Compromís, c’est quoi?
Una de les coses que més escassegen a la nostra societat és un mot estrany, agut i trisíŀlab: compromís. No és una paraula desconeguda, ni molt menys, però el seu significat si que ho és. Preguntar a la gent qui farà això i qui s’encarregarà d’allò és obtenir com a resposta el buit o com a molt, xiulets d’aquells que es fan per dissimular. Una resposta també relativament comú és l’afirmativa, però que només ho serà fins que el compromís és a punt de fer-se efectiu, a partir de llavors, si aviso, doncs ja avisaré i si no, també.
Inexplicablement la feina sempre es fa sola i no som conscients que la fa gent com nosaltres, gent que converteix els projectes en realitats, sempre entre bambolines. El compromís i l’empenta estan ignorats, només importa el resultat final, del que ja ens encarregarem de gaudir. Som espectadors de l’obra aliena, gent que espera que algú altre, amb tot un treball a les esquenes ens digui el què ha passat, què ha fet… I ja ens sembla massa cansat buscar la nostra localitat en aquest immens teatre.
La decadència de la societat occidental està esperonada per aquest temps de bonança que acabem de passar i que s’està acabant amb una crisi que només afecta els que no han sabut planificar-se. Érem els reis. I ara ha arribat la despòtica i injusta república que ficarà a cada reietó al seu lloc. Als que es comprometen, a dominar sobre els que no i als que no es comprometen, a menjar els seus propis excrements en un aiguamoll infecte.
Això m’agradaria pensar quan veig que se li dóna la confiança i la gent hi renuncia, com si fos un dret. El compromís adquirit amb una altra persona mai és un dret, és un deure. No és un privilegi sinó una obligació que adquirim i que, potser ens conduirà al privilegi si justifiquem la confiança que es posa en nosaltres. Però el fet que la majoria de la societat sigui de la que no penca, està conduint a que cada cop es premii menys el compromís. És comprensible que una persona que no es compromet no reconegui el mèrit d’un que si que ho fa, oi?
I després encara suposarà un problema posar els punts sobre les is… Me’n aniré a viure al bosc. No suporto la gent.
3 dies.
Ui quina contradicció més frta s’amga latent darrere del teu post!
Com pots riticar la manca d compromís social e la majia d ela gent per acabar anunciant que tú faras el mateix abandonant la civilització, suposadament decadent, la seva sort sene comprometre’t a fer res per canviar-la?
Fugir és la solució fàcil! Comprometre’s a lluitar per moure, encara que sigui un milímetre, el món és el més comlexe!
Però per aixó, ai las, cal optimisme ceg, amb actitus nihilistes poc farem!
Disfruta els darrers 3 dies d’institut que els trobarás a faltar!
[...] Compromís, c’est quoi? [...]
[...] a les dues classes de segon, sinó al Chufo i a mi, perquè el que és la resta de companys, ni se l’han mirat. La nostra ha estat una generació curiosa: som espectadors, absolutament passius. Vam veure en [...]