Maig desgrana, mandrós, els seus dies solejats. La vida transcorre tranquiŀla i endormiscada pel temps suau. Les avingudes van plenes de cotxes sense masses problemes, les places, plenes d’avis i els coŀlegis, d’alumnes que s’examinen.
Al maig acaben els estudis els alumnes de batxillerat, la via més comuna d’accés a la universitat. Així doncs qualsevol institut o centre de secundària on s’imparteixin aquests estudis, estarà posseït per l’aura d’un tràfec considerable.
En un centre qualsevol, una aula de batxillerat qualsevol. Els pupitres separats en tres fileres i els alumnes mostrant els seus clatells al sostre. Alguns escriuen frenètics, amb les mans palpitant per l’esforç, d’altres rosseguen i xuclen el bolígraf, cercant el sèrum del coneixement que no van obtenir a les classes, alguns es miren el paper, preguntant-se si no s’hauran pas equivocat d’aula.
El temps passa, metòdic i constant, i quan l’agulla implacable i inqüestionable del rellotge de la professora arriba a en punt, ordena recollir els exàmens, estiguin com estiguin.
Murmuris d’alleujament, decepció o totes dues coses s’estenen per la classe. Molts alumnes s’estiren, cansats, d’altres ja repassen amb la ment ficada en el següent examen, el darrer del curs, que tindrà lloc després de l’esbarjo. Un examen i dos anys de feina a l’esquena a canvi de la possibilitat d’anar a la universitat. Una eufòria sostinguda domina als que han sabut treballar i una angoixa desplaent als que no. Però cap a la part central de l’aula, ni molt enrere ni molt endavant, ni molt cap a la dreta, ni molt cap a l’esquerra, un alumne, ni brillant ni inepte, però tampoc mediocre, repassa una relació d’exàmens i qualificacions que té anotada a l’agenda. Física 6,5. Química 4. Història 5. Castellà 7,25. Filosofia 9. Biologia 6,3. Anglès 5,1. L’examen que acaben de fer és de llengua catalana. No en sap la nota, lògicament, però no creu que sigui dolenta. El temari era fàcil i ell no ha deixat d’esforçar-se en cap moment. Però el darrer examen, el de matemàtiques, el preocupa. Ha aprovat les mates un trimestre si i un no i així doncs el tercer serà decisiu. Ha de treure una nota prou alta perquè la mitja li estalvii el tràngol d’una recuperació. Però no s’hi vol enfrontar. Sempre li han fet por les matemàtiques. Diluïdes en assignatures com física o química (que no li quedaria suspesa, o això esperava), cap problema, però soles i a pèl….
La gent treu entrepans. Alguns es quedaran a classe, d’altres aniran a emplenar els seus estomacs de llaminadures i cafeïna i d’altres, al pati o al carrer, a prendre el sol. Però ell es dirigeix cap a la planta baixa i es posa a la cua de la secretaria.
-Hola noi, què vols? -li pregunta la secretària quan li arriba el torn, cinc minuts després.
-Vull esborrar-me de batxillerat.
La secretària se’l mira. Parpelleja i deixa a mig endreçar un plec d’impresos.
-Em penso que no t’he entès bé.
-M’ha entès perfectament, esborri’m de batxillerat, desmatriculi’m, o com es digui; no vull recollir notes ni fer el darrer examen -recita el noi, com si s’ho hagués aprés de memòria.
-Però… a veure. Si avui és el teu últim dia de classe, no?
-M’és igual. Què no em pot esborrar o què?
-I tant que puc, però és que per l’estona que et queda, acaba-ho tot, home… No és ni un dia sencer. Unes dues hores i…
-Són tres hores.
-Què són tres hores? -pregunta la dona, veient que el seu interlocutor és un os dur de rossegar.
-Un examen que no vull fer. No li trobava sentit a tot plegat i tampoc li trobo ara. Esborri’m.
-Suposo que entendràs que una cosa així s’hauria de consultar amb el cap d’estudis… I que, bé…
-Però tant li costa entendre que em vull esborrar per decisió pròpia? Faci-ho i quedem tant amics.
-Et queden tres hores de classe… és que no… no té sentit! -la secretària començava a desesperar-se. L’impediment burocràtic, l’estratègia que feia renunciar a tots aquells a qui l’aplicava, no dona amb aquell alumne, precisament el primer que realment li demana una absurditat.
-Això dic jo, que no té sentit! Esborri’m ara mateix, siusplau!

El to de la conversa havia anat pujant i en advertir que el bidell els dirigia una mirada reprovadora, els dos es calmen. És la secretària, a qui les ulleres comencen a relliscar nas avall degut a l’exitació, qui reprèn la conversa, amb una entonació més convincent i mesurada:
-Mira noi, t’he de dir que no. Serà la teva voluntat, però tens possibilitats de treure’t el batxillerat i pel temps que et queda és estúpid renunciar. M’hi nego.
-Doncs molt bé, jo també m’hi nego.

Sobre el taulell de secretaria, que queda a l’alçada dels colzes, hi ha un bolígraf lligat amb un fil elàstic, per a signar documents i anotar dades. El noi l’agafa i amb la mateixa determinació que llueix a la seva mirada se’l clava al coll, en plena caròtida.

“Que cabró”, pensa la secretària. “S’ha sortit amb la seva!”

Tags: Relats //