Crides i no hi ha manera. On ets? Quina prova tinc de que tracto de comunicar-me? T’estic trucant? Llamando a la tierra, esperando contestación OOOOOOO AAAAAAAA… Tu ets tu i jo sóc jo? Podries ser una altra, si tampoc t’entenc. Potser tracto de parlar amb algú que ni tan sols és real.

Edulcoreu-me, barregeu-me. Vull ser el glaçó del teu patxaran. Però amb prou feines sóc el tap de l’ampolla de JB que descansa en un cubell. Resistència. Ska? Reggaeton? Rock? Tango arrabalero? Què més dóna? Banalització de la banalització, banalització al quadrat. Tot dóna voltes. Una mà suau em guia. La gent me’n vol separar, però no se’n surten. I una de les poques coses que tinc per segur és que no em deixarà anar. Ho tinc ben clar i aquestes petites certeses, donen sentit a l’existència (és clar que és un dir, ja sabeu el que en penso, de l’existència).

Europa no gosseja. Merda puta, perquè? La gent no entén les coses. Alemanya, Letònia, Islàndia i Suècia molen. Finlàndia també, però bé, és una categoria totalment diferent i els països anteriors respecten l’essència petarda del festival. Però els glaçons del patxaran no parlen d’Eurovisió. Ni de res. Calla, perquè ja l’has cagat prou, xaval. Però és que millor que no parlis durant mesos per a no cagar-la tant…

La realitat, després de fer-se enyorar, em fuig de les mans. Es distorsiona, es fon i s’escola, tal com ho faria, ja a la teva boca, el glaçó que somio ser. ¡Aqui no hay playa! Vaja, vaja… ja tinc banda sonora per a un petit relat experimental que titularé El glaçó que no seré.

Volia fer una entrada folklorista, fent una patètica analogia entre dues festes locals d’anomenada: la Patum i l’Aplec, que a més enguany han coincidit. No he estat mai a la Patum, però m’imagino que després dels salts i tot plegat, la cosa deu degenerar com a l’Aplec. La gràcia és que l’Aplec és una festa d’origen laic i popular: se la va treure de la màniga un senyor que es deia Manolo Calpe, però la gent beu i ni se’n recorda d’ell.

Hi ha un buit d’unes tres hores, entre les dues i les cinc. N’hi ha que en diuen amnèsia etílica, però tothom dóna per segur que va haver de passar alguna cosa. I si no fos així? I si l’existència hagués decidit aturar-se, sense raó aparent (com ella mateixa)?

En fi. Did you slept the monkey?

Tags: Literologia, Vida i misèria //