Avui he fet els tres primers exàmens de les proves d’accés a la universitat. Castellà, català i anglès. De castellà he escollit l’inici de Nada, una noveŀla assequible i fàcil de comentar (vesteix molt fer-se el cultureta a la pregunta d’expressió), mentre que a català m’he decantat sense pensar-ho pel magnífic Trenta línies de Quim Monzó (inclòs dins el Mil Cretins, l’únic llibre seu que m’he comprat, i llegit, lògicament). Castellà m’ha semblat més fàcil que català, però tot és una mica confús aquests dies. A veure si no tinc gaire raó i la sintaxi em deixa una nota digna…

Anglès força senzill, tot i algunes respostes subjectives que se m’acostumen a travessar. No em motiva examinar-me d’una matèria on els correctors tenen dubtes… Demà filosofia i biologia. A veure que tal se’m dóna.

I per anar acabat, aquí teniu un conte inspirat en les PAU… Intenta ser un conte curt, però bé, jo sóc com l’escriptor protagonista de Trenta línies… No vegis la de barbaritats que he arribat a dir tractant de diferenciar conte i noveŀla…

Havia arribat la data clau. Començaven els exàmens oficials. Havien fet tot el que havien pogut, però ara només podien esperar, esperar que els seus esforços haguessin valgut la pena i que la seva fama en sortís ben parada. Ara només calia mirar els televisors que mostraven la sala d’exàmens on els seus alumnes gargotejaven enèrgicament en els seus quadernets. Només calia mirar… i encertar-la.

Mentrestant, dues professores xerraven, despreocupades:
-Se’n farien creus fa 20 anys si els haguessin dit que el nivell milloraria tant. Realment és una motivació extra per nosaltres que es pugui apostar amb les notes dels alumnes…
-200€ pel de la tercera columna de la segona fila! Aquest calda segur! -diu l’altra, agitant un bitllet groc amb la mà.
-No saps el que dius. Doble o res?

Demà no m’espereu… Fins dijous!

Tags: Vida i misèria //