) és si fer-ho.

I com que no puc parlar de mi, m’agradaria parlar del futur, però concretat en tres àmbits de gent.
Als que repetiu: sort i endavant!
Als que passeu: sort i endavant!
Als que seguiu (amb mi): sort i endavant (però mai tant endavant com per a que no us pugui seguir)

Per davant: darrera sessió d’esplai, concert de Love of Lesbian al Cotton Club (algú s’hi anota/apunta?) selectivitat (matricula formalitzada), sopars de retrobament de promocions mortes, preparació de les colònies i un breu i xafogós estiu.

Tags: Vida i misèria per (V)ΘZ
1 Comment »

Ahir vaig solucionar el meu problema de sinceritat etílica i circumstàncies adverses. I ho he fet a plena llum del dia, en un estat de sobrietat total i sense batecs desbocats.

No perseguia res, ja ho saps, però ara, quin sentit té lamentar-se de que no saps res? Que només saps que no saps res? Això ho deia Sòcrates i ja fa milenis que es mort i pel cas que li fan i la raó que pogués tenir… S’ha acabat escriure’t d’amagades. El comiat potser no em semblarà tant amarg. Em miro la vida i resulta inacceptablement bonica per a ser que no té cap mena de sentit. Darrerament m’obsessionen aquests dos temes. Doncs si, divago entre tu i el sentit de la vida. I tot sovint hi trobo relació.

De vegades, però, camino en processons interiors i no sóc capaç d’exterioritzar el meu verb. Per això aquest mínim parèntesi al blog. Però tornem al sentit de la vida. Els meus coneixements precaris i una intuïció desencantada m’han permès intuir que tot plegat és fruit de la casualitat, que no hi ha més Déu que l’atzar ni més transcendència que l’oblit Però tot i així, un cop tastes les mels de la vida no te’n vols anar. A pesar de tot aquest fatalisme el suïcidi segueix semblant-me estúpid, encara.

Aquests dies tenim les classes de preparació per les PAU, que tenen força menys sentit que la vida, però aquí estem, avorrits a les hores que no fem classe i esperant al 10 de juny amb un rictus a mig camí entre el porc que va a l’escorxador i el contribuent anti-tràmits. Després, xauxa i un comiat tant o més absurd que la nostra convivència. I fins que aquests camins que de moment no existeixen, ens retrobin algun dia. Bona nit i a reveure! (plas plas plas, bravooo!!! Que bo que està el de l’americana blanca!)

Tags: Diàlegs interns, Música, Vida i misèria per (V)ΘZ
2 Comments »

Arriba un moment en que un treu la bèstia que duu dins. I això passa quan llegeixes que existeixen merdes del calibre d’Expelled: no intelligence allowed, el documental al més pur estil Michael Moore (però amb una orientació política sensiblement diferent) que critica que no s’ensenyi disseny inteŀligent a les escoles americanes.

Abans de continuar, he d’aclarir que subtitulen no intelligence allowed, no pas perquè considerin que el disseny inteŀligent sigui una opció de gent inteŀligent (valgui aquesta falsa redundància), sinó perquè saben que ells mateixos no ho són. El cas és que, són rucs i a casa encara no ho saben, probablement, perquè a casa els han inflat el cap amb la mateixa merda. Sincerament, i ara ja des de la total objectivitat amb la qual es pot faltar al respecte a aquesta escòria humana: el creacionisme fa aigües i suposa un atemptat contra més d’un segle de desenvolupament científic. I com a modest membre de l’àmbit de les ciències, m’ofèn greument.

La religió és el càncer de la nostra societat, parlant clar i català. Tothom pot creure el que vulgui, per a si i en en seu àmbit privat. Però si això surt per la porta de casa, tururut viola, llavors hauríem de recuperar la única cosa bona que ens ha deixat la religió: la inquisició, però per tornar-la contra els seus propis creadors. Si l’única manera de que tot plegat rutlli amb una mica de sentit comú és l’objectivitat, perquè s’entesten en ficar-hi subjectivisme pel mig?

I és que, benvolguts lectors, des de l’objectivitat, el DI no ha aportat ni una sola prova empírica, tan sols contraarguments del tipus això no queda clar. El que cerquen és que la ciència no pugui acabar demostrant l’escassa influència que hauria tingut un ésser totipotent en la nostra gènesi. Perquè si es demostra que la vida es regeix a si mateixa i que el paper d’un Déu és més aviat secundari, quan no d’espectador, doncs se’n va a prendre pel cul el negoci i la indústria de màrqueting, manipulació i mobilització més poderosa de tots els temps. Si creuen que un Déu té les respostes, no les demanaran al govern. Sincerament, al final són els sectors religiosos els que haurien de penjar a les portes dels seus establiments un rètol que resi No intelligence allowed. O ho hauríem de fer nosaltres per permetre’ls emetre documentals d’aquesta mena?

Tags: Ciència, Societat per (V)ΘZ
1 Comment »

Crides i no hi ha manera. On ets? Quina prova tinc de que tracto de comunicar-me? T’estic trucant? Llamando a la tierra, esperando contestación OOOOOOO AAAAAAAA… Tu ets tu i jo sóc jo? Podries ser una altra, si tampoc t’entenc. Potser tracto de parlar amb algú que ni tan sols és real.

Edulcoreu-me, barregeu-me. Vull ser el glaçó del teu patxaran. Però amb prou feines sóc el tap de l’ampolla de JB que descansa en un cubell. Resistència. Ska? Reggaeton? Rock? Tango arrabalero? Què més dóna? Banalització de la banalització, banalització al quadrat. Tot dóna voltes. Una mà suau em guia. La gent me’n vol separar, però no se’n surten. I una de les poques coses que tinc per segur és que no em deixarà anar. Ho tinc ben clar i aquestes petites certeses, donen sentit a l’existència (és clar que és un dir, ja sabeu el que en penso, de l’existència).

Europa no gosseja. Merda puta, perquè? La gent no entén les coses. Alemanya, Letònia, Islàndia i Suècia molen. Finlàndia també, però bé, és una categoria totalment diferent i els països anteriors respecten l’essència petarda del festival. Però els glaçons del patxaran no parlen d’Eurovisió. Ni de res. Calla, perquè ja l’has cagat prou, xaval. Però és que millor que no parlis durant mesos per a no cagar-la tant…

La realitat, després de fer-se enyorar, em fuig de les mans. Es distorsiona, es fon i s’escola, tal com ho faria, ja a la teva boca, el glaçó que somio ser. ¡Aqui no hay playa! Vaja, vaja… ja tinc banda sonora per a un petit relat experimental que titularé El glaçó que no seré.

Volia fer una entrada folklorista, fent una patètica analogia entre dues festes locals d’anomenada: la Patum i l’Aplec, que a més enguany han coincidit. No he estat mai a la Patum, però m’imagino que després dels salts i tot plegat, la cosa deu degenerar com a l’Aplec. La gràcia és que l’Aplec és una festa d’origen laic i popular: se la va treure de la màniga un senyor que es deia Manolo Calpe, però la gent beu i ni se’n recorda d’ell.

Hi ha un buit d’unes tres hores, entre les dues i les cinc. N’hi ha que en diuen amnèsia etílica, però tothom dóna per segur que va haver de passar alguna cosa. I si no fos així? I si l’existència hagués decidit aturar-se, sense raó aparent (com ella mateixa)?

En fi. Did you slept the monkey?

Tags: Literologia, Vida i misèria per (V)ΘZ
1 Comment »