Per començar, no m’agrada el títol de la peŀlícula perquè les masses ignorants poden relacionar la trama amb quelcom que voli sobre escombres (tot i que ni tan sols es compleixin les lleis bàsiques de la concordança). Per a aquestes masses ignorants s’ha afegit un petit però visible It’s in Belgium al cartell cinematogràfic i a la introducció. Si l’haguessin distribuït en català o amb el títol sense traduir no s’hagués donat aquest error. Deixant de banda consideracions imbècils vàries…

Cagon la puta, feia temps que no veia una peli tant bona! Al cinema s’hi va per a gaudir i no per a que t’escalfin el cap amb bajanades. McDonagh, el director d’aquesta obra d’art és el Tarantino madur, els Coen encertats i el Ritchie simplista. És el puto amo. Signar un guió i dirigir una pelicula que sense cap mena d’artifici superflu colpeix tant com In Bruges és d’Oscar i reconeixement pòstum per tota l’eternitat. Idees, claredat, símbols, concisió: el ganxo és omnipresent al llarg del metratge i ens atreu cap a un desenllaç imprescindible, en que una mena d’eco de la tragèdia que desencadena l’argument hi posa punt i final.

Encara sobre la línia de la història i del guió, és també molt recomanable parar esment en els detalls no tant globals i més concrets, com ara les conversacions genials, l’humor personalíssim i el sorprenent d’algunes escenes (el sopar d’en Ray i la Chloé, o en la confusió d’en Harry just al final del film). Un guió de manual. I és la seva opera prima. Realment, per al seu proper llargmetratge aquest director té molt a perdre…

Deixant de banda aquest apunt, m’agradaria centrar-me ara en la gran bellesa visual de la cinta, amb la grandiosa Bruges com a escenari i que arriba a participar fins a extrems insospitats en l’argument, tot i que això no vol dir que, prèvia modificació de gran part del guió, la història no hagués pogut tenir lloc en un altre indret. Parafrasejant a Woody Allen en les seves declaracions sobre Vicky Cristina Barcelona (yo Woody Tarzán, tu Jane…): és una carta d’amor a Bruges.

És també exceŀlent la banda sonora, a càrrec de Carter Burwell, que s’adapta a l’aire de fantasia de la ciutat i que, per exemple, hi aporta uns tocs de noir genials amb una peça al més pur estil Apocalyptica durant el desenllaç del film.

M’ha fet gràcia que al repartiment hi coincideixin tres actors que també van coincidir a la quarta entrega de Harry Potter: Brendan Gleeson, Clémence Poésy i Ralph Fiennes. Mentre que el guió és espaterrant, les interpretacions tampoc són res de l’altre món si bé cal destacar una professionalitat que no es troba en d’altres filmacions. Especialment recomanables Fiennes i el protagonista masculí i home de penis gran, Colin Farrell.

Una peŀlícula per recordar i que, sens dubte, esdevindrà per a mi un film de capçalera. Qui diu que la cartellera estival no té qualitat?

Tags: Cinema //