L’Antoni solia necessitar escapades d’aquest tipus. Era malaltissament pragmàtic i tot el que no tingués una finalitat concreta i racional rebia un refús quasi automàtic per part seva. Els jocs de rol n’eren una notable excepció, però no pas les discussions que se’n poguessin derivar.

Tant bon punt es va tancar la porta del carrer, la Mireia va etzibar a en Joan:
-T’adones que no és lògic el que fas?
-Tu sempre has tingut el que has volgut. Deixa’m que t’ho negui un sol cop perquè sàpigues el que és no tenir el que vols. No em trobo a gust fent de narrador amb aquests personatges. I prou! Tant et costa entendre això? –deia en Joan, cada cop més excitat i cansat de discutir.
-Doncs sí, perquè si no t’agrada ha estat una imbecil·litat per part teva haver encetat l’última aventura. N’estic farta de tu, el que fas no té sentit i quan se’t fica una cosa al cap no et marxa ni amb aigua calenta–contraatacava Mireia.
-Ja n’hi ha prou –en Joan s’aixecà i recollí les tres fitxes de personatges.
-Ara no te n’aniràs d’aquí –va dir Marc.
-No només me n’aniré, sinó que dono per acabada aquesta crònica –i davant els ulls perplexos de Marc i Mireia, va esquinçar les tres fitxes.
Després d’un silenci tens, la Mireia va deixar anar, contenint un tsunami de fúria:
-Jo et mato, fill de puta…

Tags: Relats //