Existeix la perfecció com a idea platònica i objectiva? Després d’una interessant conversa al respecte, ha sortit reforçat el meu punt de vista que en nega tota la possibilitat. La perfecció i totes les qualitats que requereixen un ideal perfecte (bellesa, equilibri, bé, mal, veritat…) parteixen de la consideració subjectiva. No hi ha un ideal comú al qual puguem recórrer, sinó que qualsevol disputa sobre la qualitat d’una obra d’art és un cul de sac total i absolut per la impossibilitat de contrastar les concepcions personals de la perfecció.

I això passa per una trampa latent en la definició de la perfecció com a tal: tenir totes les qualitats o no tenir defectes. Molt bé. Però, com és lògic, no pot tractar-se de totes les qualitats (ja que una cosa no pot ser gran i petita des de la mateixa perspectiva), sinó que només podem parlar de les necessàries per complir una missió? I les qualitats o els defectes són percebuts de forma totalment subjectiva i immanent. No té sentit fixar un codi de perfecció que no s’adiu amb la individualitat.

I aquí rau una profunda contradicció en la natura humana: ens necessitem, però aquest subjectivismes minen la nostra convivència fins al punt que per uns, un acte és noble i per als altres pot ser detestable. Però no podem assumir aquesta realitat. De cap de les maneres. Vegem-ho amb uns quants exemples autobiogràfics…

La factura humana està basada en la rectitud de les formes i això es fa palès més que mai en els regles per a infants. Jo de petit, amb tots els regles que vaig tenir em feia la mateixa pregunta: com aconsegueixen que sigui recte, si a la natura no hi ha res recte del que prendre’n la forma? La resposta era clara. Amb un motlle? Però, com nassos han fet aquest motlle? Molt probablement amb un altre motlle. En algun moment deixem de dependre de motlles amb orígens obscurs? També de petit, seguint un raonament anàleg, em preguntava per qui formava als mestres. Ara sé que són els professors universitaris, que també són mestres, al cap i a la fi. Però per ensenyar a un mestre, cal un coneixement superior a aquest, oi? Llavors, per ser el que ensenya al que ensenyarà un mestre, encara s’ha de ser més bo?

De més gran he entès que l’explicació als dos casos es pot trobar tocant de peus a terra, però per iŀlustrar la idea n’hi ha prou. I és que tot plegat és una mena de camí viciós a l’infinit (en comptes d’un cercle). Potser aquest infinit inabastable no és altra cosa que la perfecció?

En qualsevol cas, la perfecció i molts altres ideals són poc més que una teoria totalment irreal que simplifica el nostre món. Creure que hi ha un referent objectiu que unifica les nostres visions discordants és summament reconfortant. Sobretot, quan l’alternativa és copsar que no hi ha enteniment possible entre humans degut a que tot passa pel garbell de la pròpia individualitat…

Tags: Deliris, Diàlegs interns per (V)ΘZ
No Comments »

Ja no vull ser mai més un codi, sinó que vull ser un alumne. No vull ser una estadística, vull ser un aspirant. No vull ser un número, vull ser jo mateix.

Tags: Deliris, Música, Quadres d'Storyville per (V)ΘZ
4 Comments »

With steam, heat, and rhythm in the back seat of the car
and adolescent perspective projecting life’s forecast to the stars
you heard love from the lips and you were rapt by the hips
and the promise was eternal but you couldn’t see that far.

There’s hope in the words and emotion in the eyes
it’s so easy to be misled by the savvy gentle guise
and like fools we trust the delivery
but it’s all just drunk sincerity

Amb baf, calor, i ritme al seient de darrere del cotxe,
i la perspectiva adolescent projectant un futur als estels.
L’amor sortí dels seus llavis i els seus malucs et van xuclar
i la promesa era eterna però tu no hi veies tant enllà.

Hi ha esperança en els mots i emoció als ulls,
és fàcil que una imatge de seguretat et confongui
i confiem en les seves paraules com a rucs
però tot plegat és sinceritat de beguts.

Aquests versos d’una de les meves cançons preferides de Bad Religion em recorden la meva magnífica nit d’orles. Ahir al matí vaig tractar de resoldre l’únic assumpte pendent (degudament protegit per la meva intimitat) que m’hi va quedar, però tu ets dins un cotxe, amb baf, calor i ritme, mentre jo sóc fora, projectant futurs als estels… I ara és de dia, però jo no vull que tot plegat quedi en sinceritat de beguts…

Segurament això em passa per fer traduccions patilleres.

Recordeu, avui a les 9 a la sala 1 del teatre de l’Escorxador…

Tags: Deliris, Diàlegs interns, Música, Vida i misèria per (V)ΘZ
2 Comments »

(I)Creus que pots sotmetre a la resta als teus designis pèrfids, a la teva Idea de Tu, als insondables designis del teu ego. Però ara i aquí ha arribat el moment de dir-te prou. Que ets una mala puta i que la vida no és soluciona venent una imatge de jo sóc així. Fins i tot les males putes tenen el dret que no se les compari amb tu, escòria indigna! El teu enteniment no va més enllà de tot el que t’afecta i festeja amb una empatia testimonial i esquizofrènica, desviada, pervertida, ensutjada per la teva personalitat odiosa, neuròtica i hitleriana. Mai seràs capaç d’entendre que, per una simple qüestió d’ordenament lògic, una sola persona (si és que encara puc dir això de tu) no pot fer-ne anar de corcoll a vint-i-cinc.

(II)Grapats d’immundícia s’enteranyinen al pèl púbics que no et dona la gana depilar-te i que creus que no resta atractiu al cau infecte on encara esperes amorrar-hi algun que altre desprevingut. I t’és igual. Com t’és igual la merda que et surt per la boca. De vegades es diria que el teu aparell digestiu funciona a la inversa. Però no, resulta que una orca de Mordor es neteja més sovint que tu i que a sobre, té més vergonya a l’hora d’ensenyar la seva carn mòrbida i la seva pell nafrada.

(III)I és que la orca de Mordor també és més senyora i més ben parlada que tu. Perquè la merda de la teva boca no és només física, és psíquica. Destiŀles i exprimeixes el teu cervell tumefacte per a obtenir insults, crits i xerrics amb els que imposar la teva opinió, que beneficii o perjudiqui als demés serà sempre la correcta. I sentir-se orgullosa de treure merda per la boca, com no sigui per la possibilitat que et disseccionin sense anestèsia, és un orgull imbècil, com tota tu. Els creadors de Gagula, Circe, Doña Perfecta i tantes dones de llengua viperina i moral pustulenca pensaven en tu quan estàs de bon humor.

(IV o IIII)T’arribo a odiar tant que t’escanyaria amb els teus propis budells, sempre i quan aquests no m’escanyessin a mi, com serps pitó (i perquè no, putó, ja que són teus); et fotria una bengala per l’anus a veure si rebentes tota amb la de metà radioactiu que hi deu haver allí dins, en aquella cavitat caòtica i infernal, a la que Hades, Lucifer i Kali s’han negat a entrar; et clavaria una destral al cony, unint els tres forats per on desitjaries respirar, menjar, olorar i sentir-hi. Que més et donarà, cagar, pixar i follar pels de dalt?

Quan adquireixes un cert compromís en quelcom, les circumstàncies et demanen de tant en quan explosions d’aquestes. I que bé et quedes! La imatge que acompanya l’entrada l’he manllevat d’una entrada d’en Roger, de temàtica similar. Ni que l’haguessin fet a mida, tu!

Tags: Deliris per (V)ΘZ
1 Comment »

Sóc un esnob tres parells de collons i una de les coses en les que més se’m nota és en la gastronomia. Si a l’entrepà hi puc ficar sal amb fines herbes i ceba i all en pols, en comptes de la sal comú, l’hi poso. Si el fuet és comprat en alguna fira d’exquisidesses locals, doncs millor que millor. A mi que no em vinguin amb espetecs. Ara per exemple, he descobert el fuet de gall d’indi i el pernil adobat. Menjo foie i no pas paté. I si es acompanyat d’alguna mena de confitura, doncs la cosa guanya i molt.

Un plat vulgar confitat, marinat i amb una guarnició insospitada o curiosa guanya moltíssims punts a la meva consideració

I em sobta ser l’única persona de la meva classe que troba bé el menú del sopà de les orles (milfulles de vieires, confit d’ànec o suprema de lluç). I la veritat, trobo que igual com molts defensen la imatge com a mostra de sofisticació i enaltiment de la persona i com molts, entre ells jo, defensem la cultura com a mitjà de superació de l’ésser humà, la gastronomia és també una escala. No es pot anar de gala i menjar macarrons i pollastre com en una burda (i poc decorosa) convivència escolar.

Una cosa és menjar, la ingesta diària d’aliments per a reposar energies. I una altra cosa és menjar per plaer, gaudir de plats més elaborats per tal de celebrar quelcom. Igual com moltes noies es passaran hores a la perruqueria el dia 16, el nostre menú serà sofisticat o almenys ho semblarà, perquè és el que pertoca a l’ocasió.

M’estic tornant neocon i conformista, ho sé. Però cal apreciar que mentre el vessant de la imatge està sobrevalorat, n’hi ha de menyspreats, com el de la cultura i el de la gastronomia. Potser tot plegat passa per una qüestió de preferències, però haver de sentir, que abillats de gala us fotríeu un entrepà és vulgar, roí i quan no, gitano. I noteu que el significat de tots conceptes al voltant dels quals gira aquesta entrada són BUITS.

Ella és aliena a tot això i té por als robots que mengen iogurts ensucrats

Tags: Deliris, Societat, Vida i misèria per (V)ΘZ
7 Comments »