Existeix la perfecció com a idea platònica i objectiva? Després d’una interessant conversa al respecte, ha sortit reforçat el meu punt de vista que en nega tota la possibilitat. La perfecció i totes les qualitats que requereixen un ideal perfecte (bellesa, equilibri, bé, mal, veritat…) parteixen de la consideració subjectiva. No hi ha un ideal comú al qual puguem recórrer, sinó que qualsevol disputa sobre la qualitat d’una obra d’art és un cul de sac total i absolut per la impossibilitat de contrastar les concepcions personals de la perfecció.

I això passa per una trampa latent en la definició de la perfecció com a tal: tenir totes les qualitats o no tenir defectes. Molt bé. Però, com és lògic, no pot tractar-se de totes les qualitats (ja que una cosa no pot ser gran i petita des de la mateixa perspectiva), sinó que només podem parlar de les necessàries per complir una missió? I les qualitats o els defectes són percebuts de forma totalment subjectiva i immanent. No té sentit fixar un codi de perfecció que no s’adiu amb la individualitat.

I aquí rau una profunda contradicció en la natura humana: ens necessitem, però aquest subjectivismes minen la nostra convivència fins al punt que per uns, un acte és noble i per als altres pot ser detestable. Però no podem assumir aquesta realitat. De cap de les maneres. Vegem-ho amb uns quants exemples autobiogràfics…

La factura humana està basada en la rectitud de les formes i això es fa palès més que mai en els regles per a infants. Jo de petit, amb tots els regles que vaig tenir em feia la mateixa pregunta: com aconsegueixen que sigui recte, si a la natura no hi ha res recte del que prendre’n la forma? La resposta era clara. Amb un motlle? Però, com nassos han fet aquest motlle? Molt probablement amb un altre motlle. En algun moment deixem de dependre de motlles amb orígens obscurs? També de petit, seguint un raonament anàleg, em preguntava per qui formava als mestres. Ara sé que són els professors universitaris, que també són mestres, al cap i a la fi. Però per ensenyar a un mestre, cal un coneixement superior a aquest, oi? Llavors, per ser el que ensenya al que ensenyarà un mestre, encara s’ha de ser més bo?

De més gran he entès que l’explicació als dos casos es pot trobar tocant de peus a terra, però per iŀlustrar la idea n’hi ha prou. I és que tot plegat és una mena de camí viciós a l’infinit (en comptes d’un cercle). Potser aquest infinit inabastable no és altra cosa que la perfecció?

En qualsevol cas, la perfecció i molts altres ideals són poc més que una teoria totalment irreal que simplifica el nostre món. Creure que hi ha un referent objectiu que unifica les nostres visions discordants és summament reconfortant. Sobretot, quan l’alternativa és copsar que no hi ha enteniment possible entre humans degut a que tot passa pel garbell de la pròpia individualitat…

Tags: Deliris, Diàlegs interns //