He manllevat aquest mem del nemesis de l’Indiana Jones, en el que no es tracta de parlar de gustos musicals, ni d’explicar intimitats, sinó de deixar que l’atzar flueixi i riure una estona. Com? Doncs creant un disc i una banda musical de forma totalment aleatòria. Les instruccions per si soles ja prometen:

1 Per al nom de l’artista o del grup: visita wikipedia en el teu idioma i clicka tres cops a “Article al atzar“. Per al títol del disc i per a les pistes, segueix el mateix procediment.

2 Per la portada: ves a flicker.com/photos i tria la quarta imatge de la primera fila. Un cop fet això, retoca-la convenientment amb un procesador d’imatge.

3 Inventa una biografia i parla del disc.

Doncs aquí ho teniu:

Pistes d’Emberá-Wounaan: Llista d’estrelles de Fènix, Cercira, Lumaquel·la, Basià, Abel Paz, Ted Turner i Llista d’asteroides/100201–100300

Després d’anys de silenci, Atelopus tamaensis, la banda preferida d’ETA i Al-qaeda, després de l’orquestra Mondragón s’ha tancat a l’estudi per a donar a llum a un àlbum mutant, confús, insofrible, però que sobretot dóna cabuda a la seva total disparitat (tothom sap que un militant de la CNT, un tertulià de telebrossa, un encofrador de Majadahonda i un temporero de Jerez de la Frontera no es poden portar bé), que fins ara feia impossible la seva reconciliació. El miracle l’ha obrat el lloc que dóna nom al disc, Emberá-Wounaan, a Panamà, una regió indígena on el grup va anar a parar després de proposar-se fer un stage al Penal de Sona.

Aquest disc és sens dubte l’obra de maduresa dels Atelopus, en el que consoliden i reafirmen el copla-metal que ja els va consagrar com a referents per a personatges tals com el Joseph Fritzl, Dioni, Hu Jintao, la Martírio o un birmà molt simpàtic d’aquests de la Junta Militar. En aquest disc, però, s’hi nota també la influència del barroc (no em preguntis perquè), ja en la portada, però també en peces totalment insuportables com Cercira o Lumaquel.la, que, en paraules de Dani Filth, fan treure sang per les orelles. I no és per a menys, perquè superposar el so de deu orquestres tocant peces barroques ben embafadores, a sobre hi han afegit la seva bateria amb triple bombo, les seves tres guitarres amb dos màstils i el que és pitjor: les seves temudes castanyoles múltiples.
En el seu nou treball també es posen de manifest les altíssimes cotes de subversió i experimentació que assoleixen els Atelopus: han gravat els números identificadors de la llista d’estrelles de la constelació de fènix i dels asteroisdes (del 100201 al 100300) en binari i després accelerats en estudi fins a aconseguir unes peces que els grans autors de deathcore han declinat escoltar. A diferència d’aquestes dues cançons, que actuen com a intro i outro del disc, en aquest s’hi inclouen peces més suaus com Abel Paz, en que el vocalista del grup, recentment traqueotomitzat, recita paràgrafs de la biografia de Durruti mentre la resta de components canta l’himne de la Falange, el Cara al Sol i una cançó de batalla de la Guerra del Riff, totalment a capella.
El single és Ted Turner, una versió alternativa del Mi carro, del seu admirat Manolo Escobar però dient Ted Turner en comptes de mi carro, sense ni tan sols vetllar per la concordança dels versos. Ted Turner, me lo robaroooooon… ja amenaça de ser una tornada repetidíssima en tota mena d’ambients. I per últim, també destaca Bassià, o el que és el mateix, el chiqui-chiqui cantat en llatí, que pels entesos podria convertir-se en el segon senzill d’aquest disc destinat a enfonsar nacions.

Off-topic: aquesta nit, podem gossejar:

Tags: Blogs, Música //