Selectivitzat!
He tret un 6,57 de les PAU. Per molt que diguin aquesta nota és escòria humana. Em faig eco de la situació que es dóna cada any. Un garrulo integral pegant salts d’alegria per haver tret un quatre pelat, mentre que un paio amb més llums plora de ràbia per haver-se quedat a dues centèsimes d’audiovisuals o medicina. Però la vida és així. No té mesura de les coses.
Suposo que m’han acabat donant pel cul en un factor que no esperava: la mala caŀligrafía. No era el meu cas, però hi han vertaders genis amb mala lletra i no per això la gent no tracta d’entendre’ls. Da Vinci. En fi. Som una societat capaç d’inserir nuclis ceŀlulars en òvuls i fer néixer un ésser viu d’allí, però no som capaços d’avaluar la gent pels seus coneixements objectius, escriguin com escriguin.
Fa temps que a la meva ment hi ronda una reflexió sobre la profunda faŀlàcia que és l’avaluació. Tant des d’un rerefons filosòfic com des d’una òptica pedagògica o fins i tot des d’una perspectiva simplement humana. Qui pot garantir, que un alumne coneix? Res ni ningú. El coneixement es pot emmascarar o pot se que l’alumne no disposi dels recursos per expressar-lo i fer-lo entenedor. Així mateix considerar que pel fet de poder resoldre un problema de cinètica, un de solubilitat, un de valoracions, un de gasos i un d’atomística un alumne domina la química de segon de batxillerat és fer un pas inductiu incorrecte des de la lògica en que se suposa que actua la pedagogia. També podem parlar de coneixements amb vessants pràctiques i vessants teòriques, en que sovint només se n’avalua una, suposant que el coneixement d’unes va de bracet amb el de les altres, quan també ben sovint, no és així.
Així mateix, ara voldria dedicat unes paraules a les mencions d’honor. Aquests alumnes que treuen més d’un nou. Hi ha qui disposa d’una capacitat sobrehumana per absorbir coneixement. Però quan no és així… Cal tenir en compte que la vida d’un ésser humà està composada de diferents àmbits, als que cal assignar una dedicació mínima. Podem parlar de vida familiar, social i professional (on s’inclouen tant estudis com feina). Una persona necessita unes hores de lleure per a que el seu pas per aquesta vida sigui mínimament portador. En el moment en que algú es tanca a la seva cambra a estudiar sense mesura, a oblidar-se d’una part molt importat de les seves necessitats és com el que surt del metge sense adonar-se que li falta una cama. I si. Tinc una nota de merda (o el que a mi em sembla que és una nota de merda, no m’ho discutiu), però sóc molt i molt feliç. Per què? Perquè m’he rascat els ous més del que em mereixia.
Al setembre, comença una nova entrega d’aquesta farsa…
