Aquests dies, repassar blogs i fotologs de gent que hagi cursat segon de batxillerat és un pandemònium de declaracions de futur que van des de l’agraïment als profes, al nemesis de la separació d’amics de tota la vida, passant, com no, per la declaració d’hedonisme que sura sobre aquest estiu.

Fer el mateix aquí seria quelcom summament antioriginal i quan no, vulgar. El cert és que estic molt content de la meva nota d’expedient (suficient per medicina, ara com ara), tot i que considero que el meu esforç no és suficient, però, com ja heu comprovat, també tinc els meus motius per no anar-la esbombant.

Realment és difícil descriure com em sento en un canvi d’etapa. Tinc moltes coses a dir i el problema, més que com fer-ho (i sempre que dic això em ve al cap aquells encertats versos de Nach Scratch: tantas cosas que decirte y no sé como empezar, que te quiero que te odio y que sin ti no puedo estar) és si fer-ho.

I com que no puc parlar de mi, m’agradaria parlar del futur, però concretat en tres àmbits de gent.
Als que repetiu: sort i endavant!
Als que passeu: sort i endavant!
Als que seguiu (amb mi): sort i endavant (però mai tant endavant com per a que no us pugui seguir)

Per davant: darrera sessió d’esplai, concert de Love of Lesbian al Cotton Club (algú s’hi anota/apunta?) selectivitat (matricula formalitzada), sopars de retrobament de promocions mortes, preparació de les colònies i un breu i xafogós estiu.

Tags: Vida i misèria //