Mort als embeds
Per què enllaçar? Qualsevol cosa que no depengui de mi, del meu blog i del servidor on m’estic, és inestable i caòtica per naturalesa (més que el que depèn de mi). Si ara penjo un vídeo de YouTube, aquest és susceptible de desaparèixer, si ara enllaço una entrada de cert lloc, aquesta podria anar-se’n a fer punyetes.
Em fa més por fer un embed que no pas un retroenllaç, perquè en aquest darrer puc confiar en certa manera en el blogger al que enllaço. Però a YouTube la cosa és força més complexa. La fidelitat d’un usuari al seu públic és molt més caòtica que a la blogosfera. O si més no és la sensació que jo tinc, perquè tampoc podria donar una raó per a tot plegat. En qualsevol moment, un vídeo que complementa o fonamenta una entrada, pot desaparèixer, com el tros de carn que es volatilitza quan un tret et frega el braç… I si el vídeo desaparegut fos l’únic exemplar que quedava? Esborro una entrada, esborro allò que, en un determinat moment, em va venir de gust compartir amb el món?
Per això, ara que el plug-in d’audio ja funciona, sempre que fico música la penjo al servidor que tant amablement em deixa en mai9. Però amb els vídeos no és el mateix. Potser hi ha un plug-in de reproducció de vídeo, però començar a penjar vídeos aquí a sac em semblaria una barbaritat quan no, un abús. Així doncs, de YouTube depenc. I no hi confio. I precisament perquè no hi confio, penjo ni més ni menys que quatre vídeos seguits. El límit a partir del qual ningú acabaria mai una entrada. A veure quin peta primer!
El primer és un dels millors curts de la història del gènere, guanyador del Goya al 93: El columpio, protagonitzat pel cantant de Los Ronaldos i Ariadna Gil. El bé que faria un narrador omniscient en les nostres vides…
El segon vídeo és també un curt, de caire més independent i perpetrat per Àlex Montoya i Raul Navarro. Si el compareu amb l’altre curt seu que vaig penjar aquí (un altre embed no, si us plau!), veureu la versatilitat creativa d’aquests parell. Ah si… es diu Si quieres puedes i no es apte per a ments sensibles.
Aquest d’aquí sota és una de les perles de l’Animac d’enguany. Ara me’l miro sencer i no entenc com vaig poder riure d’una estupidesa així, però ja estava preparat: era el darrer curt d’una projecció deu vegades més imbècil. No cal resumir-lo, només nombrar-lo: The battle of album covers.
I per acabar, si us heu de quedar sense veure algun vídeo, que sigui aquest. És un muntatge alternatiu de les dues darreres peŀlícules d’en Harry Potter per a configurar el tràiler impossible d’una versió que mai veurà la llum. Verda, barroera i divertidíssima. Genialitat llatina? No, cortesia d’en chufo.
Doncs això. No volia caldo? Doncs dues tasses!
