Dedicat a El Mundo. I a tots aquells que obliden els problemes reals amb el futbol. Ho he fet amb barbarismes i coloquiaŀlismes perquè l’esport rei mai ha estat una activitat culturalment elevada. He començat comptant síŀlabes, però he deixat de preocupar-me’n per la mateixa raó.

Ja veig com se’n va Ballack sol
(amb un joc que ja voldria en Villa
estirat a la seva camilla)
pixant-se al botifler Puyol…

Les càmeres gravaran com queda enrere Sena
i com poc després, fútilment es llança Marchena
Mentre sonen rimes imbècils amb maravilla
el germànic perfora la meta d’en Casillas…

Rolfes, Hitzspilberger, Lahm,
la graderia alemana és un clam…
Torres, Hernández i Albelda
només poden menjar merda…

Per tal d’exterminar població,
A Alemanya hi van tenir el führer
que no té ni punt de comparació
amb el seu homòleg íber.
Al segon li deien caudillo
i mereixen que se’ls cepillon.

Aquell nostre davanter de nom impronunciable
pujarà, heroic i amb gosadia a rematar
però, el Pèrfid Judes mai apreciarà
que la seva traïció és imperdonable

En Carreño i en Camacho s’estiraran dels cabells
perquè, encara es pensaven que podien, tots ells…
De totes maneres, han triomfat
car l’opi del poble ha fet que rics i pobres
imaginessin que Espanya guanyava de sobres.
I un cop més, per bé o per mal, els han puat…

Per a quan un desplegament mediàtic igual i unes celebracions multitudinàries per l’Eurocopa de korfball?

Ah si, i una pregunta… Què fa Espanya quan guanya l’Eurocopa? Apagar la Play…

Tags: Literologia, Societat //