Aquesta és la darrera entrega d’RPG. Si voleu llegir la resta, seguiu aquest enllaç.

L’Antoni era l’únic dels tres jugadors que havia llegit el manual de joc de Berzèlia i li havia interessat especialment el tractament de les ànimes, dels jugadors com a justificació del que succeïa a Berzèlia. Mentre es passejava fent ziga-zagues entre els castanyers que decoraven la urbanització, pensava en qui devia controlar el món, l’univers. Hi havia d’haver alguna cosa forçosament, algú més enllà dels diners i el poder… Es tractava de les seves ànimes, alguna teogonia quàntica o un Déu jugador de rol? La pregunta era estúpida, però guardava elucubracions i mites de la creació per aturar un tren. Al cap i a la fi, si les teories dels creadors de Berzèlia eren verídiques… el seu món estava subordinat a un altre. Allò el va fer estremir. Va decidir tornar cap a casa seva. L’estiu s’estava acabant i el ventijol que acariciava el turonet començava per fer-se pesat.

La porta del xalet de l’Antoni es va obrir i el silenci a l’interior de la casa el va alertar de seguida. Va deixar passar un parell de segons, però tampoc li va donar importància: de la mateixa manera que es començava a discutir per una estupidesa, també es podia parar amb una facilitat aclaparadora. Però no de la manera que l’Antoni s’esperava.

En arribar a la saleta de la golfa on estaven jugant, el final de la discussió no podria haver estat més espectacular. En Marc estava estirat al terra, aparentment inconscient. Sense ni tan sols pensar-ho, l’Antoni s’agenollà al seu cantó:
-Marc… respon –el va sacsejar lleugerament.- Ei, va cony! –va ficar l’orella sobre el seu pit, tot cercant els batecs del cor al mateix temps que comprovava, amb esglai, que no bategava, va descobrir el cos també inert d’en Joan, que el mirava de cap per avall amb un sol ull. A l’altre ull hi tenia clavat un llapis i tenia tot el pit de la samarreta tacat de sang, que semblava haver caigut de la seva boca.
-Joan? Què ha passat aquí?
-No és obvi? –va preguntar una veu des de darrere seu.
-Mireia –va dir en Joan girant-se. No sabia si espantar-se pel seu desconcert o desconcertar-se pel seu espant. La Mireia estava de peu davant seu, esquitxada de sang de cap a peus, amb els ulls molt oberts i amb una brillantor tan estranya com diabòlica

Allò no podia ésser real. La Mireia no la faria mai, una cosa així. Però a la casa no hi havia pas ningú més i ella era viva i tacada de sang… aliena. Tot d’una, li van venir al cap les explicacions als fenòmens il·lògics a Berzèlia, i abans de fugir de la Mireia només li va venir al cap la imatge de dos daus de deu cares caient i giravoltant sobre una taula. Només va poder desitjar què, fos quin fos el lloc on es jugava la partida per la seva vida, la sort l’afavorís.

Originalment, el conte s’anomenava Berzèlia i estava inclòs dins d’un recull que vaig presentar a la primera edició d’El temps de les cireres. Té forces carències i em suposaria un gran esforç refer-lo de nou, però si més no, la idea m’agrada. Dels cinc contes que integraven aquel embrió d’obra seriosa, dos els he rebutjat totalment, un és el germen d’una noveŀla, d’un altre no sé que fer-ne i aquest ha estat reciclat. Però en qualsevol cas, aniran veient la llum d’una manera o d’una altra.

En resum, què n’opineu del conte?

Tags: Relats //