Demà me’n vaig de colònies per dotzè any consecutiu i en el meu segon any de monitor. La meva experiència s’ha multiplicat des dels finals de juliol de 2007 en que tants girs vaig voler imposar a la meva vida, però tot i així crec que tampoc em faltaran situacions noves per viure enguany. Només sé que no sé res.

L’any passat vaig cometre uns quants errors que lamento, tant pel que fa a la coordinació i al treball amb el meu grup de nens, com pel que fa a l’equip i sense partir amb cap objectiu clar, m’agradaria tornar de les colònies sense haver de lamentar-los altra vegada. Vaig a la recerca i captura de bons moments i no els penso deixar fugir pels viaranys més inhòspits de la meva personalitat.

He estat força estressat fins al darrer moment, tant pels assumptes relatius a l’esplai com pels que no hi guarden cap mena de relació (ahir mateix vaig estar rodant una petita escena d’In vino veritas) i això ho han acabat pagant el blog i algun que altre projecte literari. Però com que lamentar el temps perdut és perdre més temps, només em queda concentrar-me profundament, acabar de donar les darreres repassades a la meva entranyable motxilla (que ha marxat amb mi any rere any), anussar-me la panyoleta i dibuixar-hi la segona estrella.

Avui l’antic bidell de l’escola (el director de recursos humans a l’ombra) ha afirmat que tinc fusta de responsable. La veritat és que sabent el que comporta organitzar unes colònies com a monitor, no em ve gaire de gust arribar a un altre nivell. Encara que sembli mentira per les hores que m’hi passo, l’esplai segueix essent per a mi un hobby.

En fi i per anar acabant us deixo una cita preciosa. És la intro oral d’una cançó d’Albertucho anomenada El bueno, el feo y el malo, inclosa dins el seu darrer disc Amasijo de porrazos. La recita en Kutxi Romero, cantant de Marea…

Conozco la sonrisa brillante de las mañanas,
las tardes melladas, las desdentadas noches,
sé del aullar de gigantes en lumbres de aspa de molino,
sé del letargo de los sentidos entre el estruendo de monedas,
sé del néctar de las bocas y de su aliento en la nuca,
sé de las palabras inútiles como volutas de humo,
y de camas deshechas como lienzos desflorados,
sé de los bordes cortantes del canto herido
sé su demencial cordura
desconozco, sin embargo,
ese rostro vagamente familiar,
que me mira a cada instante…
.. desde el espejo.

Feu un nus a la punta de les vostres panyoletes i preneu-vos temps per a fer feliços als demés!

Tags: Cites, Música, Vida i misèria per (V)ΘZ
2 Comments »

M’estic llegint 1984 del gran Eric Blair, qui signava les seves obres com a George Orwell…

No es solo que el pasado cambiara, es que cambiaba continuamente. [...] Des de luego, eran evidentes las ventajas inmediatas de falsificar el pasado, pero la última razón era misteriosa [...]
Se preguntó como ya lo habia hecho muchas veces, sino estaría él loco. Quizás un loco era solo una mínoria de uno. Hubo una época en que fue señal de locura creer que la tierra giraba en torno del Sol: ahora, era locura creer que el pasado es inalterable. Quizá fuera el único que sostenía esa creencia, y, siendo el único, estaba loco. Pero la idea de ser un loco no le afectaba mucho. Lo que le horrorizaba era la possibilidad de estar equivocado.
[...] miró el retrato del Gran Hermano que llenaba la portada. [...] Era como si una inmensa fuerza empezara a aplastarle a uno, algo que iba penetrando en el cráneo, golpeaba el cerebro por dentro, le aterrorizaba a uno y llegaba casi a persuadirle que era de noche cuando era de dia. Al final, el Partido anunciaria que dos y dos son cinco y habría que creerlo. Era inevitable que llegara algún dia al dos y dos son cinco. La lógica de su posición lo exigía. Su filosofía negaba no solo la validez de la experiencia, sino que existiera la realidad externa. Lamayor de las herejías era el sentido común. Y lo más terrible no era que le mataran a uno por pensar de otro modo, sino que pudieran tener razón. Porque, después de todo, ¿cómo sabemos que dos y dos son efectivamente cuatro? O que la fuerza de la gravedad existe. O que el pasado no puede ser alterado. ¿Y si el pasado y el mundo exterior sólo existen en nuestra mente y, siendo la mente controlable, también pueden controlarse el pasado y lo que llamamos la realidad?
[...] El Partido os decía que negaseis la evidencia de vuestros ojos y oídos. Esa era su orden esencial. [...] Y sin embargo era el, Winston, quien tenía razón. Los otros estaban equivocados y él no. Habia que defender lo evidente. El mundo sólido existe y sus leyes no cambian. [...]
La libertad es poder decir libremente que dos y dos son cuatro

1984 de George Orwell editat traduït per Rafael Vázquez Zamora i editat per Círculo de lectors, pàgines 77 i 78

El progrés duu a la rebeŀlió contra l’status quo i l’única manera d’evitar aquest progrés és destruint la producció econòmica que crea excedent, que és el que sempre permet el progrés. La guerra, a part de sumir en la pobresa a la població, dóna la base psicològica per al control social. Els grans líders doblepensen: saben que la guerra és inútil i que només serveix per mantenir ocupada la població i al mateix temps, tenen una fe cega en la seva victòria.

La competència requereix millor indústria i això demana treballadors més ben formats i amb més capacitat de pensar per si mateixos. Així doncs, no surt a compte tractar de millorar ni tan sols la maquinària de guerra ja que, a llarg termini això podria causar una insurrecció.

Tags: Cites, Literologia, Política per (V)ΘZ
2 Comments »

Freud dijo que la contención de los impulsos sexuales proporcionó las energias que necesita una civilizaciónen desarollo. [...] el ropaje es la pieza clave de la máquina. [...] Puede suscitar y contener la sexualidad segun sean las necesidades y la ocasión. Más aún, el ropaje puede dirigir la sexualidad hacia canales productivos y puede modularla a través de diversas formas, algunas de ellas inclusos perversas, según las necesidades. La condición esencial para dirigir la energia erótica hacia finalidades no eróticas consiste en la ocultación genital, y ésta es la razón por la que todo ropaje civilizado, por provocativo o sugerente que sea, exige tal ocultación. [...]
El problema estriba en que las partes genitales no estan dispuestas a reposar ni a ocultarse. Tal como afirma Flügel, aparecen descaradamente en formas simbólicas en aquel mismísimo instrumento ideado para ocultarlas, o sea el ropaje. Lo más peligroso para nuestro futuro, en cuanto conquistadores del cosmos, es que nuestras partes genitales se manifiestan persistentemente en la tecnología que estamos forjando para dicha conquista. Desde luego, nuestro titánico armamento es casi puramente fálico. Muchos de nuestros objetos de lujo, desde los sillones a los coches caros, son fantasticas representaciones de la vagina. Los símiles corporales son mucho más. Nuetras fábricas crecientemente automatizadas son metáforas del cuerpo humano, devorando la tierra y soltando el excremento de los productos de consumo. Tal como MchLuhan indica, nuestros sistemas electrónicos y de telecomunicaciones equivalen a un global sistema nervioso situado al exterior. ¿Y donde estan las partes genitales femeninas? Son menos visbibles debido, quizá, a que están más ocultadas. Pero en todas las industrias de servicios, en las relaciones públicas, en el teatro y otras diversiones, en las organizaciones de sanidad y de finanzas, se huele un cierto aroma a ellas. En todos los lugares en que la gente es cortejada o seducida con promesas de deleites, de prosperidad o auxilio, hay una sobra del delantal de Eva. Sin embargo, nuestro peligro se encuentra en los sustitutos del falo, en los grandes cohetes erectos, con sus interiores y cósmicos orgasmos. El delantal de ocultación, lejos de domar al pene ha dado lugar a una monstruosa deformación de su función en el mundo natural. Es posible (dicho sea con permiso de Freud) que si hubiéramos podido desarrolar una cultura tecnologica sin ocultación genital, esta cultura tendria un perfil muy diferente e infinitamente menos peligroso.

Paul Ableman, Anatomia de la desnudez, traduït per ABV. Planeta 1982

Fascinant dissertació freudiana… Un dia penjaré una altra cita, amb certa relació amb el meu treball de recerca que parla de com els humans estem recreant una versió a escala planetària del nostre propi cos. Jo ho anomeno determinisme de la matèria.

Tags: Cites, Literologia, Ullerapastisme i diletància per (V)ΘZ
1 Comment »

I canviant completament de tema, quin és el límit de la ment humana? A Cuatro s’han copiat un concurs de la BBC en que et donen prèviament 40000 preguntes amb les seves corresponents respostes per a que t’ho estudiïs i t’hi presentis. De debò algú pot arribar a memoritzar tot això? Deixant de banda les respostes errònies (al segon bloc de preguntes afirmen, orgullosos, que una solució és bàsica a partir de pH 17, que suposo que sí que existeix però no és el llindar de basicitat ni és una mesura habitual de pH… un desagradable error tipogràfic) i les que hom ja pogués conèixer prèviament, potser en en queden unes 20000 o 25000 i em segueix costant de creure que algú pugui aprendre’s coses com la localitat on es rodava Verano Azul, el doctor que interpretava el personatge de Joey a la sèrie Friends (el personatge interpretat per un personatge de la sèrie, buff!) o el nom autèntic de la Norma Duval. Sempre hi ha gent amb un do insospitat, però suposo que la majoria dels mortals tenim la ment tristament limitada.

Així doncs, penso que és plausible partir de la base que mai coneixerem ni un petit percentatge de la informació disponible en qualsevol àmbit (articles científics, blogosfera, enciclopèdies, documentals…). L’exemple autobiogràfic que m’ha fet veure això: avui he llençat a les escombraries una pila d’exemplars vells de la revista Presència, de la que en temps passats he estat un àvid lector, però que ara, entre una cosa i una altra, he deixat de banda. El meu pare m’ha anat deixant a l’habitació tots els exemplars a mesura que ell els llegia. I allí s’acumulaven. No l’he deixat de llegir per manca de ganes. Al contrari, la secció d’internet i la de crítica literària, així com les columnes d’Antoni Puigverd i Emili Teixidor eren realment un must. Però em veia desbordat: setmana rere setmana un article més. I hem semblava massa, després de tota la informació que he de processar a les classes en les que estic atent, més tota la que recullo per Internet, la prema, la televisió… Per iŀlustrar-ho, res millor que imaginar la sensació que tenia jo mateix amb aquesta escena de El sentido de la vida dels genials Monty Python:

Per cert, que en Toni Dalmau va tenir la mateixa sensació que tinc jo ara, però dirigida en concret cap a la fira de Frankfurt.

En fi i una cita, per acabar i entendre’ns:

Segons els càlculs d’Ignacio Ramonet, durant els darrers 30 anys s’ha produït més informació al món que en els 5.000 anys anteriors, i “un exemplar de l’edició dominical de The New York Times conté més dades que les que hauria estat capaç d’empassar-se en tota la vida una persona culta del segle XVIII”. Per entendre com és de difícil, per no dir impossible, absorbir i assimilar una quantitat semblant d’informació, per adonar-nos del malbaratament endèmic que representa, només cal reflexionar sobre l’observació d’Eriksen quan diu que “més de la meitat dels articles publicats a les revistes de ciències socials no se citen mai”. Això vol dir que hi ha molts articles que no llegeix ningú, llevat d’especialistes dedicats a avaluar-los i els correctors de textos. Tothom pot imaginar-se com és de petita la part de contingut d’aquests articles que arriba a introduir-se en el discurs de les ciències socials.

“Hi ha massa informació pertot arreu”, acaba dient Eriksen. “Una habilitat decisiva en la societat de la informació consisteix a protegir-se del 99,99 per cent de les dades que no t’interessen”.

Zygmunt Bauman “Els reptes de l’educació
en la modernitat líquida”, trobada aquí.

Realment desencoratjador…

Tags: Cites, Vida i misèria per (V)ΘZ
1 Comment »

En certa ocasió, discutia amb el tutor del meu treball de recerca sobre la manera de fer llatina, aquesta que ens fa postposar les coses fins a l’últim moment, per a que sigui en aquest darrer instant quan sorgeixen les genialitats. No sé si és veritat. Però el talent dels llatins va més enllà. Aquí us deixo dos textos, ambdós produïts per sudamericans. El primer és de Mario Benedetti i es diu Corazón Coraza.  El vaig descobrir en un curt anomenat El paseo, recitat per José Sacristán.

Porque te tengo y no
porque te pienso
porque la noche está de ojos abiertos
porque la noche pasa y digo amor
porque has venido a recoger tu imagen
y eres mejor que todas tus imágenes
porque eres linda desde el pie hasta el alma
porque eres buena desde el alma a mí
porque te escondes dulce en el orgullo
pequeña y dulce
corazón coraza

porque eres mía
porque no eres mía
porque te miro y muero
y peor que muero
si no te miro amor
si no te miro

porque tú siempre existes dondequiera
pero existes mejor donde te quiero
porque tu boca es sangre
y tienes frío
tengo que amarte amor
tengo que amarte
aunque esta herida duela como dos
aunque te busque y no te encuentre
y aunque
la noche pase y yo te tenga
y no.

I el segon és d’un tal Diego Céspedes. És completament el contrari i té el punt afegit que mentre Benedetti no pensava en mi mentre escrivia el poema, el noi aquest si que ho feia.

sos hijo de tu puta madre por que no ha atacas a tu madre que ella de pronto si te dara arto vino por que con lo perra que es yo creo que tiene arto vino debajo de la cama o en la casa del moso gran hijueputa gonorrea chupa condones brinca pa lo alto hijueputa cien mil veces por cada vez que usted hable sera mil veces un hijueputa.
chao cabron gonorrea hijueputa

Una cultura capaç de produir divergències semblants està destinada a conquerir el món, sens dubte. M’agrada perquè diu hijueputa, com en Sucre de Prisonbreak. Que autòcton!

Tags: Cites, Deliris, Humor, Literologia per (V)ΘZ
8 Comments »