Llibertat de xips i bits
Fa uns dies, que, en comptes de dedicar-me plenament als exàmens, potinejo amb l’Ubuntu, una distribució de Linux, el sistema operatiu de codi obert. L’arranco des del lector de discs a veure com funciona i si és compatible amb tot el meu maquinari. Després de proves més aviat ràpides i sense gaire substància, l’únic que no funciona ni funcionarà si no se li aplica un remei d’alçada (sinònim de que no el puc dur a terme jo sol), és la impresora, la malaurada Hewlett-Packard Deskjet 920 series.
Les variants de Linux tenen, des de fa temps una guerra declarada amb els controladors del maquinari més divers i per això, un dels grans barrancs entre la tirania de Windows i l’entorn lliure del pinguí finès, és el fet de que molts perifèrics estan dissenyats única i exclusivament per a Windows. Aquest fenòmen s’incrementa, i força, amb les impressores, però afortunadament, existeix un protocol d’impresió comú que mitjançant el retoc del codi facilita la impressió amb dispositius inicialment no compatibles. Genial. Però aquest pedaç no hi és per la meva màquina. I ni que hi fos, no sabria per on començar a instal·lar-lo.
No em queixaré de no poder treballar amb la impressora en condicions normals, al cap i a la fi, si m’instalo l’Ubuntu definitivament, és per una decisió pròpia, però abans m’agradaria donar un repàs a aquesta contradicció del capitalisme democràtic, a la llibertat occidental, centrant-me concretament en el camp de la imformàtica i la tecnologia.
La complexa realitat de les grans empreses de tecnologia és limita al pati d’un parvulari, on uns quants nens s’ereigeixen com a millors que els altres i opten per fer-los el buit per no pertànyer al seu selecte grupuscle. Doncs això ha fet Microsoft amb la majoria de fabricants de tecnologia. Microsoft es el gordo cabrón (com m’agrada deixar-ho anar de tant en quan) que pren els entrepans als nens petits mentre la mestra no mira (de fet la mestra ni tan sols ha aparegut mai).
Així doncs, les conseqüències d’aquest bullying metafòric es tradueixen en que jo no pugui fer anar els productes de Hewlett-Packard des del meu ordinador de merda amb l’Ubuntu instal·lat. Per què? Podria mirar de fer una explicació tècnica, però la realitat metafòrica és que al gordo cabrón i al seu amic llepaculs sense personalitat (en realitat són dos, en Hewlett i en Packard) no els cauen bé els els empollons de la classe (perquè no els agrada que a Windows puguin entrar milers de virus i a Linux tan sols 4 o 5): l’Ubuntu i el seus amics en l’adversitat. Llavors, el gordo cabrón i els seus dos amics, que d’imformàtica no en tenen ni puta idea però d’ingenyeria econòmica en saben un niu, decideixen tancar-se en banda i evitar que els consumidors puguin afavorir a les distribucions Linux i així poden mantenir una legió de clients fidels. Recordeu-me que un dia expliqui perquè Windows no s’ha millorat mai tot i papanatades com el Windows Update o l’WGA.
A més a més, ataquen per allà on fa mal. La impressora s’ha convertit en un perifèric indispensable per a un usuari mitjà, com un servidor. Jo, sense anar més lluny, la faig anar per a imprimir les fitxes que faig anar per a la feina (unes classes de repàs, ja veus), per imprimir treballs o per imprimir obres que presentar a concursos literaris, quasi sense esperança. És a dir que no puc estar depenent d’algú altre per a que m’imprimeixi el que necessito sens falta ni anar cada dos per tres a la copisteria.
Però jo tinc dret a tenir una impressora Hewlett-Packard (això es com preguntar si tinc dret a ser gilipolles, però ja ens entenem) i un ordinador amb Ubuntu instal·lat podent fer anar les dues coses? Crec que si, almenys mentre tant Windows com Linux siguin sistemes operatius i Hewlett-Packard vengui impressores. Llavors, on és la llibertat de consum que m’ha d’oferir el mercat?
Si es queixen de que el comunisme minvava llibertats, fa força gràcia que els diners puguin arribar a restringir més llibertats que un estat. Perquè l’estat fica normes, per cruels que sigui, però les empreses no. I que ningú interpreti això com una apologia del comunisme, jo només ataco per on fa mal.
