Cito textualment de Vilaweb:

La constitució francesa ja reconeix les llengües minoritàries de l’estat. L’Assemblea Nacional ha aprovat avui aquesta esmena al projecte de llei de reforma del text constitucional. L’article 1 de la constitució deia, fins ara: ‘França és una República indivisible, laica, democràtica i social, que assegura la igualtat davant la llei de tots les ciutadans sense distinció d’origen, raça o religió. Respecta totes les creences. L’organització és descentralitzada’. I l’esmena aprovada hi afegeix: ‘Les llengües regionals pertanyen al seu patrimoni’.

L’esmena proposa, doncs, de tenir en compte en la constitució l’existència de les llengües dites regionals, tal com havien demanat un gran nombre de diputats, sobretot arran del debat que hi va haver a l’Assemblea francesa el 7 de maig proppassat. En aquell debat, per primera volta es va parlar del reconeixement de les llengües minoritàries de l’estat, entre les quals hi ha el català, l’occità, l’alsacià, el basc, el bretó i el cors.

Però avui l’aprovació de l’esmena ha estat sorprenent, perquè diversos diputats de totes els grups parlamentaris n’havien presentat de similars la setmana passada, i el president de la comissió de Lleis de la cambra, Jean-Luc Warsmann, les havia refusades totes. Avui, en canvi, ha estat Warsmann mateix qui l’ha presentada.

Aquesta notícia suposa, per a l’estat francès, un pas endavant en tots els sentits. Un pas endavant que demostra una modernització com a estat i un pas endavant per a totes aquelles nacions i cultures que han viscut sota l’ombra, quan no del jou del centralisme.

Potser perquè reconec la causa de l’alliberament nacional catalana en molts altres conflictes d’identitat nacional arreu del món (en aquest cas, és evident que també ens afecta perquè el català esdevé cooficial a la Catalunya Nord), però aquesta mena de notícies sempre em fan una mica més feliç. Potser jo no tinc motius per ser-ho, però molts pobles si que en tenen, perquè se’ls reconeix un ardu esforç de conservació, de diferenciació i de preservació de la seva riquesa cultural, se’ls reconeix el dret a ser diferents i a no ser culpats per ser-ho.

Si entre el xinés, l’anglès i el castellà pots anar per tot el món, que menys que permetre que les llengües minoritàries tinguin un desenvolupament normal com a vehicle social i cultural?

Aquesta nit, si la pluja ens deixa: Aplec del caragol!

Tags: Païs, Política, Ullerapastisme i diletància per (V)ΘZ
3 Comments »

Freud dijo que la contención de los impulsos sexuales proporcionó las energias que necesita una civilizaciónen desarollo. [...] el ropaje es la pieza clave de la máquina. [...] Puede suscitar y contener la sexualidad segun sean las necesidades y la ocasión. Más aún, el ropaje puede dirigir la sexualidad hacia canales productivos y puede modularla a través de diversas formas, algunas de ellas inclusos perversas, según las necesidades. La condición esencial para dirigir la energia erótica hacia finalidades no eróticas consiste en la ocultación genital, y ésta es la razón por la que todo ropaje civilizado, por provocativo o sugerente que sea, exige tal ocultación. [...]
El problema estriba en que las partes genitales no estan dispuestas a reposar ni a ocultarse. Tal como afirma Flügel, aparecen descaradamente en formas simbólicas en aquel mismísimo instrumento ideado para ocultarlas, o sea el ropaje. Lo más peligroso para nuestro futuro, en cuanto conquistadores del cosmos, es que nuestras partes genitales se manifiestan persistentemente en la tecnología que estamos forjando para dicha conquista. Desde luego, nuestro titánico armamento es casi puramente fálico. Muchos de nuestros objetos de lujo, desde los sillones a los coches caros, son fantasticas representaciones de la vagina. Los símiles corporales son mucho más. Nuetras fábricas crecientemente automatizadas son metáforas del cuerpo humano, devorando la tierra y soltando el excremento de los productos de consumo. Tal como MchLuhan indica, nuestros sistemas electrónicos y de telecomunicaciones equivalen a un global sistema nervioso situado al exterior. ¿Y donde estan las partes genitales femeninas? Son menos visbibles debido, quizá, a que están más ocultadas. Pero en todas las industrias de servicios, en las relaciones públicas, en el teatro y otras diversiones, en las organizaciones de sanidad y de finanzas, se huele un cierto aroma a ellas. En todos los lugares en que la gente es cortejada o seducida con promesas de deleites, de prosperidad o auxilio, hay una sobra del delantal de Eva. Sin embargo, nuestro peligro se encuentra en los sustitutos del falo, en los grandes cohetes erectos, con sus interiores y cósmicos orgasmos. El delantal de ocultación, lejos de domar al pene ha dado lugar a una monstruosa deformación de su función en el mundo natural. Es posible (dicho sea con permiso de Freud) que si hubiéramos podido desarrolar una cultura tecnologica sin ocultación genital, esta cultura tendria un perfil muy diferente e infinitamente menos peligroso.

Paul Ableman, Anatomia de la desnudez, traduït per ABV. Planeta 1982

Fascinant dissertació freudiana… Un dia penjaré una altra cita, amb certa relació amb el meu treball de recerca que parla de com els humans estem recreant una versió a escala planetària del nostre propi cos. Jo ho anomeno determinisme de la matèria.

Tags: Cites, Literologia, Ullerapastisme i diletància per (V)ΘZ
1 Comment »

Avui em ficaré perepunyetes, però que molt. I en proporció a d’altres ocasions, ho és encara més, perquè la raó de tot plegat ocupa un sol caràcter:

ŀ

Aquest és l’l-dot, el caràcter 320 de l’Unicode i és la manera més correcta que hi ha fins al moment d’escriure l’ele geminada (permeteu-me la transcripció occidental), una grafia molt pròpia dels catalans, apreciable en paraules com goriŀla, que sona pràcticament igual que en castellà, en la que la pronuncia de l’ele geminada en català li confereix una distinció única. De fet, quan es caricaturitza l’accent català en la llengua castellana, sempre es tira de les vocals neutres (fet del que no peco, per cert) i sobretot, de la nostra curiosa pronuncia d’algunes eles, les meves estimades geminades.

La majoria de gent escriu l’ele geminada amb un punt volat entre dues eles: l·l. Però la diferència és sensible:

l·l ŀl

Hi ha molt menys espai entre les dues eles en la versió pseudocorrecta. Però en realitat, hi hauria d’haver el mateix poc espai entre el punt i la segona ela, de manera que tot plegat ocupés el mateix espai que la doble ele, ll. Tenint en compte això, s’hauria de disposar d’un caràcter que inclogués les dues eles i el punt volat i, a ser possible a l’abast del teclat (sense haver de recórrer a combinacions numèriques ni als mapes de caràcters).

Però per què tot plegat? Doncs molt senzill, perquè és el model tipogràfic (linotípic també?) més adient a la dicció de la ela geminada, que en cap cas és un dígraf, més aviat una grafia i una lletra pròpia del català. A mi, de fet, a 2n de primària se’m va presentar com una sola lletra, com a ele geminada, fent referència a tot el conjunt de dues eles separades pel punt volat.

Mentre el guirigall no es soluciona, però, el més correcte és fer anar el caràcter esguerrat que Unicode ha disposat per a nosaltres, els pobres catalanoparlants, a pesar de que no inclogui una ele després del punt volat i que el caràcter disposi d’una versió en majúscula, tot i que segons tinc constància cap mot català comença per ela geminada.

Per als que us hagi convençut aquesta teorització absurda (propera entrega: el diàmetre dels punts de les is vs. el diàmentre dels dels de les dièresis xD), us proposo que tingueu a mà un mapa de caràcters o que disposeu del caràcter de més amunt per a usar-lo quan sigui necessari (enganxant-lo des d’un arxiu de text, per exemple, com faig jo). És un detall pesat i potser no surt a compte en escriure ràpid, però sens dubte és un símbol de qualitat i de factura cuidada, d’amor per la perfecció. Per això m’enorgulleixo enormement d’emprar l’ldot des de fa uns mesos en aquest blog.

Prego disculpes pels errors de nomenclatura lingüística o tipogràfica que hagi pogut cometre. No sóc un expert, ni molt menys en el tema, només un perfeccionista malaltís.

Tags: Blogs, Ullerapastisme i diletància per (V)ΘZ
3 Comments »

Ahir, ja que aquestes setmanes a classe seran una bona tocada d’ous (pròpia, no pas aliena, només faltaria), vaig assistir a una projecció de curts al Café del teatre de l’Escorxador, just a sota de casa. Ja fa temps que tenia notícia d’aquestes projeccions i el cert és que estic considerant molt seriosament suïcidar-me per no haver-les tingut en compte, ja que són una manera d’accedir a material audiovisual diferent i durant tot l’any.

La projecció d’ahir, sota el títol de Noves propostes, era una sel·lecció de curts sortits d’algunes escoles de cinema d’arreu de l’estat espanyol amb motiu de servir de preliminar de la XIII Mostra de Cinema Llatinoamericà. Llàstima de la ignorància mediàtica i de la meva dessídia de no haver acudit a mostres com el Cafè Curt (projeccions el darrer dimecres de cada mes al Café del teatre) més sovint. Tot seguit, una petita (tant petita com modesta) crítica del que vam poder veure anit.

La projecció va començar amb Missatges de Menorca un curtmetratge documental sobre la realitat de la pagesia a Menorca: problemes amb els contractes, inquietuds de la gent, etc. Segons sembla, un missatge també és una mena de pagès o masover en aquesta bonica illa, així que el títol juga amb un enginy, que sembla que és perd en la projecció. El punt dogma a estones és un encert i a d’altres és un error, però si més no dóna un aire diferent a aquest curt elaborat per Cristian P. Coll, alumne de la Universitat de Lleida.

Seguidament, més documentals, aquest amb un interessant matís experimental i força desorientador, que no pas mancat d’originalitat. Fora de temporada aborda la decadència com a espai turístic d’Empuriabrava, amb una lúcida crítica dels complexos turístics costaners i, paral·lelament, desenvolupa la narració d’una rondalla sense gaire cap ni peus però que afegeix un toc graciós als ja divertits personatges que apareixen (que consti que vaig riure d’ells i no amb ells).

Després de Fora de temporada, el projector va començar a teixir el clímax de la nit. Botellón és un curt de ficció, que, entre silencis i accions quotidianes d’alt impacte, fotografia la punta d’iceberg de la xacra que són molts aspectes del nostre sistema. Una vertadera perla des de la senzillesa per part del gallec Tomás Silberman.

El clímax continuava. Si Botellón mostra la misèria humana amb situacions quotidianes, La subasta t’obra en canal i remou els teus sentiments i els teus valors fins a l’infinit, suggerint bestialitats decadents i sense veure gota de sang i sense sentir un sol insult en els moments clau.

Per acabar la nit, un curt un pèl surrealista en anglès i des del País Basc. Interessant proposta, però tothom té clar que per molt que t’agradi el surrealisme, acaba embafant. És bo fer-ne petits tasts, però no s’hauria de passar els límits que tan graciosament sobrepassa For(r)est in the des(s)ert.

Dedicat als que diuen que Lleida és un poble. Val la pena tenir en compte les propostes culturals que ofereix i mirar-s’ho tot amb lletra petita.

Tags: Cinema, Ullerapastisme i diletància per (V)ΘZ
1 Comment »

La 11ena Mostra Internacional de Cinema d’Animació de Catalunya, que està tenint lloc durant aquests dies a Lleida es presentava interessant. Cada any, tant la durada com el volum d’actes i projeccions s’amplia notablement, així que es fa fàcil encertar un dia per anar-hi, el meu va ser abans d’ahir, quasi de rebot, però almenys vaig passar una bona estona amb films que el circuit comercial ortodox no ficaria davant els meus ulls ni pel mal de morir.

Em va cridar l’atenció un cicle de projeccions sobre el cinema d’animació políticament compromès de la Catalunya de la transició. Normalment, les coses que em criden l’atenció m’acaben decepcionant i Histórias de amor y masacre no en va ser una excepció.
Era un conjunt de curts amb tractament global de llargmetratge creats per diversos dibuixants i humoristes de la època, com Perich, Chumy Chúmez o Miguel Gila. Cada segment denunciava sense pietat i amb un humor identitari del seu creador petites o grans causes que anaven des de la sàtira del mascle espanyol (interessant premonició de Torrente?), el tractament de la gent gran o la dictadura sangrant (literalment) el poble, amb un Franco doblat de forma excel·lent per un porc. Tot i axí, una perspectiva global poc cohesionada i innecessàriament allargada fa desmerèixer un film que per haver tocat els collons a la ultradreta ja val prou la pena.

Em vaig saltar la següent sessió, per abstracta, ja que estava un pèl saturat de l’anterior. Vaig aprofitar aquesta estona per comprovar que tinc un seriós dèficit de concentració (o que almenys me’l provoca el meu llibre de lectura de filosofia) i per fer un cop d’ull a la Bombolla Animac, una merda punxada en un pal exposada a la plaça Sant Joan, un espai interessant desaprofitat amb un trist punt d’imfomació, quan ja es poden fer anar totes les guixetes de les projeccions per a tal efecte.

Desprès de la meva passejada per l’Eix Comercial, vaig retornar al Cinema Principal, on, amb una ben grata sorpresa, em vaig trobar l’Eli, amb qui ja vaig anar l’any passat a l’Animac, però, amb qui aquest any no havia quedat (i que em sodomitzin per no haver-ho fet).

La següent projecció, que vam poder veure plegats, era la segona compilació de curtmetratges d’animació de la temporada, el Brou II. Tot seguit una llista i un breu comentari sobre cadascuna de les obres projectades.

• Lighting Doodle Project: una sèrie de llums sobre la fina línea que separa les aurores boreals de les llums que provoquen atacs epilèptics superposades sobre imatges reals de ciutats japoneses en blanc i negre. No hi ha argument i aqui es queda. Un gran treball artístic, però com a opening i gràcies.
• Sinistra dextra: una història que comença de forma interessant, amb una bona idea. Té, a més tot i el simplisme dels dibuixos un tractament dels clarobscurs molt ben trobat, però, ai las, quin patètic final…
• Poëzie is kinderspel: una reflexió en holandès al voltant del gènere líric des de la metafísica dels estupefaents. Bona proposta però tant profunda que no se’n veu el fons.
• Aldrig som första gangen!: quatre històries de quatre persones sense cap mena de relació entre si, amb l’únic punt en comú de la pèrdua de la virginitat. Diferents punts de vista i diferents tècniques d’animació posades en dansa amb una visió de conjunt impecable. Dels millors curts que he vist enguany.
• La memoria dei cani: si Sinistra dextra, ressenyat més amunt era una història impagable amb un final pèssim, La memoria dei cani és justament el contrari i amb curioses similituds en l’estil artístic.
• Silence is golden: memorable posta en escena de tota mena d’efectes especials sobre escenaris i actors reals. Final un pèl delirant, però una bona idea en termes generals.
• Dreams and desires-Family ties: el plat fort del Brou II. Guanyador de 27 premis diversos per la factura impecable, amb aquest original i fresc curtmetratge d’animació parar de riure contradiria les inalterables lleis de la física.

Un cop acabada aquesta projecció i desprès de xarrar uns minuts amb la Eli, va començar l’última projecció per al divendres 2 de març, el Ball de nit, potser sense propostes tant agosarades com el Brou II, però amb alguna que altra perla…

• Astronauts: animació digital al servei d’una simpàtica història amb incòmodes silencis i un hilarant humor a mig camí entre el negre i l’absurd.
• Ostaci: animació clàssica des de Sèrbia. Una dona estén els seus sostenidors (enormes) i mor. Sense canviar el pla en tota l’estona, aquest simpàtic curt ens parla de com n’és de puta, la vida.
• 7 tonnes 2: un dels millors treballs d’animació en 3 dimensions per amor i gràcia de Nicolas Deveaux, present a la sala. Un elefant (de set tones) saltant en un llit elàstic a escala. Molt simpàtic i increïblement realista, tot i l’absurd innegable de la situació. Un dels curts sense argument però, que en canvi, dóna més importància a la qualitat visual del producte.
• The Daily planner: curtmetratge amb missatge (rodolí): no us estresseu. La seva factura volgudament irregular no impressiona i al final, no impacta pas tant com pretén. Abans de l’inici de la projecció, ens van comunicar que el seu director, Mark Conniglio havia mort feia cosa d’una setmana, descansi en pau, doncs.
• Cherno na byalo: història d’estètica simplista, també a una moralina potent. Sembla, pel vist en Ostaci i en la present obra (búlgara), que l’animació de l’Europa de l’Est té un fort compromís social. Si em poguès fer amb el DVD o alguna cosa, seria interessant que el veguessin els nens de l’esplai.
• Doom farm: quatre línies sobre fons blanc i personatges de traç esquemàtic orquestant el riure de tota la sala. Mare meva… un no parar! Boníssim!
• Flesh: síndrome d’Sthendal, porno projectat sobre les parets dels edificis del Nova York pre11-s… cel de color groc sulfúric i de sobte, pam, avió contra la primera torre, desprès un altre sobre la segona, cauen les torres. Explosions de bellesa incalculabre… i finalment, sobre un mausoleu de mort i destrucció en el qual no hi ha porno, l’únic que queda en peu es l’estàtuta de la llibertat.
• Making of: crítica a l’stablishment de l’indústria audiovisual mitjançant les desventures d’un dissortat dinosaure anomenat Mo.
• Rabbit: un delirant curtmetratge on s’entrecreuen els camins de Harry Potter, els llibres il·lustrats per a infants i les escenes més fastigoses que puguin tenir lloc en un escorxador. Caldria haver acabat la projecció amb quelcom millor.

Ja sé que és un pèl trist, però no me’n he pogut estar de comentar tot el que vaig veure, si bé inicialment només tenia pensat comentar una selecció de les tres projeccions, per a no extendre’m tant com al comentari de l’any passat… però al final, això de dur ulleres de pasta…

Tags: Cinema, Ullerapastisme i diletància per (V)ΘZ
1 Comment »