Entries Tagged as 'Diàlegs interns'

Selectivitzat!

He tret un 6,57 de les PAU. Per molt que diguin aquesta nota és escòria humana. Em faig eco de la situació que es dóna cada any. Un garrulo integral pegant salts d’alegria per haver tret un quatre pelat, mentre que un paio amb més llums plora de ràbia per haver-se quedat a dues centèsimes d’audiovisuals o medicina. Però la vida és així. No té mesura de les coses.

Suposo que m’han acabat donant pel cul en un factor que no esperava: la mala caŀligrafía. No era el meu cas, però hi han vertaders genis amb mala lletra i no per això la gent no tracta d’entendre’ls. Da Vinci. En fi. Som una societat capaç d’inserir nuclis ceŀlulars en òvuls i fer néixer un ésser viu d’allí, però no som capaços d’avaluar la gent pels seus coneixements objectius, escriguin com escriguin.

Fa temps que a la meva ment hi ronda una reflexió sobre la profunda faŀlàcia que és l’avaluació. Tant des d’un rerefons filosòfic com des d’una òptica pedagògica o fins i tot des d’una perspectiva simplement humana. Qui pot garantir, que un alumne coneix? Res ni ningú. El coneixement es pot emmascarar o pot se que l’alumne no disposi dels recursos per expressar-lo i fer-lo entenedor. Així mateix considerar que pel fet de poder resoldre un problema de cinètica, un de solubilitat, un de valoracions, un de gasos i un d’atomística un alumne domina la química de segon de batxillerat és fer un pas inductiu incorrecte des de la lògica en que se suposa que actua la pedagogia. També podem parlar de coneixements amb vessants pràctiques i vessants teòriques, en que sovint només se n’avalua una, suposant que el coneixement d’unes va de bracet amb el de les altres, quan també ben sovint, no és així.

Així mateix, ara voldria dedicat unes paraules a les mencions d’honor. Aquests alumnes que treuen més d’un nou. Hi ha qui disposa d’una capacitat sobrehumana per absorbir coneixement. Però quan no és així… Cal tenir en compte que la vida d’un ésser humà està composada de diferents àmbits, als que cal assignar una dedicació mínima. Podem parlar de vida familiar, social i professional (on s’inclouen tant estudis com feina). Una persona necessita unes hores de lleure per a que el seu pas per aquesta vida sigui mínimament portador. En el moment en que algú es tanca a la seva cambra a estudiar sense mesura, a oblidar-se d’una part molt importat de les seves necessitats és com el que surt del metge sense adonar-se que li falta una cama. I si. Tinc una nota de merda (o el que a mi em sembla que és una nota de merda, no m’ho discutiu), però sóc molt i molt feliç. Per què? Perquè m’he rascat els ous més del que em mereixia.

Al setembre, comença una nova entrega d’aquesta farsa…

Perfecció i veritat

Existeix la perfecció com a idea platònica i objectiva? Després d’una interessant conversa al respecte, ha sortit reforçat el meu punt de vista que en nega tota la possibilitat. La perfecció i totes les qualitats que requereixen un ideal perfecte (bellesa, equilibri, bé, mal, veritat…) parteixen de la consideració subjectiva. No hi ha un ideal comú al qual puguem recórrer, sinó que qualsevol disputa sobre la qualitat d’una obra d’art és un cul de sac total i absolut per la impossibilitat de contrastar les concepcions personals de la perfecció.

I això passa per una trampa latent en la definició de la perfecció com a tal: tenir totes les qualitats o no tenir defectes. Molt bé. Però, com és lògic, no pot tractar-se de totes les qualitats (ja que una cosa no pot ser gran i petita des de la mateixa perspectiva), sinó que només podem parlar de les necessàries per complir una missió? I les qualitats o els defectes són percebuts de forma totalment subjectiva i immanent. No té sentit fixar un codi de perfecció que no s’adiu amb la individualitat.

I aquí rau una profunda contradicció en la natura humana: ens necessitem, però aquest subjectivismes minen la nostra convivència fins al punt que per uns, un acte és noble i per als altres pot ser detestable. Però no podem assumir aquesta realitat. De cap de les maneres. Vegem-ho amb uns quants exemples autobiogràfics…

La factura humana està basada en la rectitud de les formes i això es fa palès més que mai en els regles per a infants. Jo de petit, amb tots els regles que vaig tenir em feia la mateixa pregunta: com aconsegueixen que sigui recte, si a la natura no hi ha res recte del que prendre’n la forma? La resposta era clara. Amb un motlle? Però, com nassos han fet aquest motlle? Molt probablement amb un altre motlle. En algun moment deixem de dependre de motlles amb orígens obscurs? També de petit, seguint un raonament anàleg, em preguntava per qui formava als mestres. Ara sé que són els professors universitaris, que també són mestres, al cap i a la fi. Però per ensenyar a un mestre, cal un coneixement superior a aquest, oi? Llavors, per ser el que ensenya al que ensenyarà un mestre, encara s’ha de ser més bo?

De més gran he entès que l’explicació als dos casos es pot trobar tocant de peus a terra, però per iŀlustrar la idea n’hi ha prou. I és que tot plegat és una mena de camí viciós a l’infinit (en comptes d’un cercle). Potser aquest infinit inabastable no és altra cosa que la perfecció?

En qualsevol cas, la perfecció i molts altres ideals són poc més que una teoria totalment irreal que simplifica el nostre món. Creure que hi ha un referent objectiu que unifica les nostres visions discordants és summament reconfortant. Sobretot, quan l’alternativa és copsar que no hi ha enteniment possible entre humans degut a que tot passa pel garbell de la pròpia individualitat…

Apunts d’un dia a l’exterior

Avui servidor s’ha passat unes hores en una localitat costanera. Com que a Lleida li diuen interior, no em sembla pas malament considerar la costa com a exterior. No ha estat cap dia especial: el mític regional de les set i deu i abans de les onze ja trepitjàvem la sorra, havent esmorzat pel camí i tot. Ens hem passat el matí a la platja i la tarda de relaxació total a la piscina.

D’alguna manera, em guareixo d’un curs a marxes forçades i em preparo, amb la cura de la tranquilitat pel que pot venir amb les notes de les PAU. També, desconnecto totalment abans d’iniciar el que està de moda anomenar com una nova etapa en la meva vida. En qualsevol cas és un moment de transició, sense cap tasca clara i amb grans oportunitats de bones estones i culturització. M’agrada molt poder dir que tinc temps per aquest llibre o que podré anar a aquest festival. El sistema educatiu del qual he estat un putxineli m’ha deixat tranquil per unes setmanes.

Mentre reflexiono sobre aquestes qüestions, també me n’he plantejat d’altres… Quin plaer troba l’ésser humà en els banys de mar? Aigua amb concentracions d’ions insuportablement alta esquitxant-te els ulls produïnt qui sap quin efecte molest… Grànuls minerals interposant-se entre les fibres del banyador (la feina és teva per treure-te’ls)… L’aigua en constant moviment, esperonada pel vent… Que hi ha de bonic en estar morè?

Aquestes preguntes manifesten que tinc molt temps lliure. De fet, això és la vida contemplativa, el no tenir res a fer. Bé, de fet si que en tinc, de coses a fer. M’havia proposat escriure molt durant l’estiu, per a tenir mig enllestida alguna cosa. Dir que ets universitari i que ets a punt d’acabar la teva opera prima oficial vesteix molt. Tanmateix, és una imbecilitat com les de dalt. També, i això ja és més seriós perquè afecta molta més gent, caldria prémer l’accelerador en la preparació de les colònies… Però avui no hi havia reunions…

Llegir les sàvies paraules d’Orwell mentre sento la remor del mar. Sentir l’aigua acaronant la meva pell, el seu frec, la seva ingravidesa que em permet contorsions impossibles. Conversar sense cap interès pràctic. Escoltar el silenci. M’han dit que això són les vacances.

Sobre morir-se demà

Dilluns vaig tenir una profunda conversa sobre la perspectiva de la mort i com acceptar-la. I també dilluns vaig trobar aquest vídeo de l’Steve Jobs en aquesta entrada a can Siknus

De vegades em sembla curiós com resulta colpidor saber amb relativa certesa quan morirem, habitualment degut a una malaltia terminal, una condemna o el que sigui. Però la gent que no està malalta ni condemnada també hauria de tenir por. Al cap i a la fi, tots tenim una malaltia terminal de transmissió sexual de la qual no se n’ha salvat ningú: la vida… perquè condueix de forma inexorable a la mort.

Vist així, la mort espanta, i a mi encara m’espanta poc, perquè hi ha gent que no revelaria mai el seu destí a un malalt terminal. Però una petita reflexió: així com molts veuen en la possibilitat de transcendència una raò per no tèmer a la mort, jo veig en la negació de la transcendència una manera de posar punt i final a la nostra vida amb la veritat per davant.

La veritat té la curiosa característica que la podem dur a la pràctica. Així doncs, si és cert que em de morir passat un període de temps determinat, que millor que saber les causes i els detalls? És una oportunitat que no tothom té, és la oportunitat de donar una aparença rodona a la teva existència, de no deixar res per fer, de tancar ferides i fer que el teu pas per aquesta vida (únic i de valor incalculable) quedi segellat. I sobretot, saber el final de la peŀlícula abans que aquesta s’acabi… i entendre com tots els esdeveniments que es produeixin hi han d’anar conduint.

Imagina’t com m’ho vaig passar de bé per celebrar el final de les PAU que l’entrada del dia següent parla de la mort… Ni comes etílics ni vomitades. El pitjor del beure és haver de lamentar la seva absència. El pitjor de no passar-t’ho bé és no saber explicar per què…

HISTÈRIA

Histèria. És l’única manera que se m’acut per resumir aquests dies, apàtics i tanmateix frenètics que estem vivint abans de les proves d’accés a la universitat (dir-li selectivitat és de gañaaaaaaan). Hi ha gent que creu que el futur depèn del que facin aquests dies, quan prèviament no hi ha hagut un treball raonable.

En aquest aspecte, jo em considero privilegiat. Abans no estudiava prou i tampoc ho he fet ara. De manera que tampoc cal intentar forçar la maquinària. Diguem que tinc la plaça universitària pràcticament assegurada. Així doncs, aquests dies, a part de sessions d’estudi força relaxades (i només d’unes quantes assignatures), he gaudit d’una de les coses que més m’agrada: observar i analitzar els interns d’aquest manicomni anomenat societat.

I ara, en aquest sanatori els ha agafat una falera molt curiosa: tractar de que se’ls avaluï tant bé com sigui possible en un examen, com si creiessin que l’examen té a veure, ni que sigui remotament, amb la seva vida. És trist, però al manicomni, les coses es fonamenten en l’avaluació i el judici i no pas en la simple adquisició de coneixements o el perfeccionament sense objectius.

També és força divertit descobrir comportaments inusitats com assistir compulsivament a les classes, com no anar-hi (tenint els llibres i els apunts a l’aula), veure’s assistint a classes totalment inútils i absurdes, cercar la concentració que no es troba a la pròpia llar en d’altres llocs, allargar innecessàriament els horaris d’estudi, mitges elevadíssimes preocupant-se per complir amb notes de tall irrisòries… Suposo que tot plegat ve dels problemes que comporta aprendre la mena de respostes que li agraden al corrector i no el que cal saber. Després hi haurà un desencant amb la cultura i així ens anirà.

Mentre la gent es mata al meu voltant… jo camino, totalment passiu. La veritat és que estic molt tranquil i la causa de tot plegat és la simple distinció, l’escassa però significativa distància que hi ha en respondre el que sabem i respondre el que ens pregunten.

A prendre pel cul. Me’n vaig a estudiar física.