Sembla ser que estic recuperant l’hàbit d’anar al cinema… Dimecres vaig anar a veure Posdata: Te quiero, un film a mig camí entre el cinema independent i la filmoteca de diumenge per la tarda. Com a anècdota de fora de la pantalla, la sala no era plena, però hi havia una bona afluència de públic, tot femení excepte dos mascles (entre els quals m’hi compto jo).

D’entrada, crida l’atenció el repartiment: Gerard Butler (This is Spartaa!!), Hillary Swank, Lisa Kudrow (La Fibiiii!!) entre algun que altre actor que no coneixia però que tenien certa fama. Al meu parer, evidentment qui més destaca és el duo protagonista, amb un Butler pletòric que es revela a si mateix com un actor molt polifacètic i una Hillary Swank a l’alçada (tot i que no puc sofrir com actua aquesta dona), però en qualsevol cas, fins i tot els secundaris estan encertats per una peŀlícula lacrimògena. Cal esmentar, però, dues patètiques excepcions: Jeffrey Dean Morgan i Harry Conick Jr. Segons plats d’en Gerry (Butler) i tant segons… Realment cal proposar-s’ho per fer actuacions com les que fan aquests personatges.

La banda sonora i l’estètica simple però a la vegada fortament introspectiva basteixen un ambient on una història potser massa allargada encaixa força bé i que presenta a Richard LaGravenese com un director que promet tot i que no ha intentat res agossarat. El seu únic intent de sorprendre és un guió sòlid, que, entre petits misteris ocults i moments de nyonyeria depressiva absoluta juga molt amb l’espectador.

Menció a part mereix tota la retòrica del guió respecte l’amor, el dol i les relacions de parella, on, encertades o no, podem apreciar un profund treball d’anàlisi i, perquè no, autocrítica on es treuen a la superfície algunes petites veritats i on es retraten de forma magistral comportaments quasi universals. Més que un cineasta, podem considerar a LaGravenese com un fotògraf de l’ànima. Redéu que cursi… Però si, vaig pensar això.

Per a no estendre’m massa volia acabar esmentant la sang irlandesa del film. No és un punt al seu favor, però a mi, tot el que tingui a veure amb Irlanda em torna boig. Cantar el Fairytale in NY en un funeral, tenir el Love you till the end dels The Pogues com a leitmotiv d’una relació o coneixer-se a les Wiclow Hills són opcions genials…

Tags: Cinema per (V)ΘZ
No Comments »

Ahir vaig anar a veure Los Cronocrímenes (web caiguda per excedir-se de l’ample de banda fins l’1 de juliol), el primer llargmetratge del director cantàbric Nacho Vigalondo. Una peŀlícula senzilla i amb una estranya simplicitat que la fa increïblement profunda i carregada.

Fa temps que estic al lloro de la personalitat d’en Vigalondo, així que està clar que esperava la seva òpera prima amb candeletes i que després d’haver gaudit amb 7:35 de la mañana o Domingo aquesta no podia deixar d’agradar-me.

En Vigalondo es val de quelcom tant irreal i sèrie b com els viatges en el temps per desplegar una narració prodigiosa que sorprèn però que també avorreix ja que una bona fracció de la peŀlícula no és res més que la repetició d’aquesta des d’una perspectiva lleugerament diferent. Desgranant les sorpreses i els girs amb comptagotes, el film és una obra de fons, molt regular i amb un tempo genial que en una frontera incòmoda entre quedar curta i fer-se massa llarga

De totes maneres, Vigalondo completa amb Los Cronocrímenes el triumvirat gloriós del cinema espanyol del 2007 (i en gèneres força americans com el terror, el suspens i la ciència ficció): el que l’ha de renovar i el que està fent que es consideri l’estat espanyol com una potència emergent. Parlo és clar, de El orfanato, REC i els mateixos cronocrims. La nova fornada de directors fa gala d’un llenguatge agosarat i d’idees fresques.

Per a mostra, un botó dels Cronocrims… Si al tràiler sembla que el dolent de la peŀlícula sigui la mòmia rosa, quan ens enfrontem a la durada completa entenem que senzillament és tracta d’una caracterització passada de voltes dins una trama encara més brutal. A més, una cançó de Blondie apareix com a referent temporal al llarg del metratge i també, per la ràdio es felicita a Koldo Serra (director de The Backwoods) i íntim amic d’en Vigalondo. No sabria explicar perquè, però el panorama cinematogràfic necessita que els directors i guionistes s’esbargeixin amb els seus signes d’identitat

És molt interessant que en tota la peŀlícula només facin falta cinc actors (Karra Elejalde i el seu doble, Bárbara Goenaga, Candela Fernández i el propi Vigalondo) i uns escenaris relativament comuns (una universitat nazi que recorda a la de Los rios de color púrpura, un laboratori, el bosc i la casa de la Clara i l’Hèctor) per plantejar un ampli debat metafísic sobre la pròpia existència, la percepció d’aquesta i una cosa que em fascina: el determinisme temporal, com el que fa que l’Hèctor 2 tracti de fer que l’Hèctor 1 es fiqui a la màquina del temps (en Vigalondo li diu cubeta) peti qui peti. Perquè ha de repetir el mateix que ha patit ell? Realment cal? Si no em cau una pedra aquestes colònies algun dia en parlaré amb algú, ja que tampoc em veig en cor d’escriure sobre un tema tant abstracte.

En fi, una tarja de presentació absolutament recomanable (en Patrick Bateman l’elogiaria i tindria una profunda ànsia assassina). I que donarà al vostre vagatge cultural l’encant de la genialitat desconeguda.

Tags: Cinema per (V)ΘZ
1 Comment »

Sé que no descobreixo Amèrica amb aquesta escena de Dancer in the dark amb la Björk i en Peter Stormare (en John Abruzzi de Prisonbreak i el Diable a Constantine, flipa), però aquí la deixo…

I’ve seen it all, I have seen the trees,
I’ve seen the willow leaves dancing in the breeze
I’ve seen a man killed by his best friend,
And lives that were over before they were spent.
I’ve seen what I was - I know what I’ll be
I’ve seen it all - there is no more to see!

You haven’t seen elephants, kings or Peru!
I’m happy to say I had better to do
What about China? Have you seen the Great Wall?
All walls are great, if the roof doesn’t fall!

And the man you will marry?
The home you will share?
To be honest, I really don’t care…

You’ve never been to Niagara Falls?
I have seen water, its water, that’s all…
The Eiffel Tower, the Empire State?
My pulse was as high on my very first date!
Your grandson’s hand as he plays with your hair?
To be honest, I really don’t care…

I’ve seen it all, I’ve seen the dark
I’ve seen the brightness in one little spark.
I’ve seen what I chose and I’ve seen what I need,
And that is enough, to want more would be greed.
I’ve seen what I was and I know what I’ll be
I’ve seen it all - there is no more to see!

You’ve seen it all and all you have seen
You can always review on your own little screen
The light and the dark, the big and the small
Just keep in mind - you need no more at all
You’ve seen what you were and know what you’ll be
You’ve seen it all - there is no more to see!

La traduiria, però avui és un dia d’aquells en que tinc ben poques ganes de fer res…

Tags: Cinema, Música per (V)ΘZ
1 Comment »

Ahir a les 10 de la nit es projectava al CSC La Caixa de Lleida El Brindis, un dels llargmetratges a concurs de la Mostra d’enguany. La veritat sigui dita, el vaig triar amb l’únic criteri de que hi treballava en Pepe Soriano, un actor argentí que vaig descobrir a la passada edició de la Mostra, al magnífic film A través de tus ojos.

El brindis és una peŀlícula xilena dirigida per Shai Agosin amb una factura característica, en algun punt perdut entre el convencionalisme i la innovació i que va traient a escena trets propis de cada concepció segons el moment. La història que se’ns hi narra és la de tres personatges amb relacions ben especials entre si: el rabí de la petita comunitat jueva de Valparaíso; un jueu fins ara no practicant, que als seus vuitanta i escaig anys vol fer el bar mitzvà; i la filla que aquest va tenir amb una mexicana.

És una peŀlícula maca, nyonya i tanmateix realista, amb una mena de fervor semita totalment innecessari, com també ho era el leitmotiv del vi i que dóna títol al film. En qualsevol cas, deixa un molt bon gust de boca si tractem de no prestar tanta atenció a aquests trets…

D’ella també en destacaria les interpretacions del trio protagonista: Pepe Soriano (com Isidoro, un adorable octogenari que mescla tendresa i tossuderia), Pancho Melo (com David, el rabí, que amaga un profund desassosec) i Ana Serradilla (com una camaleònica Emília), la fotografia, a estones agosarada i deliciosa i a estones clàssica i reposada, esquitxada aquí i allà amb panoràmiques precioses de Valparaíso, a més d’una banda sonora heterogènia, versàtil i molt ben triada.

Al principi, sembla que se li podria retreure un argument i una visió de la societat un pèl absurds. Realment costa al principi, però home ràpidament podrà apreciar que no és més que un retrat fidel de la majoria de relacions, com comencen, com acaben, com es fingeixen, com és deterioren. I El brindis ho tracta amb una certa indulgènica, retratant-ho més que no pas criticant-ho. Com la vida mateixa. Llàstima que perdi aquest to tant encertat en els moments més embafadors i potser requerien una major objectivitat (el polvazo de l’Emília i en David, el bar mitzvà de l’Isidoro i el bateig (o al que jo anomeno bateig) de l’Emilia.

Sens dubte, molt millor que alguns drames i algunes comèdies absurdes ensucrades, impersonals i amb personatges poc definits que ronden per segons on. I tot plegat, a pesar del vi i les menorahs…

Off topic: ja li he trobat dos bugs al 2.5: no puc pujar imatges i quan modifico una imatge enllaçada a quelcom, es perd l’enllaç… Molt mal començament, la veritat.

Tags: Cinema per (V)ΘZ
No Comments »

Per què enllaçar? Qualsevol cosa que no depengui de mi, del meu blog i del servidor on m’estic, és inestable i caòtica per naturalesa (més que el que depèn de mi). Si ara penjo un vídeo de YouTube, aquest és susceptible de desaparèixer, si ara enllaço una entrada de cert lloc, aquesta podria anar-se’n a fer punyetes.
Em fa més por fer un embed que no pas un retroenllaç, perquè en aquest darrer puc confiar en certa manera en el blogger al que enllaço. Però a YouTube la cosa és força més complexa. La fidelitat d’un usuari al seu públic és molt més caòtica que a la blogosfera. O si més no és la sensació que jo tinc, perquè tampoc podria donar una raó per a tot plegat. En qualsevol moment, un vídeo que complementa o fonamenta una entrada, pot desaparèixer, com el tros de carn que es volatilitza quan un tret et frega el braç… I si el vídeo desaparegut fos l’únic exemplar que quedava? Esborro una entrada, esborro allò que, en un determinat moment, em va venir de gust compartir amb el món?
Per això, ara que el plug-in d’audio ja funciona, sempre que fico música la penjo al servidor que tant amablement em deixa en mai9. Però amb els vídeos no és el mateix. Potser hi ha un plug-in de reproducció de vídeo, però començar a penjar vídeos aquí a sac em semblaria una barbaritat quan no, un abús. Així doncs, de YouTube depenc. I no hi confio. I precisament perquè no hi confio, penjo ni més ni menys que quatre vídeos seguits. El límit a partir del qual ningú acabaria mai una entrada. A veure quin peta primer!

El primer és un dels millors curts de la història del gènere, guanyador del Goya al 93: El columpio, protagonitzat pel cantant de Los Ronaldos i Ariadna Gil. El bé que faria un narrador omniscient en les nostres vides…

El segon vídeo és també un curt, de caire més independent i perpetrat per Àlex Montoya i Raul Navarro. Si el compareu amb l’altre curt seu que vaig penjar aquí (un altre embed no, si us plau!), veureu la versatilitat creativa d’aquests parell. Ah si… es diu Si quieres puedes i no es apte per a ments sensibles.

Aquest d’aquí sota és una de les perles de l’Animac d’enguany. Ara me’l miro sencer i no entenc com vaig poder riure d’una estupidesa així, però ja estava preparat: era el darrer curt d’una projecció deu vegades més imbècil. No cal resumir-lo, només nombrar-lo: The battle of album covers.

I per acabar, si us heu de quedar sense veure algun vídeo, que sigui aquest. És un muntatge alternatiu de les dues darreres peŀlícules d’en Harry Potter per a configurar el tràiler impossible d’una versió que mai veurà la llum. Verda, barroera i divertidíssima. Genialitat llatina? No, cortesia d’en chufo.

Doncs això. No volia caldo? Doncs dues tasses!

Tags: Blogs, Cinema, Humor per (V)ΘZ
No Comments »