Moz no és res més que la marca corporativa que amaga la meva identitat real. Crec dir-me Oscar Arenas Larios, m’han dit que vaig nàixer el primer dia dels Sants Innocents de la dècada dels 90 a la capital de les Terres de Ponent i faig veure que estudio 2n de batxillerat de ciències de la salut (segons la nomenclatura oficial). També sóc monitor de l’esplai al que he anat tota la vida i hi passo els dissabtes per la tarda i alguns altres moments de la setmana, perquè m’agrada inculcar una consciència de valors propis, de criteri i fins i tot, de gust als infants i joves, emprant tots els mètodes pedagògics possibles, inclòs el lleure. Com és evident, també m’agrada escriure, qualsevol cosa. Per obtenir el meu hiperbòlicament escàs reconeixement he jugat la carta d’escriptor jove i desvalgut, però bé, la majoria d’edat s’apropa com un monstre grotesc i aviat deixarà de tenir sentit tot plegat: serà l’excusa perfecta per fer alguna cosa profitosa amb la meva carrera literària.

Sóc positivista, escèptic i empirista. M’agraden algunes idees del comunisme, l’anarquisme i del neoliberalisme (no pas les més complementàries, sinó les més contradictòries), però en línies generals tiro bastant a antisistema radical o a demòcrata dogmàtic. Em fa moltíssima ràbia reconèixer-ho, però crec irracionalment en la dictadura dels savis: no puc sofrir la ineptitud, l’error, la imperfecció, la taca. Sóc nacionalista convençut mentre visquem en una societat democràtica on no té sentit el dret de conquesta sobre un poble lliure i en la que aquest pot reclamar pacíficament la seva llibertat.

Tinc vocació d’advocat del diable. Tot sovint arribo a pensar que sóc qualsevol cosa per tal de portar la contraria i no estar d’acord amb ningú. Suposo que això és així, perquè odio la uniformitat i necessito destacar al preu que sigui. També tinc una dèria bastant torracollons: si parlo acostuma a ser per imposar la meva opinió. A primer cop d’ull sembla que això es contradiria amb l’odi a la uniformitat, però també respon a la meva necessitat de disseminar el meu pensament, que en tant que meu crec que és la guia suprema vers un món millor.

Pel que fa a a les arts i la literatura sóc un paio complex. Heterogeni en gustos, vulgar en maneres i excessivament culte en continguts. Ho deixo així i no ho toco, no fos cas que prenguéssim mal.

Al meu inqüestionable parer, els majors plaers que existeixen en aquest món són el caliu d’una conversa, alguns espirituosos, el cafè amb llet condensada (però d’aquests tres darrers, el metge me’n demana un consum moderat), la música adequada al moment adequat, el cinema amb vocació, la bona literatura, l’art com a expressió, la ciència com a aspiració i l’amor i el sexe com a inspiració.

En aquest extens currículum psíquic, també s’hi pot afegir que, en general, em fan vomitar les aparences i la hipocresia social. Per això semblo intractable. És un gran defecte dels meus. De vegades, quan rere la màscara que la gent duu en públic descobreixo grans persones, ja es massa tard: o ha arribat l’hora de separar-nos per sempre, o jeuen morts als meus peus o bé s’han cansat de mi.

Tu deixaries que acabi passant una cosa com aquesta entre nosaltres? Fica-hi remei: kerubin(ensaimada)gmail(punt)com (correu electrònic i xarxes MSN)