PrisonBreak és una sèrie nordamericana emesa per LaSexta a l’estat espanyol. Després de seguir de forma intermitent la primera temporada, a la segona m’hi vaig enganxar definitivament. Hem considero un espectador fidel, tot i que cada cop més, noto un cert regust a Lost. Aquesta darrera sèrie tampoc l’he seguit gaire, però pel que en sé, al seu fons hi batega un misteri tant gros que sembla irresoluble, com a PrisonBreak. Quins motius tinc per afirmar això? Doncs que ahir es va acabar la tercera temporada igual com va començar: sense cap pista nova que permeti avançar en el misteri sobre la Compañía i els seus objectius, i, en conseqüència tampoc sabem com se la pot eliminar (suposant que aquest sigui l’objectiu final de la sèrie). Així doncs, PrisonBreak comença a ser sinònim per a mi de Mama, he començat una sèrie i no sé com acabar-la.

A mi personalment, cada cop em mereixen més respecte les subtrames veient com el misteri al que s’enfronten en Lincoln i en Michael no ha avançat ni un pas durant el munter de capítols que han dedicat a escapar de Sona. Suposo que l’objectiu central d’aquesta temporada era aquest, però allargar el desconcert del públic no és una bona estratègia. Per això, per al fan, cada cop és interessant veure com evoluciona la relació entre en Lincoln i la Sofia o com s’ho manega en T-Bag al capdavant dels presoners de Sona o gaudir de les petites argúcies que solucionen l’argument d’un capítol. Perquè de la Compañía ben poques coses se’n sabran… En poques paraules, la trama general dels episodis perd a velocitat supersònica, tot i que els capítols per si sols són vertaderes obres mestres de guionatge de suspens.

A més, a diferència de House, PrisonBreak té un petit problema de caracterització. Té personatges genials com el propi T-Bag, l’Alex Mahone o en Sucre, però els que duen el pes de la sèrie, en Lincoln, en Michael i, ara recentment, en Whistler (si Whistler no es pescador, entonces, que es? Ni això han pogut descobrir, els molt paràsits) són descaradament ambigus i un no ho acaba de veure clar, tot i que entre tots tres fan unes proeses que ben bé els valdrien l’admiració de l’audiència.

Si la quarta temporada no és rica en descobriments varis, PrisonBreak haurà protagonitzat el declivi qualitatiu més gran de la història televisiva. Molt, molt gran… És el que té construir una casa sense paret mestra… Tindrà una façana preciosa, que en tractar d’encaixar en la globalitat, farà figa…

Tags: Televisió //