Dilluns vaig tenir una profunda conversa sobre la perspectiva de la mort i com acceptar-la. I també dilluns vaig trobar aquest vídeo de l’Steve Jobs en aquesta entrada a can Siknus

De vegades em sembla curiós com resulta colpidor saber amb relativa certesa quan morirem, habitualment degut a una malaltia terminal, una condemna o el que sigui. Però la gent que no està malalta ni condemnada també hauria de tenir por. Al cap i a la fi, tots tenim una malaltia terminal de transmissió sexual de la qual no se n’ha salvat ningú: la vida… perquè condueix de forma inexorable a la mort.

Vist així, la mort espanta, i a mi encara m’espanta poc, perquè hi ha gent que no revelaria mai el seu destí a un malalt terminal. Però una petita reflexió: així com molts veuen en la possibilitat de transcendència una raò per no tèmer a la mort, jo veig en la negació de la transcendència una manera de posar punt i final a la nostra vida amb la veritat per davant.

La veritat té la curiosa característica que la podem dur a la pràctica. Així doncs, si és cert que em de morir passat un període de temps determinat, que millor que saber les causes i els detalls? És una oportunitat que no tothom té, és la oportunitat de donar una aparença rodona a la teva existència, de no deixar res per fer, de tancar ferides i fer que el teu pas per aquesta vida (únic i de valor incalculable) quedi segellat. I sobretot, saber el final de la peŀlícula abans que aquesta s’acabi… i entendre com tots els esdeveniments que es produeixin hi han d’anar conduint.

Imagina’t com m’ho vaig passar de bé per celebrar el final de les PAU que l’entrada del dia següent parla de la mort… Ni comes etílics ni vomitades. El pitjor del beure és haver de lamentar la seva absència. El pitjor de no passar-t’ho bé és no saber explicar per què…

Tags: Diàlegs interns, Societat //