S’acostava el seu sant i el senyor Baradell ho notava. Ho notava perquè la nit s’escurçava i perquè els carrers anaven plens de galifardeus llençant petards. No era una nosa significativa, però si que era un d’aquells destorbs lleus que tenien la virtut d’augmentar vertiginosament la seva molèstia com més es repetien. Al senyor Baradell li molestava que els nens llencessin petards. Però el treia de polleguera que en llencessin dotzenes i que ho fessin a totes hores. Ell recordava haver-ne llençat, de petit, però només en poques quantitats i per la nit de la revetlla i prou. S’havia arribat a un límit insostenible.

El senyor Baradell era mecànic jubilat i n’entenia força del seu ram. Així que va proposar-se buscar una solució. Una solució definitiva… Amb l’odi i la frustració covats durant anys, va idear una maquinota capaç d’exhalar boles de foc, bombolles de gas a altíssima temperatura que esclatarien després d’uns segons de contacte amb l’aire a temperatura normal. S’hi va posar a treballar, al garatge de la casona que havia compartit amb la seva difunta esposa. Va posar a funcionar tots els seus coneixements i tota la seva inventiva per crear una variant del motor de combustió tradicional però destinada a ser un giny pirotècnic assassí. Una màquina que amb les seves explosions atrauria només als afeccionats als petards i els produiria greus cremades, quan no la mort. Cada dia encomanava una bombona de butà, que el repartidor li duia diligentment sense fer preguntes i poc a poc, anava comprant les peces en una botiga de recanvis on acostumava a proveir-se quan treballava. Ben aviat es va adonar que moltes peces requeririen de modificació i que no algunes altres requeririen soldadura especial que les hauria de fer resistents a la calor.

El matí de la vigília duia dues bosses de plàstic carregades amb la darrera remesa de peces. Feia força calor i duia l’esquena de la camisa xopa de suor, sobretot per l’esforç, però també per la calor. De sobte, en tombar una cantonada, un petard va esclatar als seus peus. Va lamentar no tenir acabada la seva màquina infernal i no poder oferir a aquella colla de mocosos alguna cosa més contundent que un “Què cony us heu pensat?”.
-Ei, iaio que el carrer és de tots!
-Fora de la meva vista o truco a la policia! -va bramar amb veu rogallosa el senyor Baradell. Encara va sentir com renegaven mentre s’allunyaven a pas lleuger.

A la tarda, després de dinar, va telefonar al que havia estat el seu taller. L’havia traspassat al seu etern assalariat, en Tomàs, amb qui guardava molt bona relació. S’hi va posar el seu antic treballador i van estar xerrant sobre la feina i sobre alguna que altra anècdota curiosa. Finalment, el senyor Baradell li ho va demanar:
-Escolta Tomàs, necessitaria que em deixessis la soldadora del taller aquesta tarda. I si em poguessis fer un lloc per unes hores…
-Ei, doncs jo estava a punt de tancar, que me’n vaig a passar Sant Joan a la platja… Si vols t’esperem, et deixo les calaus i tanques tu mateix.
-Moltes gràcies Tomàs, no saps com t’ho agraeixo.

El taller era a un quart d’hora de casa i el principal problema era recórrer el carrer amb la voluminosa andròmina sense cridar l’atenció (tenia una caldera on ben bé hi podia entrar un adult assegut). Va mirar per la finestra i va veure els nanos d’abans llençant petards davant del seu jardinet. Va mirar el pot on deixava sempre algunes monedes que li tornaven de canvi i en va treure en total unes mil cinc-centes pessetes en moneda petita.
-Ei, nois! Us voleu guanyar les garrofes?

Aquells nens se’l van mirar am un gest escèptic. Un petard retardat va posar el punt de l’interrogant a la pregunta. La majoria dels xicots va assentir. Ell els va fer passar al garatge i els va indicar que calia transportar la massa amorfa de peces metàliques fins a un taller a un quart d’hora de distància. Els nois no s’hi van negar i van carregar-ho entre els cinc que eren. Pel carrer, el senyor Baradell va dubtar sobre que podria pensar la gent que veguès aquella insòlita comitiva. Sens dubte devien cridar l’atenció.

Va demanar als improvisats traginers que s’esperessin a la cantonada del taller, mentre ell recollia les claus sol, per tal de no aixecar les sospites d’en Tomàs. L’espera va semblar massa llarga als nois i així li ho van fer saber al senyor Baradell. Aquest va donar-los tres-centes pessetes a cada un i els va aviar amb bon vent. Els nois, però, van voler quedar-se i davant la prohibició del vell, van optar per amagar-se al despatx, que quedava proper a la porta del local.

El senyor Baradell va posar-se a treballar en la màquina que havia de posar punt i final al seu calvari anual i aviat, els nois, en no poder-se exposar a la vista de l’home, van acabar per avorrir-se.
-I si li llencem un petard perquè s’espanti? Ja sabeu com es posa…
Ràpidament tots van afegir-se a la idea.

Mentrestant, el mecànic jubilat ja havia enllestit la seva màquina. Només li calia colocar-hi la bombona. La vàlvula que havia instalat per a tal efecte, quedava sota de la caldera, inaccessible ni que s’estirés al terra, així que va decidir baixar al fossar. Allò va semblar-los una bona ocasió als seus ajudants desertors per a llençar un petard dins el fossar. Era un cartutx que havien fet comprar al germà gran d’un d’ells perquè els petards d’aquella potència els estaven prohibits a la seva edat. El més agossarat del grup el va encendre i el va llençar a dins, mentre tots fugien entre riallades contingudes.

El senyor Baradell havia acabat d’obrir la vàlvula de la bombona va sentir un copet darrere seu, seguit d’unes corredisses. Va girar-se i va maleir els ossos de les criatures (qui, sinó aquells nens del dimoni?) en aquell mateix moment. Un petard enorme consumia els darrers milímetres de metxa just al cantó de la bombona de gas de la màquina soldadora. L’ona expansiva d’aquella explosió faria esclatar la de butà que havia d’alimentar les boles de foc… Dues explosions seguides dins un fossar sota una màquina que no tenia cap altre objectiu sinó la ignició i la deflagració de gasos, no podien significar res més que la mort. Només li quedava el consol, que d’haver-lo posat en marxa, el seu enginy hauria donat uns resultats exceŀlents… No va quedar d’ell cap empremta que l’identifiqués, excepte la paraula d’un jove mecànic consternat.

Des de llavors, moltes nits de Sant Joan, l’esperit de Joan Baradell es fa present en moltes fogueres i en moltes revetlles i de sobte, un petard arrenca dits o algú cau dins la foguera. Es parla de l’atzar i de la poca precaució, però es faria més honor a la veritat si es pensés que l’ànima humiliada del senyor Baradell cerca, any rere any, a tota mena d’amants del foc i la gresca per a cremin com ell va cremar…

Tags: Relats //