Ahir vaig solucionar el meu problema de sinceritat etílica i circumstàncies adverses. I ho he fet a plena llum del dia, en un estat de sobrietat total i sense batecs desbocats.

No perseguia res, ja ho saps, però ara, quin sentit té lamentar-se de que no saps res? Que només saps que no saps res? Això ho deia Sòcrates i ja fa milenis que es mort i pel cas que li fan i la raó que pogués tenir… S’ha acabat escriure’t d’amagades. El comiat potser no em semblarà tant amarg. Em miro la vida i resulta inacceptablement bonica per a ser que no té cap mena de sentit. Darrerament m’obsessionen aquests dos temes. Doncs si, divago entre tu i el sentit de la vida. I tot sovint hi trobo relació.

De vegades, però, camino en processons interiors i no sóc capaç d’exterioritzar el meu verb. Per això aquest mínim parèntesi al blog. Però tornem al sentit de la vida. Els meus coneixements precaris i una intuïció desencantada m’han permès intuir que tot plegat és fruit de la casualitat, que no hi ha més Déu que l’atzar ni més transcendència que l’oblit Però tot i així, un cop tastes les mels de la vida no te’n vols anar. A pesar de tot aquest fatalisme el suïcidi segueix semblant-me estúpid, encara.

Aquests dies tenim les classes de preparació per les PAU, que tenen força menys sentit que la vida, però aquí estem, avorrits a les hores que no fem classe i esperant al 10 de juny amb un rictus a mig camí entre el porc que va a l’escorxador i el contribuent anti-tràmits. Després, xauxa i un comiat tant o més absurd que la nostra convivència. I fins que aquests camins que de moment no existeixen, ens retrobin algun dia. Bona nit i a reveure! (plas plas plas, bravooo!!! Que bo que està el de l’americana blanca!)

Tags: Diàlegs interns, Música, Vida i misèria //