He manllevat aquest mem del nemesis de l’Indiana Jones, en el que no es tracta de parlar de gustos musicals, ni d’explicar intimitats, sinó de deixar que l’atzar flueixi i riure una estona. Com? Doncs creant un disc i una banda musical de forma totalment aleatòria. Les instruccions per si soles ja prometen:

1 Per al nom de l’artista o del grup: visita wikipedia en el teu idioma i clicka tres cops a “Article al atzar“. Per al títol del disc i per a les pistes, segueix el mateix procediment.

2 Per la portada: ves a flicker.com/photos i tria la quarta imatge de la primera fila. Un cop fet això, retoca-la convenientment amb un procesador d’imatge.

3 Inventa una biografia i parla del disc.

Doncs aquí ho teniu:

Pistes d’Emberá-Wounaan: Llista d’estrelles de Fènix, Cercira, Lumaquel·la, Basià, Abel Paz, Ted Turner i Llista d’asteroides/100201–100300

Després d’anys de silenci, Atelopus tamaensis, la banda preferida d’ETA i Al-qaeda, després de l’orquestra Mondragón s’ha tancat a l’estudi per a donar a llum a un àlbum mutant, confús, insofrible, però que sobretot dóna cabuda a la seva total disparitat (tothom sap que un militant de la CNT, un tertulià de telebrossa, un encofrador de Majadahonda i un temporero de Jerez de la Frontera no es poden portar bé), que fins ara feia impossible la seva reconciliació. El miracle l’ha obrat el lloc que dóna nom al disc, Emberá-Wounaan, a Panamà, una regió indígena on el grup va anar a parar després de proposar-se fer un stage al Penal de Sona.

Aquest disc és sens dubte l’obra de maduresa dels Atelopus, en el que consoliden i reafirmen el copla-metal que ja els va consagrar com a referents per a personatges tals com el Joseph Fritzl, Dioni, Hu Jintao, la Martírio o un birmà molt simpàtic d’aquests de la Junta Militar. En aquest disc, però, s’hi nota també la influència del barroc (no em preguntis perquè), ja en la portada, però també en peces totalment insuportables com Cercira o Lumaquel.la, que, en paraules de Dani Filth, fan treure sang per les orelles. I no és per a menys, perquè superposar el so de deu orquestres tocant peces barroques ben embafadores, a sobre hi han afegit la seva bateria amb triple bombo, les seves tres guitarres amb dos màstils i el que és pitjor: les seves temudes castanyoles múltiples.
En el seu nou treball també es posen de manifest les altíssimes cotes de subversió i experimentació que assoleixen els Atelopus: han gravat els números identificadors de la llista d’estrelles de la constelació de fènix i dels asteroisdes (del 100201 al 100300) en binari i després accelerats en estudi fins a aconseguir unes peces que els grans autors de deathcore han declinat escoltar. A diferència d’aquestes dues cançons, que actuen com a intro i outro del disc, en aquest s’hi inclouen peces més suaus com Abel Paz, en que el vocalista del grup, recentment traqueotomitzat, recita paràgrafs de la biografia de Durruti mentre la resta de components canta l’himne de la Falange, el Cara al Sol i una cançó de batalla de la Guerra del Riff, totalment a capella.
El single és Ted Turner, una versió alternativa del Mi carro, del seu admirat Manolo Escobar però dient Ted Turner en comptes de mi carro, sense ni tan sols vetllar per la concordança dels versos. Ted Turner, me lo robaroooooon… ja amenaça de ser una tornada repetidíssima en tota mena d’ambients. I per últim, també destaca Bassià, o el que és el mateix, el chiqui-chiqui cantat en llatí, que pels entesos podria convertir-se en el segon senzill d’aquest disc destinat a enfonsar nacions.

Off-topic: aquesta nit, podem gossejar:

Tags: Blogs, Música per (V)ΘZ
2 Comments »

Cito textualment de Vilaweb:

La constitució francesa ja reconeix les llengües minoritàries de l’estat. L’Assemblea Nacional ha aprovat avui aquesta esmena al projecte de llei de reforma del text constitucional. L’article 1 de la constitució deia, fins ara: ‘França és una República indivisible, laica, democràtica i social, que assegura la igualtat davant la llei de tots les ciutadans sense distinció d’origen, raça o religió. Respecta totes les creences. L’organització és descentralitzada’. I l’esmena aprovada hi afegeix: ‘Les llengües regionals pertanyen al seu patrimoni’.

L’esmena proposa, doncs, de tenir en compte en la constitució l’existència de les llengües dites regionals, tal com havien demanat un gran nombre de diputats, sobretot arran del debat que hi va haver a l’Assemblea francesa el 7 de maig proppassat. En aquell debat, per primera volta es va parlar del reconeixement de les llengües minoritàries de l’estat, entre les quals hi ha el català, l’occità, l’alsacià, el basc, el bretó i el cors.

Però avui l’aprovació de l’esmena ha estat sorprenent, perquè diversos diputats de totes els grups parlamentaris n’havien presentat de similars la setmana passada, i el president de la comissió de Lleis de la cambra, Jean-Luc Warsmann, les havia refusades totes. Avui, en canvi, ha estat Warsmann mateix qui l’ha presentada.

Aquesta notícia suposa, per a l’estat francès, un pas endavant en tots els sentits. Un pas endavant que demostra una modernització com a estat i un pas endavant per a totes aquelles nacions i cultures que han viscut sota l’ombra, quan no del jou del centralisme.

Potser perquè reconec la causa de l’alliberament nacional catalana en molts altres conflictes d’identitat nacional arreu del món (en aquest cas, és evident que també ens afecta perquè el català esdevé cooficial a la Catalunya Nord), però aquesta mena de notícies sempre em fan una mica més feliç. Potser jo no tinc motius per ser-ho, però molts pobles si que en tenen, perquè se’ls reconeix un ardu esforç de conservació, de diferenciació i de preservació de la seva riquesa cultural, se’ls reconeix el dret a ser diferents i a no ser culpats per ser-ho.

Si entre el xinés, l’anglès i el castellà pots anar per tot el món, que menys que permetre que les llengües minoritàries tinguin un desenvolupament normal com a vehicle social i cultural?

Aquesta nit, si la pluja ens deixa: Aplec del caragol!

Tags: Païs, Política, Ullerapastisme i diletància per (V)ΘZ
3 Comments »

With steam, heat, and rhythm in the back seat of the car
and adolescent perspective projecting life’s forecast to the stars
you heard love from the lips and you were rapt by the hips
and the promise was eternal but you couldn’t see that far.

There’s hope in the words and emotion in the eyes
it’s so easy to be misled by the savvy gentle guise
and like fools we trust the delivery
but it’s all just drunk sincerity

Amb baf, calor, i ritme al seient de darrere del cotxe,
i la perspectiva adolescent projectant un futur als estels.
L’amor sortí dels seus llavis i els seus malucs et van xuclar
i la promesa era eterna però tu no hi veies tant enllà.

Hi ha esperança en els mots i emoció als ulls,
és fàcil que una imatge de seguretat et confongui
i confiem en les seves paraules com a rucs
però tot plegat és sinceritat de beguts.

Aquests versos d’una de les meves cançons preferides de Bad Religion em recorden la meva magnífica nit d’orles. Ahir al matí vaig tractar de resoldre l’únic assumpte pendent (degudament protegit per la meva intimitat) que m’hi va quedar, però tu ets dins un cotxe, amb baf, calor i ritme, mentre jo sóc fora, projectant futurs als estels… I ara és de dia, però jo no vull que tot plegat quedi en sinceritat de beguts…

Segurament això em passa per fer traduccions patilleres.

Recordeu, avui a les 9 a la sala 1 del teatre de l’Escorxador…

Tags: Deliris, Diàlegs interns, Música, Vida i misèria per (V)ΘZ
2 Comments »

Fins a quin punt és cert tot el que escric? Sóc presoner d’una mentira, a la ceŀla de les meves paraules? Qui m’assegura que realment opino allò que signo? Puc garantir que sento el que deixo al paper? Moltes vegades hi ha algú que parla d’inspiració o d’un esperit atàvic que et posseeix i que només som cable, que duen llum fins a la bombeta de l’obra acabada: indispensables i crucials, però també fàcilment substituïbles.

Sempre he tractat de racionalitzar, explicar, endreçar, tot allò que sento mitjançant la literatura. I d’una petita part, ja duc 50 pàgines d’un projecte escrit. Però, de vegades, veient com em van les coses, el meu relativisme i el meu escepticisme m’enfonsen en aquell llot tant molest del no-som-res-ni-ningú i, tractant d’alleujar (quin alleujament!) aquesta certesa, topo amb la necessitat de dir coses que potser no són certes, per embellir amb el fum de les paraules la meva vida, d’una vida com la resta però que destaca per sobre de les demés pel simple fet de ser meva… Per embellir una metàfora simbòlica que ja no és la meva vida i que, com un putxineŀli malèfic es revolta contra el seu creador.

Gattaca, una peŀlícula en que el protagonista escapa del seu propi determinisme, ha estat per a mi tot un referent en aquest aspecte, però tot just ara se m’acudeix que és un guió, preciós, però que és la imaginació d’un paio, sense més. I que potser tot plegat només és una metàfora sci-fi sobre la pròpia superació. El fum era un referent?

Orson Welles, un paio que va pixar-se a la cara d’Amèrica amb la seva cèlebre broma sobre una invasió extraterrestre va demostrar que, tot i així, la lletra pot tenir grans dosis de veritat. Perquè la gent s’ho creu! Tu com t’ho creuries més? En paper o de paraula? Perquè està clar que t’adonaràs de tot plegat quan les mentires que em fas abocar arreu es sublimin en alguna cosa tangible, que, furtiu, et faré arribar al preu que sigui. Què malalt estic! Tot ho baso en la ficció!

Recordo tota mena de peŀlícules o llibres que hagi llegit, per a que la falsa experiència d’uns fets irreals m’ajudin a viure i afrontar una cosa que intueixo més real perquè la veig fora del meu cap i en 360º (2π radians). Però no: jo mateix he de viure una mentira impossible, que les pròpies mentires menyspreen. Que trist que la oportunitat més gran que he tingut amb tu sigui descriure’t. Descriure’t i veure com, hores després de que les circumstàncies s’abraonin sobre teu, em cridis des de la finestra d’un cotxe, que no és meu ni teu.

En fi. Mai se m’han donat bé aquestes coses. Escriure, més o menys, però saber el que dir-te, com atreure la teva atenció, com deslliurar-me de l’arquetip on em deus haver encasellat… d’això no en sé. Que et vagi molt bé. No t’imagines quin plaer i quin honor ha estat.

[Off-topic total: si no us importen les meves mescles d'amfetamines amb amor i LSD amb metafísica, us recomano que en fugiu anant a veure Peripècia, una obra de teatre que es representa a la sala 1 del teatre de l'Escorxador de Lleida demà a les 9 del vespre. Si us agrada Benedetti, riure, plorar, si creieu que hi ha alguna cosa més enllà, si us agrada viatjar, si creieu que el teatre mola i tan si sou progres com sinó, doncs aneu-hi, no hi ha més!]

Tags: Vida i misèria per (V)ΘZ
No Comments »

Reprenc un tema que darrerament, amb tots els esdeveniments relatius a la fi d’etapa, ha quedat desplaçat del meu pensament. Cada cop festejo més amb la idea d’una ideologia totalitària, que possiblement no faria més que encarnar les meves múltiples contradiccions.

En un moment indeterminat de l’estiu dels meus 14 anys, vaig abraçar la doctrina comunista, no sense certes reticències. El cas és que, un dels arguments potencials per haver-ho fet, és, ni més ni menys, que considero que un poble conduït pel lliure albir d’alguns individus (no pas pel seu propi lliure albir com a poble) camina a l’anorreament de la persona i cap a l’accentuació de les diferències socials. Un Estat fort i de tipus igualitari semblava i em sembla la millor solució per evitar això. El problema, és que tampoc trobava un canal substitori de la llibertat personal, en un estat on tothom havia de tenir exactament el mateix que l’altre.

I, paradoxalment, com més anhelo desfer-me de tots els grillons que m’imposa la societat, com més anhelo la meva llibertat individual, més m’adono que l’ésser humà no pot ser lliure. Perquè, per desgràcia, per l’ésser humà, la llibertat no és res més que fer el que li rota, sense comptes ni responsabilitat. I ara ja hi ha un alt percentatge de la població mundial que fa el que li rota i així ens va.

A més, cal algú que, ja posats a manipular, doni a la gent el que la gent necessita i no pas el que demana. Si la gent demana OT, doneu-los aquell programa de la 2 on actuaven grups cutres. Si la gent demana Las gafas de Angelino (y las tetas de la Alcayde), doneu-los un documental de la BBC. Si la gent demana morbo, doneu-los objectivitat i anàlisi rigorós. Si la gent demana bilis, doneu-los art. Si la gent demana barroerisme, doneu-los llibres.

De fet, molts mals de la nostra societat provenen d’aquesta paraula funesta que hom ha idealitzat fins a tal grau. La llibertat, implica que algú es cregui amb criteri suficient per decidir el que és bo per a si mateix. Contradicció: però l’Estat, en última instància el formen persones, tant patètiques i menyspreables com les mateixes persones que tractaran de limitar. Doncs si. I per això callo aquí.

Tags: Política, Societat per (V)ΘZ
2 Comments »