Dedicat a El Mundo. I a tots aquells que obliden els problemes reals amb el futbol. Ho he fet amb barbarismes i coloquiaŀlismes perquè l’esport rei mai ha estat una activitat culturalment elevada. He començat comptant síŀlabes, però he deixat de preocupar-me’n per la mateixa raó.

Ja veig com se’n va Ballack sol
(amb un joc que ja voldria en Villa
estirat a la seva camilla)
pixant-se al botifler Puyol…

Les càmeres gravaran com queda enrere Sena
i com poc després, fútilment es llança Marchena
Mentre sonen rimes imbècils amb maravilla
el germànic perfora la meta d’en Casillas…

Rolfes, Hitzspilberger, Lahm,
la graderia alemana és un clam…
Torres, Hernández i Albelda
només poden menjar merda…

Per tal d’exterminar població,
A Alemanya hi van tenir el führer
que no té ni punt de comparació
amb el seu homòleg íber.
Al segon li deien caudillo
i mereixen que se’ls cepillon.

Aquell nostre davanter de nom impronunciable
pujarà, heroic i amb gosadia a rematar
però, el Pèrfid Judes mai apreciarà
que la seva traïció és imperdonable

En Carreño i en Camacho s’estiraran dels cabells
perquè, encara es pensaven que podien, tots ells…
De totes maneres, han triomfat
car l’opi del poble ha fet que rics i pobres
imaginessin que Espanya guanyava de sobres.
I un cop més, per bé o per mal, els han puat…

Per a quan un desplegament mediàtic igual i unes celebracions multitudinàries per l’Eurocopa de korfball?

Ah si, i una pregunta… Què fa Espanya quan guanya l’Eurocopa? Apagar la Play…

Tags: Literologia, Societat per (V)ΘZ
1 Comment »

S’acostava el seu sant i el senyor Baradell ho notava. Ho notava perquè la nit s’escurçava i perquè els carrers anaven plens de galifardeus llençant petards. No era una nosa significativa, però si que era un d’aquells destorbs lleus que tenien la virtut d’augmentar vertiginosament la seva molèstia com més es repetien. Al senyor Baradell li molestava que els nens llencessin petards. Però el treia de polleguera que en llencessin dotzenes i que ho fessin a totes hores. Ell recordava haver-ne llençat, de petit, però només en poques quantitats i per la nit de la revetlla i prou. S’havia arribat a un límit insostenible.

El senyor Baradell era mecànic jubilat i n’entenia força del seu ram. Així que va proposar-se buscar una solució. Una solució definitiva… Amb l’odi i la frustració covats durant anys, va idear una maquinota capaç d’exhalar boles de foc, bombolles de gas a altíssima temperatura que esclatarien després d’uns segons de contacte amb l’aire a temperatura normal. S’hi va posar a treballar, al garatge de la casona que havia compartit amb la seva difunta esposa. Va posar a funcionar tots els seus coneixements i tota la seva inventiva per crear una variant del motor de combustió tradicional però destinada a ser un giny pirotècnic assassí. Una màquina que amb les seves explosions atrauria només als afeccionats als petards i els produiria greus cremades, quan no la mort. Cada dia encomanava una bombona de butà, que el repartidor li duia diligentment sense fer preguntes i poc a poc, anava comprant les peces en una botiga de recanvis on acostumava a proveir-se quan treballava. Ben aviat es va adonar que moltes peces requeririen de modificació i que no algunes altres requeririen soldadura especial que les hauria de fer resistents a la calor.

El matí de la vigília duia dues bosses de plàstic carregades amb la darrera remesa de peces. Feia força calor i duia l’esquena de la camisa xopa de suor, sobretot per l’esforç, però també per la calor. De sobte, en tombar una cantonada, un petard va esclatar als seus peus. Va lamentar no tenir acabada la seva màquina infernal i no poder oferir a aquella colla de mocosos alguna cosa més contundent que un “Què cony us heu pensat?”.
-Ei, iaio que el carrer és de tots!
-Fora de la meva vista o truco a la policia! -va bramar amb veu rogallosa el senyor Baradell. Encara va sentir com renegaven mentre s’allunyaven a pas lleuger.

A la tarda, després de dinar, va telefonar al que havia estat el seu taller. L’havia traspassat al seu etern assalariat, en Tomàs, amb qui guardava molt bona relació. S’hi va posar el seu antic treballador i van estar xerrant sobre la feina i sobre alguna que altra anècdota curiosa. Finalment, el senyor Baradell li ho va demanar:
-Escolta Tomàs, necessitaria que em deixessis la soldadora del taller aquesta tarda. I si em poguessis fer un lloc per unes hores…
-Ei, doncs jo estava a punt de tancar, que me’n vaig a passar Sant Joan a la platja… Si vols t’esperem, et deixo les calaus i tanques tu mateix.
-Moltes gràcies Tomàs, no saps com t’ho agraeixo.

El taller era a un quart d’hora de casa i el principal problema era recórrer el carrer amb la voluminosa andròmina sense cridar l’atenció (tenia una caldera on ben bé hi podia entrar un adult assegut). Va mirar per la finestra i va veure els nanos d’abans llençant petards davant del seu jardinet. Va mirar el pot on deixava sempre algunes monedes que li tornaven de canvi i en va treure en total unes mil cinc-centes pessetes en moneda petita.
-Ei, nois! Us voleu guanyar les garrofes?

Aquells nens se’l van mirar am un gest escèptic. Un petard retardat va posar el punt de l’interrogant a la pregunta. La majoria dels xicots va assentir. Ell els va fer passar al garatge i els va indicar que calia transportar la massa amorfa de peces metàliques fins a un taller a un quart d’hora de distància. Els nois no s’hi van negar i van carregar-ho entre els cinc que eren. Pel carrer, el senyor Baradell va dubtar sobre que podria pensar la gent que veguès aquella insòlita comitiva. Sens dubte devien cridar l’atenció.

Va demanar als improvisats traginers que s’esperessin a la cantonada del taller, mentre ell recollia les claus sol, per tal de no aixecar les sospites d’en Tomàs. L’espera va semblar massa llarga als nois i així li ho van fer saber al senyor Baradell. Aquest va donar-los tres-centes pessetes a cada un i els va aviar amb bon vent. Els nois, però, van voler quedar-se i davant la prohibició del vell, van optar per amagar-se al despatx, que quedava proper a la porta del local.

El senyor Baradell va posar-se a treballar en la màquina que havia de posar punt i final al seu calvari anual i aviat, els nois, en no poder-se exposar a la vista de l’home, van acabar per avorrir-se.
-I si li llencem un petard perquè s’espanti? Ja sabeu com es posa…
Ràpidament tots van afegir-se a la idea.

Mentrestant, el mecànic jubilat ja havia enllestit la seva màquina. Només li calia colocar-hi la bombona. La vàlvula que havia instalat per a tal efecte, quedava sota de la caldera, inaccessible ni que s’estirés al terra, així que va decidir baixar al fossar. Allò va semblar-los una bona ocasió als seus ajudants desertors per a llençar un petard dins el fossar. Era un cartutx que havien fet comprar al germà gran d’un d’ells perquè els petards d’aquella potència els estaven prohibits a la seva edat. El més agossarat del grup el va encendre i el va llençar a dins, mentre tots fugien entre riallades contingudes.

El senyor Baradell havia acabat d’obrir la vàlvula de la bombona va sentir un copet darrere seu, seguit d’unes corredisses. Va girar-se i va maleir els ossos de les criatures (qui, sinó aquells nens del dimoni?) en aquell mateix moment. Un petard enorme consumia els darrers milímetres de metxa just al cantó de la bombona de gas de la màquina soldadora. L’ona expansiva d’aquella explosió faria esclatar la de butà que havia d’alimentar les boles de foc… Dues explosions seguides dins un fossar sota una màquina que no tenia cap altre objectiu sinó la ignició i la deflagració de gasos, no podien significar res més que la mort. Només li quedava el consol, que d’haver-lo posat en marxa, el seu enginy hauria donat uns resultats exceŀlents… No va quedar d’ell cap empremta que l’identifiqués, excepte la paraula d’un jove mecànic consternat.

Des de llavors, moltes nits de Sant Joan, l’esperit de Joan Baradell es fa present en moltes fogueres i en moltes revetlles i de sobte, un petard arrenca dits o algú cau dins la foguera. Es parla de l’atzar i de la poca precaució, però es faria més honor a la veritat si es pensés que l’ànima humiliada del senyor Baradell cerca, any rere any, a tota mena d’amants del foc i la gresca per a cremin com ell va cremar…

Tags: Relats per (V)ΘZ
2 Comments »

M’estic llegint 1984 del gran Eric Blair, qui signava les seves obres com a George Orwell…

No es solo que el pasado cambiara, es que cambiaba continuamente. [...] Des de luego, eran evidentes las ventajas inmediatas de falsificar el pasado, pero la última razón era misteriosa [...]
Se preguntó como ya lo habia hecho muchas veces, sino estaría él loco. Quizás un loco era solo una mínoria de uno. Hubo una época en que fue señal de locura creer que la tierra giraba en torno del Sol: ahora, era locura creer que el pasado es inalterable. Quizá fuera el único que sostenía esa creencia, y, siendo el único, estaba loco. Pero la idea de ser un loco no le afectaba mucho. Lo que le horrorizaba era la possibilidad de estar equivocado.
[...] miró el retrato del Gran Hermano que llenaba la portada. [...] Era como si una inmensa fuerza empezara a aplastarle a uno, algo que iba penetrando en el cráneo, golpeaba el cerebro por dentro, le aterrorizaba a uno y llegaba casi a persuadirle que era de noche cuando era de dia. Al final, el Partido anunciaria que dos y dos son cinco y habría que creerlo. Era inevitable que llegara algún dia al dos y dos son cinco. La lógica de su posición lo exigía. Su filosofía negaba no solo la validez de la experiencia, sino que existiera la realidad externa. Lamayor de las herejías era el sentido común. Y lo más terrible no era que le mataran a uno por pensar de otro modo, sino que pudieran tener razón. Porque, después de todo, ¿cómo sabemos que dos y dos son efectivamente cuatro? O que la fuerza de la gravedad existe. O que el pasado no puede ser alterado. ¿Y si el pasado y el mundo exterior sólo existen en nuestra mente y, siendo la mente controlable, también pueden controlarse el pasado y lo que llamamos la realidad?
[...] El Partido os decía que negaseis la evidencia de vuestros ojos y oídos. Esa era su orden esencial. [...] Y sin embargo era el, Winston, quien tenía razón. Los otros estaban equivocados y él no. Habia que defender lo evidente. El mundo sólido existe y sus leyes no cambian. [...]
La libertad es poder decir libremente que dos y dos son cuatro

1984 de George Orwell editat traduït per Rafael Vázquez Zamora i editat per Círculo de lectors, pàgines 77 i 78

El progrés duu a la rebeŀlió contra l’status quo i l’única manera d’evitar aquest progrés és destruint la producció econòmica que crea excedent, que és el que sempre permet el progrés. La guerra, a part de sumir en la pobresa a la població, dóna la base psicològica per al control social. Els grans líders doblepensen: saben que la guerra és inútil i que només serveix per mantenir ocupada la població i al mateix temps, tenen una fe cega en la seva victòria.

La competència requereix millor indústria i això demana treballadors més ben formats i amb més capacitat de pensar per si mateixos. Així doncs, no surt a compte tractar de millorar ni tan sols la maquinària de guerra ja que, a llarg termini això podria causar una insurrecció.

Tags: Cites, Literologia, Política per (V)ΘZ
2 Comments »

S’havien conegut en un en un coŀlegi major de la Metròpoli, quan aquesta quedava massa lluny de la Ciutat de Províncies per a anar-ne i tornar-ne sovint. I, si eren a la Metròpoli, és que eren els millors de la Ciutat de Províncies. Tenint ben clar això, quan van anar retornant als carrers sorruts de la urbs que els havia vist créixer, van endegar un projecte per a activar culturalment aquella ciutat perduda que encara conservava tants visos de poble en el seu tarannà.

La seva tasca va prosperar durant anys. Van impulsar la restauració de catedrals i van subvencionar músics, pintors i cineastes. Cuidaven que els més ben dotats fossin els que gaudien de les millors oportunitats per tirar la ciutat endavant. Organitzaven concerts, exposicions i projeccions; festivals i fires de tota mena. Coŀlaboraven en els esdeveniments típics del folklore local, divulgant-los i donant-los un nou tel d’interès cultural, social i quan no, antropològic.

Amb el temps, i amb la disposició de les fortunes que havien acumulat essent els millors de la seva terra, anaven abonant el camp que tant havien estimat amb el purí de la cultura, i l’anaven abonant no perquè aquest donés millors fruits, sinó per a que aquest els recordés en un futur. Ells ho dissimulaven molt bé, però, a mi, observador de mena, no em van enganyar.

Entre moltes altres coses, pagaven per dotar un premi destinat a joves creadors cinematogràfics que havia adquirit un cert prestigi arreu del país. Més o menys des dels inicis, els curtmetratges que es presentaven solien projectar-se en un dels locals que, generosament havien ajudat a aixecar, a condició que fossin un refugi de les arts i la cultura.

Com que calia deixar-se veure, un d’ells, no importa qui, va personar-se en una d’aquelles projeccions. Just davant meu. En total, la mostra constava de sis curts, tots força pèssims i tenyits amb els visos de l’inteŀlectualisme pel qual es poden explicar històries sense ordre ni concert i ja posats, de lògica. Jo em removia nerviós al meu seient i vaig prendre la decisió de marxar, però llavors vaig reparar en qui tenia al meu davant. I en el meu odi per l’status quo i en el meu amor pels draps bruts, vaig decidir quedar-me per a observar aquell individu…

Al tercer curt, en una llengua estrangera i sense subtitular, en una escena de particular violència física (ja que la verbal no s’entenia), l’home va dur-se una mà a la cama, sobtat. I en aquell precís instant, una melodia polifònica va inundar la sala. Era la Marxa Turca i cada cop sonava més fort. Segurament, devia estar programada per fer-ho. El mecenes, va aixecar-se a corre cuita, fent soroll amb la cadira i se’n va anar cap a fora, tot responent a aquella inoportuna trucada.

Li havia sonat el mòbil, al molt cabró! Suposo que al cap i a la fi, tot plegat és culpa de la ingesta excessiva del purí de la cultura…

Tags: Relats per (V)ΘZ
1 Comment »

Crides i no hi ha manera. On ets? Quina prova tinc de que tracto de comunicar-me? T’estic trucant? Llamando a la tierra, esperando contestación OOOOOOO AAAAAAAA… Tu ets tu i jo sóc jo? Podries ser una altra, si tampoc t’entenc. Potser tracto de parlar amb algú que ni tan sols és real.

Edulcoreu-me, barregeu-me. Vull ser el glaçó del teu patxaran. Però amb prou feines sóc el tap de l’ampolla de JB que descansa en un cubell. Resistència. Ska? Reggaeton? Rock? Tango arrabalero? Què més dóna? Banalització de la banalització, banalització al quadrat. Tot dóna voltes. Una mà suau em guia. La gent me’n vol separar, però no se’n surten. I una de les poques coses que tinc per segur és que no em deixarà anar. Ho tinc ben clar i aquestes petites certeses, donen sentit a l’existència (és clar que és un dir, ja sabeu el que en penso, de l’existència).

Europa no gosseja. Merda puta, perquè? La gent no entén les coses. Alemanya, Letònia, Islàndia i Suècia molen. Finlàndia també, però bé, és una categoria totalment diferent i els països anteriors respecten l’essència petarda del festival. Però els glaçons del patxaran no parlen d’Eurovisió. Ni de res. Calla, perquè ja l’has cagat prou, xaval. Però és que millor que no parlis durant mesos per a no cagar-la tant…

La realitat, després de fer-se enyorar, em fuig de les mans. Es distorsiona, es fon i s’escola, tal com ho faria, ja a la teva boca, el glaçó que somio ser. ¡Aqui no hay playa! Vaja, vaja… ja tinc banda sonora per a un petit relat experimental que titularé El glaçó que no seré.

Volia fer una entrada folklorista, fent una patètica analogia entre dues festes locals d’anomenada: la Patum i l’Aplec, que a més enguany han coincidit. No he estat mai a la Patum, però m’imagino que després dels salts i tot plegat, la cosa deu degenerar com a l’Aplec. La gràcia és que l’Aplec és una festa d’origen laic i popular: se la va treure de la màniga un senyor que es deia Manolo Calpe, però la gent beu i ni se’n recorda d’ell.

Hi ha un buit d’unes tres hores, entre les dues i les cinc. N’hi ha que en diuen amnèsia etílica, però tothom dóna per segur que va haver de passar alguna cosa. I si no fos així? I si l’existència hagués decidit aturar-se, sense raó aparent (com ella mateixa)?

En fi. Did you slept the monkey?

Tags: Literologia, Vida i misèria per (V)ΘZ
1 Comment »