En certa ocasió, discutia amb el tutor del meu treball de recerca sobre la manera de fer llatina, aquesta que ens fa postposar les coses fins a l’últim moment, per a que sigui en aquest darrer instant quan sorgeixen les genialitats. No sé si és veritat. Però el talent dels llatins va més enllà. Aquí us deixo dos textos, ambdós produïts per sudamericans. El primer és de Mario Benedetti i es diu Corazón Coraza.  El vaig descobrir en un curt anomenat El paseo, recitat per José Sacristán.

Porque te tengo y no
porque te pienso
porque la noche está de ojos abiertos
porque la noche pasa y digo amor
porque has venido a recoger tu imagen
y eres mejor que todas tus imágenes
porque eres linda desde el pie hasta el alma
porque eres buena desde el alma a mí
porque te escondes dulce en el orgullo
pequeña y dulce
corazón coraza

porque eres mía
porque no eres mía
porque te miro y muero
y peor que muero
si no te miro amor
si no te miro

porque tú siempre existes dondequiera
pero existes mejor donde te quiero
porque tu boca es sangre
y tienes frío
tengo que amarte amor
tengo que amarte
aunque esta herida duela como dos
aunque te busque y no te encuentre
y aunque
la noche pase y yo te tenga
y no.

I el segon és d’un tal Diego Céspedes. És completament el contrari i té el punt afegit que mentre Benedetti no pensava en mi mentre escrivia el poema, el noi aquest si que ho feia.

sos hijo de tu puta madre por que no ha atacas a tu madre que ella de pronto si te dara arto vino por que con lo perra que es yo creo que tiene arto vino debajo de la cama o en la casa del moso gran hijueputa gonorrea chupa condones brinca pa lo alto hijueputa cien mil veces por cada vez que usted hable sera mil veces un hijueputa.
chao cabron gonorrea hijueputa

Una cultura capaç de produir divergències semblants està destinada a conquerir el món, sens dubte. M’agrada perquè diu hijueputa, com en Sucre de Prisonbreak. Que autòcton!

Tags: Cites, Deliris, Humor, Literologia per (V)ΘZ
8 Comments »

Desconfiar por defecto de las noticias en el Día de la Mentira Oficial es tan ingenuo como confiar en ellas el resto del año.

Nacho Vigalondo en aquesta entrada.

M’ha fet gràcia, ves… A veure quan podem veure el seu primer llargmetratge a l’estat espanyol.

Tags: Cites per (V)ΘZ
No Comments »

El diari analògic de tirada estatal més jove fins al moment, el Público, val força la pena pel tractament que dona a temes científics, culturals i polítics. Però si hi ha alguna cosa que em fascina entre les seves pàgines, és a les d’opinió, on Rafael Reig, en una secció imprescindible titulada Carta con respuesta contesta públicament una carta d’un dels lectors. El diumenge 2 de desembre, una tal Nieves Jiménez li enviava aquesta carta des de Madriz city:

El presidente de la AVT, Francisco José Alcaraz, ha tenido que declarar acusado de un delito de injurias al Gobierno. pero lo que no sabe este Gobierno es que Alcaraz “somos todos”. En la presente legislatura se está dando un vuelco histórico a cuanto hasta ahora se conocía. A la mayoría de los españoles se nos priva de la educación de nuestros hijos. A las familias se las engaña con promesas que luego no cumplen y, se las ignora. la igualdad y la solidaridad entre los ciudadanos pasaron al recuerdo. A los cristianos se les insulta, por el solo hecho de serlo. Ignoramos qué ocurrió el 11-M. Se aprueba un Estatut. España está troceada. Se pacta con los terroristas. Las relaciones de política exterior son un desastre. Matrimonios gays. Divorcio exprés. Niños triturados en las clínicas abortistas. Se aprueba una ley de investigación biomédica con la que podrán morir miles y miles de embriones…Y suma y sigue.

La resposta de Rafael Reig duu per títol ¿Alcaraz, yo? i la reprodueixo aquí. Demagog. Irrespectuós. Directe. Implacable. Sublim.

Oiga, señora: Alcaraz lo será usted. A mí no me insulte. Llámeme lo que quiera, pero no me falte al respeto. En
los colegios ya dicen: “Eres un alcaraz”, “¡Alcaraz lo será tu madre!”, etc. Alcaraz es el energúmeno que le puso, sin razón, una querella al novelista Javier Marías. Ahora, a este energúmeno le han acusado, con razón, de injurias. Un respeto, señora: Alcaraz lo serán ustedes y espero que no sean muchos, al menos si todos tienen una empanada mental como la que usted exhibe con tanto impudor.
A ver, señora, la educación es obligatoria y gratuita, ¿a quién narices se priva de educación? ¿Promesas incumplidas? Bueno, cite alguna. ¿Se insulta a los cristianos? Permita que me ría: es mentira. ¿Ignora qué ocurrió el 11-M? Pues debe de ser la única que lo ignora, porque ya ha habido sentencia judicial. ¿España troceada? ¿A qué se refiere? En mi barrio hay algunas obras y socavones, pero, vamos, ¡tanto como troceada! ¿Ha habido un pacto con los terroristas? Eso sería una excelente noticia, pero es tan falsa como todo lo demás que usted dice. Matrimonio, divorcio… eso son derechos, a usted nada la obliga a divorciarse ni a casarse con otra señora (por suerte para ella). ¿Embriones muertos? Menuda tragedia. Mi novia y yo asesinamos cada día miles de espermatozoides (que, si no fuera por nosotros, podrían llegar a ser de mayores ingenieros) y los amortajamos en látex. Bueno, es verdad, estaba presumiendo (un poco): ¿cada
dos días? ¿Lo dejamos así?

A part de la meva preferència evident per la segona carta, crec que si tingués 30 anys més i això fos una aula d’una universitat on jo em disposés a donar una masterclass, afirmaria que aquí s’exemplifiquen dues estratègies argumentals que duen inmerses des de sempre e una cruenta batalla per veure qui es menja abans la cua de l’altra. Són la dramatització i la frivolització.

Les dues són filles d’un senyor que hom anomena relativisme, que n’està molt orgullós d’elles, perquè han arribat a ser tant i tant putes, que tot i que una vesteix de cuir ajustat negre i l’altra un vestit de festa escotat verd ampolla, les dos satisfan per igual a qualsevol client, siguin quins siguin els seus gustos.

La prova, més amunt. Per a la senyora Jiménez, poden morir milers i milers d’embrions, mentre que al senyor Reig, se li’n fot: ell assassina cada dia milers d’espermatozous (que no t’ho perdis, prodrien, arribar a ser enginyers…).

Però com que no tinc 30 anys més i sóc un simple adolescent desencantat, crido als quatre vents que no vull viure en un món on la veritat pot ser manipulada sense faltar-li al respecte. Au vinga, a cagar…

Tags: Cites, Literologia, Societat per (V)ΘZ
No Comments »

Abans d’ahir em vaig gravar el Tengo una pregunta para usted d’en Duran i Lleida i d’en Carod-Rovira (un fica una i entre els dos cognoms i l’altre els ajunta amb un guionet; l’un tira cap als formalismes oficials i l’altre cap al poc comú… diu tant d’ells!). Cap dels dos ha dit res de nou i han fugit d’estudi i han escombrat cap a casa, com fan tots els polítics (o la majoria absoluta d’aquests). No he trobat a en Carod tant patètic com s’ha dit, però bé, tampoc m’ocupa això.

No, avui el que m’importa de debò son dues de les preguntes formulades a en Carod-Rovira sobre la situació en que es trobarien el Barça, l’Espanyol i els clubs catalans d’alt nivell en general, si es donés la independència.

No sé fins on estem arribant, però si aquests són els dubtes i les possibles objeccions que es poden plantejar a l’independentisme català, a mi em vénen ganes d’aplicar aquella dictadura meva tant somiada per tal de fer una bona neteja i després rebentar el món amb l’arsenal nuclear que els sobra a tantes superpotències.

Això et fa adonar de fins a quin punt la gent es preocupa pel que no importa. Perquè, insisteixo, tot i que una jove promesa del Barça femení ens parli de les portes que li tancaria una suposada autodeterminació, crec que es força probable que segueixi treballant on ho fa ara, amb un evident canvi de lliga o fins i tot amb el manteniment de l’actual (Carod va mencionar una hipotètica lliga ibèrica, però és que a mi la solució al respecte ja dic ara que me la pela), ja que com en alguna ocasió m’ha comentat en Ger, hi han equips andorrans que juguen a Catalunya sense cap problema.

Però a mi les dues preguntes que van sorgir al programa i a les quals sembla ser que els mitjans no han prestat gaire atenció (tot i que tampoc he estat al cas de l’eco mediàtic de les respostes del vicepresident de la Generalitat), em fan veure cada cop més clarament la realitat (ara descobriré les sopes d’all, jo): el futbol té un paper massa important en la nostra societat. Un Tengo una pregunta para usted amb personatges del món del futbol o d’alguns esports majoritaris tindria encara més audiència que el de política convencional. I per què estem tant hipnotitzats? Com és que si mor un jugador d’un equip de primera no importa el mateix que si se’n mor un d’un equip de segona regional (amb tot el respecte pel de primera, és clar)? Tant nazis som?

El més fotut és que no seria el primer argument futbolístic que sento en contra de la independència de Catalunya. I a mi el que em preocupa no és que es digui, si hi ha gent que puja al púlpit es fica els dits a la gola, burxa uns segons i acte seguit vomita, que ho facin. El problema és que es puguin arribar a prendre seriosament segons quines afirmacions. No, és clar, ara qualsevol que s’ho hagi plantejat el futur esportiu dels equips catalans dirà que ho deia de broma o que senzillament és un tema secundari. Però segur que tothom hi ha pensat i hi ha dedicat el seu temps. I és que el futbol té un pes increïble en la nostra adormida societat.

Una cosa que hauria de ser tant innocent i secundària (un mer passatemps sense més transcendència que una partida d’escacs o una peŀlícula) com el futbol n’està desplaçant altres d’indiscutiblement primaries (o si més no més importants) com la política, la cultura o la pròpia família. A més, és un oci passiu, que no ens aporta res, amb prou feines el benestar efímer de quatre crits i quatre insults i un sentiment per un equip la meitat del qual serà diferent la propera temporada (a mi em fascina la gent que entrega el seu fanatisme de forma tant cega al primer desconegut amb un dorsal bonic que fica una pilota entre tres pals).

El futbol s’enduu la palma quan parlem de distreure de coses més importants amb d’altres que en realitat no ho són. En temps de Franco, un partit significava ocultar quelcom, però bé potser dir això avui en dia és entrar en polèmiques innecessàries (anaves a dir això, eh, comentarista cabró, eh?)… qui sap! Però no cal que ens oculti res el govern, sinó que ens ho sabem fer nosaltres mateixos: la nostra dona pot estar odiant-nos a mort, però si guanya el Barça, ja estem contents; la nostra filla pot estar essent violada per un tipus com jo a qui no li agrada el futbol mentre ens mirem tranquiŀlament el PPV; el nostre fill pot estar enganxant-se a les drogues dures mentre a nosaltres només ens preocupa l’estat físic d’en Ronalpiño i no l’estat de salut d’algun familiar malalt (o el del tabic nasal del nostre formós primogènit).

Hi ha una cançó molt bona de La Polla Records que fa així:

Gol en el campo, ¡paz en la tierra!
gol en el campo, ¡paz en la tierra!
¡Que bonito es el futbol!
¡Que pasiones despierta!
Defiende tus colores: ¡sudar la camiseta!
¡Que bonito es el futbol,
para los que gobiernan!
Te estan pegando el palo
¡sin partido de vuelta!
Gol en el campo, ¡paz en la tierra!
gol en el campo, ¡paz en la tierra!
Justícia enloquecida arbitra la contienda
patrón enloquecido despide libremente
y roban la pelota por la extrema derecha
atentos al remate ¡que va directo a puerta!
Gol en el campo, ¡paz en la tierra!
gol en el campo, ¡paz en la tierra!

No us sembla que tot plegat s’està convertint en una cançó d’un grup punkie?

NB: La sublim peça musical és diu com ben fàcilment es pot deduir Gol en el campo i pertany al disc Carne para la picadora.

Tags: Cites, Música, Païs, Societat per (V)ΘZ
No Comments »

Sempre m’he preguntat què es deu sentir quan s’és mort, i sempre m’he respost que és una pregunta sense sentit, ja que el sol fet de ser mort implica deixar de tenir qualsevol tipus de sentiment, ja que aquest al cap i a la fi va plenament lligat al funcionament físic i, per tant, a la vida
(…)
És aquesta debilitat humana d’imaginar la no-vida des del punt de vista de la vida. És una cosa semblant a intentar imaginar-nos l’infinit, el buit o l’eternitat: senzillament, el nostre sistema és completament incompatible amb això, perquè aquest sistema té dos punts de referència (tres segons com es miri) sense els quals senzillament no és: l’espai i el temps, i per tant, l’existència. No podem imaginar l’infinit o el buit perquè es perd tot referent d’espai, no podem imaginar l’eternitat perquè es perd tot referent de temps; no podem imaginar la mort perquè es perd tot sentit d’existència.
(…)
I malgrat tot, que poc important i que fàcil que és viure. La frase era d’Ayn Rand, obviously.

Inmillorable post filosòfic que ens regala la Nausicaa a Nel mezzo del camin di nostra vita.

Jo sempre he entès l’existència com a quelcom inexorablement limitat. La futilitat de l’home és una de les màximes des d’on s’envola el meu confós pensament. No és per cap plaer nihilista, que a mi també m’afecta, sinó que la meva raó no veu cap prova fefaent d’una protoexistència post-mortem. Si algú vol lliçons d’humilitat, podríeu llegir The shadow out of Time d’HP Lovecraft, tot i que no es relacions gaire directament amb el tema.

Costa molt imaginar-nos renunciant a tot el que som i a tot el que hem estat, costa molt concebre que és l’abolició total de la persona, relegant-la a l’àmbit del record i tot sovint, ni això. Res del que fem ens allunyarà de la mort. No servirà de res que deixem fills en aquest món, que plantem un arbre o que escriguem un llibre. Si algú vol una lliçó per a imaginar-s’ho o moltes altres lliçons, potser us ve de gust visionar Les invasions barbares de Denys Arcand.

La vida és un caprici químic sense gaire sentit. És cert que la matèria tendeix a combinar-se i que potser hi hagi un cert determinisme atòmic amb l’origen de la vida com a destí, però tot i així, el sentit segueix sense ser-hi. I aquí no hi cap recomanació.

Alguns s’aferren a la consciència de l’ésser i a la nostra psique més inexplorada. Un bon ardit, ja que sembla que en el cervell no hi ha lloc físic per a tot el que s’hi dóna, que no tenim un cervell tant diferent dels primats superiors. En fi, no tinc arguments contra això, només referir-me a allò de que tot principi té un final i si la nostra consciència en té dels dos, un bon moment per a que es doni el segon (i estalviar problemes sobre plans d’existència i dimensions) és la mort de l’individu.

Ja paro aquí. Sembla que hagi pres quelcom no recomanable. Potser només m’he empassat ressentiment quan no tocava.

Tags: Blogs, Cites, Deliris, Diàlegs interns per (V)ΘZ
No Comments »