Aquí teniu el discurs que llegiran els alumnes de batxillerat a l’acte de lliurament d’orles de l’escola Les Heures. És lleig dir-ho, però com que ja se’ns han escapat prou dosis de nyonyeria, ara agafo el maó de la realitat i us l’estampo a la cara: aquest parlament no representa a les dues classes de segon, sinó al Chufo i a mi, perquè el que és la resta de companys, ni se l’han mirat.

La nostra ha estat una generació curiosa: som espectadors, absolutament passius. Vam veure en viu i en directe l’esfondrament de les Torres Bessones i hem arribat a l’extrem de què la televisió ens mostra el que volem veure i no pas el que hi ha. En general, estem acostumats a que tot passi sense ni tant sols intervenir-hi: preferim que ens facin la feina a fer-la nosaltres. I avui estem aquí per intentar encabir amb calçador aquesta generació al món adult.

Per alguns, el recorregut en aquest camí comença a 1r d’ESO, per altres, encara més enllà: al 1r de primària al Sant Jaume, tot i que aquestes lleves ja han anat escollint diferents vies. Altres, s’han afegit al nostre trajecte i aquest ha esdevingut també seu.

Hem tingut l’honor de compartir el nostre recorregut amb tot tipus de gent: belleses locals i nacionals, esportistes quasi d’elit, escriptors fracassats en xarxa, gent que vetlla per les tradicions de la seva terra, gent que s’implica a fons amb els seus ídols, gent que lluita per canviar la societat on els ha tocat viure, gent que compagina la responsabilitat d’una feina amb el luxe d’estudiar, gent que dedica el seu temps a estar millor amb ells mateixos i gent, simplement gent, que ja és molt! I durant aquest camí han succeït moltes coses: des de la salvatgeria dels primers anys… a la salvatgeria dels últims. També hem descobert moltes coses, tant lícites com il·lícites, que cadascú es faci càrrec del seu…

Però, tot i així, el temps ha obrat un miracle que semblava impossible: els que érem innegablement nens i nenes, ara aspirem a ser homes i dones. De moment, no ho hem aconseguit, i la cosa no pinta bé: crisis econòmiques, de valors i educatives, però optimisme no ens en falta. Com tampoc els en falta als nostres guies, els pares i els professors, que, any rere any, palegen fills i alumnes cap al món real, on els valors de la nostra generació encara no han arribat i on començarem a guanyar-nos-ho tot per mèrits propis. I tot i que revel·lar a algú les dificultats a les que haurà d’enfrontar-se en un principi no sembla que hagi de ser motiu d’agraïment, per nosaltres ho és.

Per resumir tot el que ens queda per dir, ja que sembla ser que la nit serà llarga, permeteu-nos citar el mestre Machado, “Todo pasa y todo queda, pero lo nuestro es pasar”, passar, sigui com sigui… En qualsevol cas, recordeu “ Caminante no hay camino, se hace camino al andar”.

Esperem que aquests camins que de moment no existeixen, ens retrobin algun dia.

Bona nit i a reveure!

I un cop llegir això, no queda sinó la juerga padre…

Tags: Vida i misèria //