Entries Tagged as 'Seŀlecció de posts DdE'

Merrycrimmá, Manué!

L’any passat, a les envistes del Nadal, allà pel pont de la Constitució, vaig escriure un post que no sé per que no va venir a parar a la selecció del best of the best de Deliris d’egolatria amb que compta aquesta humil bitàcola, potser per que em semblà que tenia un argumentari buit o qui sap que.
Però bé, tot i així, com que just al final d’aquesta antiga entrada que ara m’ocupa, prometia reinventar-la i reestructurar-la, la recupero, l’actualitzo i ja servirà com a crítica nadalenca d’enguany (tot i que no me’n vaig capaç del tot… sóc tant desorganitzat com fa un any, com en fa dos i com en fan trenta-set).

Jo de petitet flipava quan la meva àvia proclamava que cada cop li agradava menys el Nadal… El desgrat envers una festa on tot es fraternitat, companyonia i regals no cap en una ment infantil. Ella no deu compartir moltes de les meves idees, però aqui em temo que coincidim força. La iaia estima als seus 4 fills i als seus dos nets i no vol esperar a una data puntual per poder-nos veure tots junts, odia que aquest amor s’hagi de demostrar precisament amb regals i no tenint una conversa agradable i passant una estona junts més sovint, odia no saber que regalar i encara més, no saber que vol que li regalin… per què sense ser rica i sense haver-ho estat mai, ja té tot el que li fa falta materialment parlant i moltíssimes coses inútils més, que per què? Per que altres persones tampoc sabien que regalar-li per Nadal… No ho ha dit mai, tot això, prou se’n guarda, però amb tants anys a prop seu, cada petit comentari i cada actuació m’han ajudat a fer-me’n aquesta opinió, força propera al que deu passar per la seva ment.

Per què quan els regals es compten per desenes i quan les despesses es compten per crèdits (al 25 de decembre la visa treu fum, fum, fum que diu mon pare abans no li ploguin clatellots) tothom pensa en aquells que precisament desconeixen l’opulència del Nadal? O per que exaltem precisament al Nadal valors personals que hauriem de tenir presents tot l’any? Tant hipòcrites som que ens han de posar un cartell lluminós ben visible que ens diu quan aplaudir, talment en un trist directe televisiu?

Per què regalem empesos per un motiu tant buit com ara l’època de l’any? Un regal es un símbol físic d’un moment, un sentiment o el que sigui, en qualsevol cas no el dicta ni la publicitat ni el desig material, sinó el cor (o la part del cervell que s’encarregui dels sentiments, si ets així més guay). No cal esperar ni a aniversaris ni a festes concretes. Un regal també pot respondre a una necessitat puntual, coberta per un ésser proper, però això, per mi ja es estirar el concepte. Regalar es donar sense esperar res a canvi i pot sonar molt garrepa, però no està el món per a fer-ho gaire sovint, això i evidentment que no parlo només en el camp econòmic.

Si… potser es necessari per a aquesta colla d’imbècils que comformen la societat, això de sentir-se més bons i predisposats al bé que durant la resta de l’any, però si ho fem, fem-ho bé, per favor. Ens estan fent un regal i ens quedem jugant amb el paper…

El títol de l’entrada vé dels preliminars de la cançó Villancico del rey de Extremadura, d’Extremoduro, que us recomano fervorosament per amanir els vostres àpats nadalencs xD. I això és tot. Si ets un fals/a de merda, que et donguin pel sac i et pudreixis menjant els teus propis excrements, sinó, bones festes en mesura del posible.

Matchpoint, la rara d’Allen

Cartell de Matchpoint

I’d rather be lucky than good…

Avui desprès de molt temps manifestant el meu fervent desig de veure l’última d’en Woody Allen, m’he acostat amb dos amics a l’Espai Funàtic de Lleida per a veure en una de les seves mini sales una pel.lícula firmada per Woody Allen que té pocs trets distintius d’aquest senyor menut i nerviòs que feia comèdies a Nova York.
Està bé que Allen trenqui amb la seva tònica habitual de trames disfressades amb banalitats que volen passar per la vista de l’espectador amb molta humiltat, amb l’humor de vegades un pèl massa àcid per l’ambient senzill de la pel.lícula. El fet d’experimentar amb un nou gènere renova la imatge d’Allen, el fa deixar de ser un personatge identificat amb el que podría ser la seva pròpia corrent cinematogràfica. Allen s’aventura al drama amb pinzellades de tragèdia (molts titllen Matchpoint de tragèdia) i si bé no es una gran pel.lícula, ja que no estem davant davant d’un home de grans pel.lícules, no n’hi ha per sortir decebut de la sala.
El guiò es un trencaclosques on tot encaixa, sense que res sobri a la cinta, amb uns diàlegs acurats i propis de l’ambient neoburgès en el que transcorre Matchpoint. A més, Rhys-Meiers i Johansson, el duo protagonista (per entendre’ns, els culpables de la tragèdia que se’ns explica) fan uns papers força bons, sobretot cap al desenllaç de la trama, on se’n surten dels reptes interpretatius ordits per Woody Allen amb molt realisme.
Matchpoint no pixava alt, però ha deixat clar que tot i que l’humorista novaiorquès no està acostumat (o no l’associem amb) els drames burgesos, també ha sabut teixir una història, no tant senzilla i humil com les seves comèdies habituals, però si més o menys banal, en la que tothom es espectador i pot apreciar la pel.lícula com una història i no com el que li passa al personatge que ens cau bé (el tret indispensable, al meu parer, d’una pel.lícula made in Woody Allen).
La pel.lícula, tot i aixi té unes escenes de suspens forçades i una escena (quan en Chris somia amb la Nola i la seva veina) que no encaixa amb l’estil que duu Allen al llarg de la pel.lícula i que a mi personalment, no m’ha agradat gens ni mica. Tot plegat deu de ser qüestió de la poca costum d’Allen pel que fa al gènere dramàtic.
A vegades, tot s’ha de dir, resulta lenta, senzillament per que arribem a preveure la història d’alguna manera (es un drama, que voleu?) i algunes figures es repeteixen massa (jo he acabat fins als pebrots de les proves per a papers teatrals de la Nola, del diàleg de nena que juga a ser madura de la Chloe, dels sogres passats d’amables…).
Però bé, si teniu cinc euros i sou a prop d’un cinema, estaràn ben invertits icona gestual.

A l’amour!

Cuántas flores para un ramo, cuantos versos para un poema… La veritat es que no sabria per on començar a dir el que sento per la que ara ha esdevingut la meva musa icona gestual
Un colega m’ha dit que es increible com es pot passar de la idealització a l’amor boig i incondicional… Es màgia. Ni Harry Potter ni llets… mirar aquests ulls blaus que hem tornen boig i saber que seràs alli per viure un somni real. Es màgic saber que per llarg que sigui el camí i per moltes voltes que donem per arribar allà on sigui, el recorrerem a estones de la mà i a estones abraçats, sempre junts…
Si et tinguès al meu costat, et pegaria un achuchón (connota més força i més alegría que “abraçada” xD)…!

Harry Potter i el calze de foc

Ahir vaig anar a veure l’adaptació cinematogràfica de la quarta peli del que, fins fa uns mesos, era el meu clon (si m’assemblava al Harry Potter, que passa?).
Que voleu que us en digui… d’una catàstrofe nuclear salvaría el llibre, això està clar, la pel.lícula es massa ràpida i massa lenta (quasi tres hores amb el cul enganxat en una butaca de sintètic barat respirant el mateix aire que vora 200 engendres del caos… se li fan lentes a qualsevol icona gestual) a la vegada i als que no han llegit el llibre se’ls fa díficil d’entendre; l’haurien de veure més d’un cop. Cinematogràficament parlant, a més, la pel.lícula torna al nivell de la primera i la segona (hem perdut la mestria d’Alfonso Cuarón… icona gestual), els actors no tenen oportunitat de lluir-se excepte els dos Barty Crouch i en Daniel Radclife (que sembla que li hagin fet la pel.lícula per a que s’hi llueixi), que ha millorat respecte al pèssim nivell que va demostrar a les anteriors pel.lícules. La pel.lícula deixa actors com Rupert Grint desaprofitats o belleses com la Emma Watson sense explotar tot el que donen de si… aprengui d’en Cuarón, senyor Newell: estan fent una pel.lícula, no la pel.lícula d’un llibre. La pel.lícula en general, transmet la sensació de que no sap com cenyir-se al llibre.
Però també té una part positiva, sublim el treball de caracterització sexual que tenen alguns personatges de la pel.lícula “el morbo de l’adolescència” ho anomenen alguns crítics. A més, es la pel.lícula de Harry Potter on més currada està l’ambientació, els decorats i l’impacte visual, vegi’s l’entrada de Durmstrang i Beauxbatons al Gran Menjador, l’estadi dels Mundials, la major majestat del castell en general, el Cuadeserra cubà (o Colacuerno húngaro)…
Cinematogràficament, només una estrella, pel.lícula de diumenge d’estiu sense alternatives socials, que només es un espectacle visual… i una pel.lícula sempre es més que això.

Deliris polítics (retocat)

En certa manera m’estimo Espanya, hi ha molt bona gent i paisatges preciosos, penso que tot i certs punts de la seva cultura no són del tot ètics (les curses de braus), es una nació que val la pena. Es per això que no em surt dels huevos toreros (soc català però tinc trets espanyols xDDD) que s’estigui dirigint inexorablement cap a un neolític on deixarem que se’ns mengin els chiuaua i els chaw-chaw que feien companyia a les dones grans.
Ahir a Made in China (un programa que no està a la meva llista de motius per estimar a Espanya i que fan cada divendres a la nit a TVE), va sortir un petitíssim reportatge sobre la manifestació anti-LOE de Madrid promoguda per mestres de masses (que no puc per menys que admirar i aplaudir per haver sabut rentar el cervell a tanta gent) i engrossada per imbècils d’arreu de la geografia espanyola…
En aquest reportatge hi han sortit gent dient-hi la seva, amb més pena que glòria però la punyalada me l’han clavat un grupet de pijes que davant de la broma del periodista sobre un concert d’en Bisbal (es comportaven com si tinguessin davant un ídol de mediocrita equiparable), la que més fort cridava i a la que més claus li claven a faldilla (de col.legiala) arromangada ha declarat “¡NOOO! ¡ESTAMOS AQUÍ PARA DECIRLE A ZAPATERO QUE NO NOS QUITE LA LIBERTAD!“… L’esperma no es bo per la salut, noies… a mi em semblava una marranada, però aqui teniu la prova de que si t’empasses l’esperma, els líders del PP i els bisbes et fan dir tonteries d’aquest calibre.
Es pot saber que enteneu vosaltres, meuques de postín, per llibertat? Es un terme molt però que molt abstracte, els de la RAE l’odien pel sol fet de que es complicat de definir (tot i que tindràn altres motius)… però jo us diré una cosa, a veure si sobrepassa la campaneta que cap titola guerrera ha sobrepassat:
La llibertat NO es poder fer el que vosaltres trieu lliurement! Treieu-vos les arnes, desfosilitzeu-vos i adoneu-vos que Dèu ha mort o que no tots som tant imbècils com vosaltres!
Apa, revolució i Inquisició (laica)!